Trump converteix els EUA en un element de desestabilització mundial

Poc abans d'anunciar que no es presentaria a la reelecció, el senador i president de la Comissió de Relacions Exteriors del Senat dels Estats Units, el republicà Bob Corker, va confessar que molts membres de l'Administració de Donald Trump estan fent hores extres per apagar els focs que contínuament crea el president. “No s'adona que podria estar empenyent-nos cap a una tercera guerra mundial amb la classe de comentaris que fa”, va dir Corker a l'octubre. Parlava específicament de Corea del Nord, però el seu comentari podria extrapolar-se a altres vespers com el Golf Pèrsic i, en menys mesura, a Terra Santa. “Qualsevol que hagi estat al seu voltant, podria dir-te que la seva volatilitat és alarmant”, va afegir Corker en aquella mateixa entrevista.

Donald Trump es va presentar durant la campanya com una mena d'agent provocador disposat a fer miques l'ordre mundial. I, fins a cert punt, ho està complint. Les seves accions estan desestabilitzant els equilibris de poder regionals, soscavant el lideratge nord-americà en els fòrums internacionals i trencant consensos en un món que ja era prou caòtic abans de la seva arribada al poder. Aquesta mateixa setmana, i en contra de les advertències de tots els seus aliats, Trump ha reconegut Jerusalem com a capital d'Israel i ha donat instruccions per traslladar-hi l'ambaixada nord-americana. Dues mesures que trenquen el consens internacional i dinamiten la postura tradicional dels Estats Units respecte a l'assumpte més sensible i explosiu del conflicte israeliano-palestí.

Un conflicte que es dona per perdut

¿Per què ho ha fet? Ningú sembla saber-ho, perquè Trump es passa el dia piulant, però articula poc. Al·legar que “servirà per avançar en la causa de la pau”, com va dir divendres la seva ambaixadora davant l'ONU, Nikki Haley, és com a mínim risible. El que sí que ha fet és arruïnar gratuïtament la cortina de fum que la seva Administració pretenia aixecar al Pròxim Orient amb el rellançament de l'anomenat procés de pau entre palestins i israelians.

Aquest conflicte es dona per perdut. Ni tan sols interessa als líders àrabs, obsessionats amb l'Iran i els Germans Musulmans, l'única força política que un dia podria apartar-los del poder. En aquest sentit, Trump s'està esforçant per teixir una aliança tripartida entre l'Aràbia Saudita, Israel i els EUA, un pla mestre regat amb contractes milionaris d'armes i dirigit pel seu gendre, Jared Kushner. Encara no s'ha atrevit a trencar l'acord nuclear amb l'Iran, però sí que ha permès al Congrés que reimposi sancions després d'acusar Teheran de violar l'acord, una cosa que no comparteixen els inspectors de l'ONU. Entremig, ha recolzat de forma entusiasta el bloqueig de saudites, egipcis o emiratins a Qatar, un dels patrons dels Germans Musulmans i un dels pocs països àrabs sunnites disposats a entendre's amb l'Iran persa i xiïta.

Aquesta política no està exempta de costos. Turquia ha anat al rescat de Qatar i ha arribat a un acord per fixar-hi la seva primera base aèria en el món àrab des de la caiguda de l'Imperi Otomà, desplaçant els EUA com a únic garant únic de la seguretat de l'emirat ric en gas natural. “(Trump) no sembla adonar-se que està alimentant un incipient però violent conflicte entre les monarquies del Golf i una coalició formada per l'Iran, Rússia, Síria, Hezbol·là i fins i tot Turquia”, va escriure Eliot Cohen a ‘The Atlantic’. Ankara pretén desplegar-hi 3.000 soldats.

Aquesta és la mateixa pugna que s'està lliurant a Síria, on s'han fet notables progressos per derrotar l'Estat Islàmic, encara que Trump no ha explicat com pretén gestionar l'endemà. ¿Se n'anirà permetent que Rússia imposi la seva llei al Llevant àrab i determini amb l'Iran el rumb de la postguerra? ¿Es partirà el país en zones d'influència? ¿O hi haurà un conflicte entre els grans blocs per repartir-se les escorrialles?  

Notícies relacionades

Els bombardejos de l'Exèrcit israelià provoquen dos morts més a Gaza

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Fora del Pròxim Orient, Trump ha aconseguit que la relació amb els europeus recuperi la fredor dels temps de Bush. Prefereix piropejar l'egipci Al-Sissi (“m'encanten les teves sabates) o el filipí Duterte (“una gran feina”) que Ángela Merkel. I ha renunciat al lideratge en els fòrums internacionals després de sortir de l'Acord de París sobre el canvi climàtic, la Unesco o el pacte mundial sobre la immigració. Els grans beneficiaris de la fugida semblen Rússia i la Xina. Aquest últim país està recollint els fruits de la decisió de la Casa Blanca per trencar l'acord Transpacífic negociat per Barack Obama. El seu banc de desenvolupament, creat per contrarestar al pronord-americà Banc Mundial, segueix guanyant adhesions.

De l''Amèrica primer' a l''Amèrica sola'

A Washington s'imposa el pessimisme. “L'‘Amèrica, primer’ s'assembla cada dia més a l'‘Amèrica sola’. La nació indispensable s'està transformant en la nació de la qual no et pots fiar. Fins i tot sense un desastre nuclear, els danys infligits per la presidència Trump trigaran anys a recuperar-se”, ha escrit la codirectora del Centre Internacional per a la Cooperació i la Seguretat, Amy Zegart.