França lliura el nou combat mundial contra el populisme

Macron i Le Pen enfronten a les urnes les seves visions antagòniques del món

El candidat d'En Marxa! , ferm europeista, és el clar favorit davant la líder ultra

mbenach38286973 french presidential election candidate for the far right fro170504005720

mbenach38286973 french presidential election candidate for the far right fro170504005720 / Eric Feferberg

4
Es llegeix en minuts
Marta López
Marta López

Periodista

ver +

frança elegeix avui el seu vuitè president de la Cinquena República en un clima de final d’època, obrint la porta a un nou experiment polític que té pendent d’ella un món canviant. Emmanuel Macron i Marine Le Pen, dos candidats ideològicament als antípodes i allunyats dels partits polítics que s’han alternat en el poder des del 1958, es disputen l’Elisi en un duel l’ombra del qual es projecta molt més enllà de les fronteres de l’Hexàgon. Macron, el gran favorit, abandera una nova revolució liberal, «ni d’esquerres ni de dretes». Le Pen confia a tornar a situar l’extrema dreta al poder amb les regles que li brinda la democràcia però d’esquena als valors sobre els quals s’assenta i s’exporta la República: llibertat, igualtat, fraternitat.

Macron –de 39 anys i al capdavant del moviment ¡En Marxa! (EM), amb tot just un any de vida– i Le Pen –48 anys i hereva del vell Front Nacional (FN) que va fundar el seu pare– tenen propostes antagòniques per al canvi que reclamen a crits els francesos després del quinquenni frustrat de François Hollande, que tantes il·lusions havia aixecat. Ell defensa una França oberta al món i a la immigració. Ella, proteccionisme comercial i tancament de fronteres. Dues postures irreconciliables, reflex d’una profunda fractura del país, i que xoquen com trens quan l’assumpte a tractar és Europa. Ferm europeista Macron, partidària d’abandonar l’euro Le Pen.

Amb uns principis tan antagònics i després de les victòries de Donald Trump als Estats Units i del brexit a la Gran Bretanya, França és avui el nou escenari del combat al nacionalisme. I el pirateig massiu als seus sistemes informàtics denunciat per la campanya d’¡En Marxa! divendres, demostra que aquesta és una batalla global, amb una mà negra que tant actua a Washington –amb el pirateig de la campanya de Hillary Cinton– que a París.

DESCONTENTAMENT GLOBAL

Si Macron i Le Pen es disputen la segona volta de les eleccions es deu també a aquesta onada de descontentament general, de rebel·lió contra les classes dirigents que recorre el món occidental i que els francesos van manifestar en la primera volta electoral del dia 23 al clavar una puntada a les formacions polítiques que s’han alternat fins ara: socialistes i gaullistes. Però si avui es confirma el suport que  donen al candidat d’¡En Marxa! els sondejos –61,5% dels vots–, els electors francesos diran que el populisme no és el camí,

Als seus 39 anys, el candidat d’¡En Marxa! és protagonista d’una aventura política extraordinària. Amb prou feines conegut ara fa tres anys–abans de ser nomenat ministre d’Economia per Hollande–, ha arribat a les portes de l’Elisi liderant un moviment que tot just té un any de vida, ¡En Marxa!, amb el qual ha sacsejat la vella política francesa i ha dinamitat la tradicional divisió entre l’esquerra i la dreta. Ha aconseguit vendre’s com una cosa nova i encarnar l’alternança quan en realitat surt del mateix Partit Socialista i va ser el braç executor de les impopulars polítiques d’Hollande al capdavant de la cartera d’Economia. I des d’abans, com a assessor presidencial a l’Elisi.

Una gesta inaudita d’algú que a més ha tingut tots els astres a favor: que els socialistes i els republicans designessin els candidats que encarnaven les posicions més extremes al seu propi partit –l’esquerrà Benoit Hamon en el cas socialista i el molt conservador François Fillon en el cas republicà– li va permetre reocupar l’abandonat espai de centre. Després va venir l’escàndol de desviament de fons públics de Fillon i, per coronar la seva escalada, el suport de l’expresident nord-americà Barack Obama.

Macron abandera una transformació liberal a França davant el pro-

teccionisme, el nacionalisme i l’eurofòbia. És un liberal en el sentit anglosaxó del terme: liberal en la concepció econòmica i en la social. La premsa francesa l’ha batejat també com a socioliberal, per conjugar polítiques econòmiques liberals amb mesures socials: redueix la mida de l’Administració però no pas la despesa pública, vol introduir una flexibilitat laboral més gran però universalitzar la cobertura de desocupació, proposa reduir l’impost de societats però també el de la vivenda. Si governa, integrarà persones procedents de l’esquerra i de la dreta i talents que no tenen res a veure amb la política.

Davant el «candidat de les finances» com l’anomena Le Pen recordant el seu pas per la Banca Rots-child, ella es presenta a les urnes com la «candidata del poble» amb mesures econòmiques més a l’esquerra i prometent «sobirania nacional» per protegir els francesos de la globalització. Sobirania que passa per abandonar l’euro i potser també Europa: el frexit. Per tancar fronteres i no només a les importacions, sinó també a la immigració.

Le Pen ha construït bona part del seu èxit sobre la «preferència nacional» (dels francesos davant l’estranger) i sobre la promesa d’una lluita implacable contra el terrorisme que tan durament ha castigat aquest país al llarg dels dos últims anys, amb gairebé 240 morts. Ha moderat les formes, distanciant-se de la seva cultura històrica antisemita i negacionista. Però el fons és el mateix: xenòfob i excloent.

Notícies relacionades

Les seves idees han conquistat bona part de l’esperit dels francesos i ha trencat el front de rebuig que es va aixecar el 2002 quan el seu pare va arribar a la segona volta. Ni tota l’esquerra votarà Macron perquè el veu massa a la dreta ni tindrà el suport de la dreta que el veu massa a l’esquerra. Tot i així, el seu triomf es dona per descomptat. 

Està per veure la fortalesa del dic de contenció al populisme que erigeixen els francesos per protegir els seus valors entregant-se a una nova aventura política, la d’EM, que tant significa ¡En Marxa! que Emmanuel Macron.