La revolta dels 'dreamers' als EUA

Els somnis d’uns 700.000 immigrants indocumentats han paralitzat la política dels EUA. És la gran proesa dels dreamers, un petit exèrcit de joves que van arribar al país quan eren petits per acabar convertits en una força política de primer ordre, com al seu dia ho va ser el moviment dels drets civils. Amb manifestacions i segudes, amb bancs de crides i actes de recaptació de fons han teixit prou aliances perquè la seva causa s’hagi convertit en un dels temes centrals de la batalla política a Washington. Fa tan sols unes setmanes, la incapacitat del Congrés per solucionar el seu futur va forçar un tancament parcial del Govern. Gens menyspreable per a un col·lectiu que va viure durant molt temps amagat en les ombres, on més fred fa.

Adela Hernández ja no té por, ni tan sols que Donald Trump l’acabi deportant. Assisteix a l’entrevista amb una samarreta amb l’eslògan «indocumentada i sense por» imprès sobre la bandera de les barres i estrelles. Carmí als llavis i pírcing al nas, raciona les paraules i parla millor en anglès que en espanyol. Va néixer en un petit poble mexicà de pescadors, no gaire lluny d’Acapulco, però va travessar la frontera amb els seus pares quan tenia tan sols 18 mesos per acabar instal·lant-se a Geòrgia. «Mai em vaig sentir diferent fins que vaig voler matricular-me a la universitat i treure’m el carnet de conduir. Va ser llavors quan vaig comprendre què significa ser immigrant. No pots treballar legalment ni conduir ni estudiar en les mateixes condicions», diu als seus 22 anys a les escales del memorial Lincoln a Washington.

12 MILIONS / Els Estats Units no han aprovat una reforma migratòria des de la presidència de Ronald Reagan. Dotze milions de sensepapers pul·lulen per les escletxes de la seva economia, susceptibles de ser deportats en qualsevol moment. Però no ha sigut per falta d’intents. El 2001 es va presentar al Congrés el Dream act, un projecte de llei per regularitzar els immigrants que van arribar al país quan tenien menys de 16 anys. D’a-quí el nom dels dreamers. Els exigia com a condició estar matriculats a l’institut o la universitat i no tenir antecedents penals. Els atemptats de l’11 de setembre del 2001 van sepultar aquella llei bipartidista, però amb el temps va tornar a ressorgir en diverses ocasions. Amb Barack Obama com a president, es va quedar a només cinc vots de ser aprovada el 2010.

Dos anys després d’aquella ensopegada van tenir el seu premi de consolació. Obama va aprovar el DACA, un decret per protegir-los de la deportació i concedir-los permisos temporals de treball. Hernández es va acollir al programa. Va treballar de cuinera a l’aeroport i en fàbriques tèxtils i finalment va aconseguir una beca per estudiar Dret Penal a Washington. Era la primera vegada que sortia de Geòrgia. A l’assabentar-se de la notícia, la seva mare va plorar d’alegria. «El DACA em em va fer sentir lliure i em va permetre complir amb el meu somni d’estudiar. Soc la primera persona de la meva família que ha anat a la universitat».

Gairebé 700.000 immigrants es van acollir a l’anomenada llei d’acció diferida per als arribats en la infància dels prop de dos milions que tècnicament complien amb els requisits. En total, més de 100 nacionalitats, encara que el 80% van néixer a Mèxic (la llista inclou 110 espanyols). De mitjana, van arribar al país amb 6 anys; tenen feines més qualificades i més ben pagades que la resta d’immigrants indocumentats,i viuen sobretot a Califòrnia i Texas. Però el seu futur està en l’aire perquè Trump va cancel·lar el DACA al setembre després de definir-lo com un abús de poder inconstitucional. Va donar sis mesos al Congrés per aprovar una llei que el reemplacés. La llei no arriba, però un jutge ha mantingut temporalment la vigència del programa.

Els nens del DACA són part d’un moviment més gran, sense lideratge centralitzat i amb multitud d’aliats que ha aconseguit guanyar-se el cor dels nord-americans. Més del 80% de la població és partidària de concedir als dreamers la residència permanent. Un dels fruits de l’atreviment que van demostrar a l’explicar les seves històries. «Tots tenien molt poc a perdre, sentien que no existien i unir-se al moviment els va permetre recapturar la seva humanitat i demostrar que no són criminals», diu Laura Wides-Muñoz, autora de The Making of a dream, un llibre sobre gairebé 20 anys de lluita dels dreamers.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Noboa obté l’aval popular per donar més pes a l’Exèrcit contra el narcotràfic

PADRINS DE LA CAUSA / Els demòcrates i diversos grups empresarials han apadrinat la seva causa, però també altres moviments socials com el feminista, LGBT i el Black Lives Matter. «No només s’han concentrat a convèncer la classe política a Washington, també han treballat en l’àmbit cultural per canviar les opinions de la gent influent a Hollywood», afegeix Wides-Muñoz. A favor seu han tingut també els canvis demogràfics. EUA ja no és un reducte blanc i WASP, sinó un país mestís.

Mentre el fang polític no es desencalla, l’exèrcit de somiadors segueix lluitant. «EUA és la meva llar, és l’únic que conec, on vaig créixer i vaig aprendre la seva història. Si em deporten, marxaré, però jo em sento part d’aquest país per més que el president insisteixi a negar-ho», diu Adela Hernández.