Gibraltar no vol ser ostatge del 'brexit'

«Els polítics espanyols són com nens, s’enfaden perquè el Regne Unit vol sortir de la UE i ens envien un vaixell de guerra o allarguen els controls a la frontera». A les portes dels grans magatzems Marks & Spencers, Julian aprofita la pausa per al lunch i resumeix el sentiment gibraltareny després de l’enèsim intercanvi de declaracions arran del Penyal entre Espanya i el Regne Unit. «No sé quina espina tenen clavada perquè, 300 anys després, segueixin reclamant Gibraltar, això és nostre», diu amb orgull anglès en un perfecte castellà. A la colònia britànica retreuen que es barregi el brexit amb la sobirania, un assumpte que per a molts ressorgeix com a cortina de fum cada vegada que es vol desviar l’atenció sobre algun conflicte polític o un cas de corrupció a Espanya.

Els gibraltarenys no tenen por dels efectes de la desconnexió de la Unió Europea. «Passarà el que hagi de passar», responen a les preguntes. Cansats de ser el focus d’atenció a la premsa espanyola, la majoria és reticent a parlar. Fins i tot n’hi ha que aconsellen a la periodista vèncer aquesta reticència explicant que procedeix de Catalunya, una regió que desperta empatia pel seu conflicte polític amb Espanya.

Lamenten que se situï Gibraltar entre els primers punts a solucionar en el divorci. «Com que els anglesos han sortit de la Unió, els altres països estan una mica cabrejats, és normal, i fan servir el tema de Gibraltar per tocar-los el botet», aventura Kaelan, d’origen irlandès. Demana permís per parlar en anglès perquè diu que se sent més còmode, però sense adonar-se’n l’explicació li surt en llanito, aquest spanglish amb accent gadità.

La prioritat 476

«A nosaltres ens interessaria ser la prioritat 476, no la 2 o la 3», lamenta Andrew Haynes, director de la Cambra de Comerç de Gibraltar. Diu que no se senten oblidats per la metròpolis al no aparèixer inclosos en el text remès a la Unió Europea. «Som molt petits, i no era necessària una menció directa, sabem que al Regne Unit ens estimen i que, arribat el moment, tindrem un suport molt fort, fixeu-vos, si no, en la reacció a la premsa», apunta en al·lusió a les portades patriòtiques dels últims dies. «Som un tot, el que els passi a ells ens passa a nosaltres», insisteixen Vanesa i Janine, propietàries d’una immobiliària.

Acusen Espanya d’haver intentat agafar avantatge aprofitant el brexit. «No sé com s’ha permès a Espanya convertir-se en la punta de l’espasa en les negociacions», remata Haynes en al·lusió al veto concedit a Madrid en qualsevol assumpte relacionat amb Gibraltar, «¡Que siguin els alemanys els que estiguin en primera línia, que posin els grans a portar el pes de la negociació», clama.

Per a Douglas Moreno les coses han canviat poc els últims anys i qualsevol excusa serveix per reclamar la sobirania. Lamenta que Espanya «reaccioni enviant un vaixell de guerra», en referència a la incursió d’una corbeta espanyola en aigües que considera pròpies. «Aquests episodis solament serveixen per unir-nos encara més (al Regne Unit), i per més que digui (l’exministre d’Exteriors José Manuel García) Margallo, correrà molta sang abans que això sigui espanyol», ironitza. L’excap de la diplomàcia espanyola és considerat responsable dels moments de més crispació davant dels esforços apaivagadors de Miguel Ángel Moratinos i l’extint fòrum tripartit.

El sentiment general és que serà la comarca gaditana de Camp de Gibraltar, amb una de les taxes d’atur més altes d’Europa, la que més pot patir els efectes quan el brexit es consumi. Al Penyal hi van cada dia 12.500 treballadors registrats oficialment, i centenars més de no registrats. Hi ha llaços de sang, i alguns, com Leonor, cada dia travessen la frontera per fer la compra en petites botigues de La Línea.

Notícies relacionades

May repeteix a Tusk que la sobirania de Gibraltar no és negociable

Gibraltar denuncia que un vaixell militar espanyol ha entrat a les seves aigües territorials sense permís

«El pa de molts pobles de la zona ve de Gibraltar», postil·la aquesta dona que fa 35 anys que viu a la colònia, i lamenta que «els polítics no ho tinguin en compte» amb controls fronterers que creen interminables cues. «Després d’un dia de feina la gent ha d’esperar dues hores per tornar a casa, faci fred o calor, moltes vegades amb nens o necessitant una medicina amb urgència», retreu.

Els grans recorden el tancament de la reixa durant la dictadura de Franco, quan els pares havien d’agafar un vaixell fins a Tànger i d’allà fins a Algesires per poder veure els seus fills. I encara que no temen que la situació es repeteixi, «estem acostumats a les bastonades i a sobreviure», assenyala Douglas. «En un món global, molts dels productes poden arribar en vaixell o en avió, no necessàriament per la frontera», desafia.