El debat de la identitat nacional acapara focus en la campanya electoral a Alemanya

«Que algú li expliqui què és la cultura alemanya. Així aquesta noia turcoalemanya no tornarà més per aquí i podrem desfer-nos-en a Anatòlia, gràcies a Déu». L’audiència va començar a aplaudir. Amb aquesta agressivitat responia el líder del partit ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD), Alexander Gauland, a la comissària del Govern sobre integració, Aydan Özoguz, que al maig havia afirmat que «no es pot identificar una cultura alemanya específica». Aquelles paraules van fer saltar com un ressort els que defensen que els valors tradicionals alemanys estan amenaçats per l’islam.

Aquesta idea no és nova a Alemanya. Des que l’obertura de fronteres del 2015 va donar pas a l’arribada de més d’un milió de refugiats, la majoria de credo musulmà, el país ha debatut quina és la millor opció d’integració. L’arribada d’una nova religió amb noves tradicions ha reobert la porta al debat públic sobre la identitat nacional, un tema espinós des de fa anys del qual tan sols l’extrema dreta s’ha nodrit i en el qual s’intueixen ressons de superioritat cultural. Però ara, quan tot just falten 21 dies per a les eleccions, acapara bona part dels focus.

Debat electoralista

La sortida de to de Gauland no és casual. AfD lluita per arribar al 10% dels vots i convertir-se en la tercera força. En un país en què qualsevol reminiscència nacionalista ha sigut observada amb lupa i criticada, l’extrema dreta pretén alçar-se com a veu patriòtica amb respostes simples. Però encara que siguin els seus exabruptes els que acaparen l’atenció mediàtica, el cert és que també la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) que presideix la cancellera, Angela Merkel, ha instrumentalitzat aquest discurs etnonacionalista amb finalitats electoralistes.

Thomas de Maizière n’és l’exemple més clar. El ministre de l’Interior ha sigut la veu més nacionalista de l’Executiu. A l’abril va presentar un pla de 10 punts per defensar la 'Leitkultur' (una cosa així com la cultura de referència) que incloïa des de prohibir el burca fins a aspectes com donar-se la mà al saludar, defensar la relació amb Israel i l’OTAN o «dir-nos pel nostre nom». A Alemanya les dones casades encara adopten el cognom del seu marit. Just aquesta setmana,  De Maizière ha demanat limitar la reunificació familiar de refugiats que fugen de Síria.

A més de complir un paper dins de la CDU, les paraules del ministre van en profit propi. En les eleccions els alemanys voten amb dues paperetes: una per a la llista de partit i una altra per al candidat directe de la seva circumscripció. De Maizière representa el districte de Meissen, a Saxònia. Encara que és un candidat gairebé invencible (va guanyar el 2009 i el 2013), el seu to cada vegada més nacionalista respon a la consolidació ultradretana en aquest estat. Amb una estimació del 21% dels vots, Saxònia és on AfD obté els millors números de tot Alemanya.

Fonaments a la CDU

Per primera vegada des del final de la segona guerra mundial, la CDU/CSU veu com un partit li menja terreny per la dreta. Temorós de perdre el vot més conservador descontent amb les polítiques migratòries de Merkel, el partit hegemònic a Alemanya ha claudicat davant el to d’AfD i ha endurit les seves propostes, amb la qual cosa només a contribuït a legitimar els ultres i el seu «xoc de cultures».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Però més enllà del cas de De Maizière i de la influència de l’extrema dreta, la defensa de la 'Leitkultur' fa més de 15 anys que apareix –encara que sense l’actual estrèpit– en el programa de la CDU i especialment de la CSU, el partit germà de Baviera amb el qual forma coalició. La seva proposta no és d’integració, sinó d’assimilació a la cultura dominant. Els immigrants que arribin a Alemanya han d’acatar els valors tradicionals del país.

El 2010, Merkel va assegurar que el multiculturalisme havia «fracassat». Els esdeveniments dels dos últims anys sembla que han canviat el seu to, però no la línia del partit. Mentre altres li han dit traïdora, la cancellera ha intentat fer equilibris entre l’obertura generosa i les concessions als xenòfobs. Així, la seva campanya se centra a mantenir-la com a referent moral mentre per la porta del darrere el seu Govern avança una agenda més estricta i restrictiva.