Andreu Jerez i Franco Delle Donne: "Votar la ultradreta és mostrar una targeta vermella al sistema"

«A la dreta de la CSU no pot existir cap partit democràtic legítim». Eren els anys 80 i el líder ultraconservador alemany Josef Franz Strauss se situava com a receptor del vot més dretà del país que es distanciava de posicions radicals. Gairebé 40 anys més tard aquestes paraules han quedat escombrades per l’auge d’Alternativa per a Alemanya (AfD). Des de mitjans del 2015 l’extrema dreta ha irromput de nou en el tauler polític d’un país molt castigat per aquesta ideologia.

    Si es compleixen els pronòstics, en poc més d’un mes AfD entrarà al Parlament alemany, fet que suposarà la primera vegada des del final de la segona guerra mundial que un partit d’aquest to assalta el Bundestag. L’expert en comunicació Franco Delle Donne i el periodista i politòleg Andreu Jerez han seguit de prop aquest fenomen, que han analitzat en el llibre Factor AfD: El retorno de la ultraderecha a Alemania.

–En el vostre llibre dieu que l’auge de la ultradreta a Alemanya és un estat d’ànim.

–Andreu: AfD és una esmena, una targeta vermella al sistema. AfD ja existia abans que es formés el partit però aquesta part de la població, amb sentiments ultradretans, no tenia a qui votar. Tota aquesta base es mou ara farta de la idea que no hi ha alternativa a Angela Merkel, de la Gran Coalició entre conservadors (CDU) i socialdemòcrates (SPD). Hi ha molta decepció amb la política tradicional.

–Associem la ultradreta amb un votant radical però aquesta visió no es correspon amb la realitat.

–Franco: Molta gent vota AfD perquè el partit vehicula el descontentament amb el sistema polític. Això explica que l’augment d’AfD vagi de la mà d’un augment de la participació, perquè aconsegueix mobilitzar gent que es refugiava en l’abstenció. Els seus votants saben que AfD no canviarà les coses però els agrada que parlin dels temes que els altres partits eviten. És un fenomen transversal que va més enllà de la ultradreta, així s’entén que hagin rebut vots d’un altre partit protesta als antípodes com són els postcomunistes de Die Linke.

–Assistim a un canvi de la lògica política.

–F: Sí, no podem explicar-ho només amb eix esquerra-dreta, sinó amb el dins-fora, entre els votants de partits tradicionals i els que estan més frustrats amb el sistema, els que s’ha anomenat perdedors de la globalització. Per això AfD té més força a l’est d’Alemanya, on senten que després de la reunificació van perdre el seu país i van quedar marginats. I en part tenen raó. Encara hi ha una clara fractura entre alemanys de l’est i de l’oest.

–AfD va néixer com a partit euroescèptic durant la crisi del deute i ha anat girant el seu discurs per treure rèdit.

–F: Sí, aquest caldo de cultiu el van construir els mitjans de comunicació més sensacionalistes acusant el sud d’Europa. Després d’això van arribar els refugiats i va ser com un regal per a ells. AfD té capacitat de capitalitzar el descontentament i aprofitar intel·ligentment la conjuntura.

–I s’han llançat a captar el votant obrer i més perjudicat amb un discurs sobre la injustícia social.

–A: La candidata a les federals Alice Weidel va dir una frase que resumeix el seu programa econòmic: «Una política de fronteres obertes és incompatible amb un sistema social». Així uneixen la seguretat i els refugiats, que critiquen a Merkel, a una qüestió de justícia social.

–F: Així s’ataca la CDU i els socialdemòcrates. La clau d’AfD és la seva comunicació, llançar el missatge que hi ha una amenaça catastròfica que els grans partits i els mitjans volen ocultar. Se’ls diu als votants ‘o vosaltres teniu ajudes socials o se les queden els refugiats’. De fons, i menys populista, és el que sempre ha fet Merkel, dir que no hi ha hagut alternativa.

–¿Un Martin Schulz més social ajuda a contrarestar aquest efecte d’AfD?

–F: L’intent de Schulz va donar esperances a molts socialdemòcrates que estaven decebuts. Però al mateix temps això fa que la principal pèrdua de vot d’AfD sigui cap a la CDU, ja que l’auge de Schulz és la primera amenaça real que a Alemanya pugui arribar a governar l’esquerra i això per a un conservador és com mostrar-li el crucifix a Dràcula.

–Malgrat el rebuig dels altres partits, AfD ja ha obtingut el seu èxit influenciant Merkel…

–F: Fins que apareix Schulz és AfD qui marca l’agenda, amb temes com prohibir el burca o tancar les fronteres.

–A: Sobretot han posat sobre la taula el debat sobre la identitat nacional i la cultura alemanya que els altres partits no abordaven.

–A diferència de casos com el de Le Pen a França o Wilders als Països Baixos, AfD no és un partit personalista amb un líder messiànic. ¿En què els beneficia i els perjudica?

–A: No lluiten pel poder sinó per marcar l’agenda política. Com més coral sigui el teu partit més possibilitats tens de cobrir caladors electorals. I a AfD, que és un partit molt fragmentat, això interessa. Els va bé tenir gent etnonacionalista pròxima al neonazisme que digui barbaritats, uns altres neoliberals de perfil econòmic i uns altres que marquin el perfil nacional-conservador més pròxims a la CDU. Si tinguessin opcions d’arribar a la cancelleria seria un altre tema.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’economia europea s’alenteix

–¿Quina és la relació entre mitjans de comunicació i AfD?

–A: Són molt accessibles però també agressius. Hem vist com en congressos, els líders d’AfD citen directament periodistes crítics com una espècie de mobbing col·lectiu. Però al principi hi va haver poca honestedat entre els mitjans, que van dedicar més a temps a mofar-se’n que a analitzar el seu auge.