El ressorgiment ultra d'Europa

El creixent i profund malestar social que existeix a la Unió Europea (UE) està alimentant l’auge de l’extrema dreta. El Partit de la Llibertat (FPÖ) va estar a punt d’aconseguir la presidència d’Àustria el 2016, el Partit per la Llibertat (PVV) es va convertir al març en la segona força política d’Holanda i Marine Le Pen, del Front Nacional, podria ser la candidata més votada en la primera volta de les eleccions presidencials franceses del pròxim 23 d’abril.

Com els seus antecessors del període d’entreguerres, els partits d’extrema dreta es nodreixen del desencant de la població afectada per la crisi amb la política aplicada pels partits tradicionals i en especial els socialdemòcrates. A diferència dels seus antecessors, els actuals partits d’extrema dreta no defensen en els seus programes acabar amb la democràcia parlamentària. Però els partits Fidesz d’Hongria i Llei i Justícia (PiS) de Polònia –que es comporten com a ultradretans encara que neguin formar part d’aquesta família política– han iniciat una transformació autoritària dels seus estats després d’aconseguir la majoria absoluta i els seus líders defensen un model de «democràcia nacional no liberal».

1. Política antisocial

L’extrema dreta s’alimenta, en primer lloc, del malestar per la creixent desigualtat social, l’elevada desocupació, la precarietat laboral, la pèrdua de poder adquisitiu, l’empobriment de la classe mitjana i les retallades en la protecció social. A això s’hi suma la por de perdre la feina i el nivell de vida d’aquells que encara no han caigut en la precarietat. Els seus votants són obrers, assalariats, autònoms, comerciants, petita burgesia, agricultors i artesans, indiquen els experts Matthew Goodwin, Pippa Norris i Cas Mudde.

El malestar social és fruit dels efectes acumulats pel gir iniciat a finals dels anys 70 amb la política econòmica neoliberal per restablir les taxes elevades de rendibilitat del capital perdudes des de la crisi del 1973 i que va suposar la ruptura del contracte social de la postguerra, com descriuen els historiadors Tony Judt i Josep Fontana.

La política neoliberal s’ha caracteritzat per la dràstica rebaixa dels impostos a les empreses i les persones amb més ingressos, la pujada dels impostos indirectes per a tots i una globalització i desregulació a ultrança (liberalització financera i econòmica, privatització d’empreses i serveis públics i retallada dels drets laborals i de la despesa social).

El tipus de l’impost de societats ha baixat més de 20 punts a la UE des del 1981 i el tipus màxim del de la renda ha baixat uns 30 punts des de finals dels 70 a Occident. Això, sumat a la passivitat amb els paradisos fiscals i l’elusió fiscal de les multinacionals, ha generat creixents problemes de dèficit públic i ha transformat l’Estat del benestar en l’actual Estat de l’austeritat.

2. Els polítics perden credibilitat

La globalització i la desregulació han permès al sector financer, les grans empreses i l’elit sostreure’s del control dels governs nacionals, ja que poden deslocalitzar les seves fàbriques i traslladar els seus beneficis i riqueses a paradisos fiscals. Ara són el sector financer i les grans companyies els que dicten les lleis i els pressupostos als governs i a la UE a través dels seus lobbies, assenyalen els sociòlegs Colin Crouch i Wolfgang Streeck. En aquesta postdemocràcia, la classe política ha perdut credibilitat i es veu com un grup privilegiat aliè als problemes de la gent i donat al favoritisme. Això permet a l’extrema dreta presentar-se com a alternativa antiestablishment.

Els més afectats són els socialdemòcrates, que van assumir els dogmes neoliberals i els votants dels quals se senten traïts, com indiquen els professors Vivien Schmidt i Florian Schui. Mentre que els socialdemòcrates insisteixen a defensar per «responsabilitat» la política econòmica oficial, l’extrema dreta es fa ressò del malestar social i planteja mesures socials i protegir els drets laborals. El Front Nacional i el Partit de la Llibertat ja s’han convertit en els principals partits obrers de França i Àustria, i els ultres del Partit Popular Danès (DF) obtenen més vots obrers que els socialdemòcrates.

3. Tecnocràcia europea

L’euroescepticisme dels votants ultres és el fruit de l’impacte negatiu que han tingut les reformes laborals i la política d’austeritat dictades per Brussel·les i Berlín (en contra de l’ideal de justícia social de la UE) i de la pèrdua del control democràtic sobre la política econòmica. Aquesta és dissenyada i imposada pels tecnòcrates d’una Comissió Europea amb repetits i impunes escàndols dins d’un marc normatiu que priva d’autonomia política els governs i parlaments nacionals. És el que el sociòleg i filòsof Jürgen Habermas va denunciar a 'L’esquer de la tecnocràcia'.

Únicament el 35% dels europeus veuen positiva la UE (Eurobaròmetre), cosa que és explotada per l’extrema dreta amb eslògans com «recuperar el control» i «recuperar el poder» i també el fals miratge del replegament nacional en un món que no deixarà d’estar globalitzat.

4. Identitat i immigració

Els problemes associats amb la immigració, que la majoria dels partits neguen deixant el debat als ultres i que s’han exacerbat amb la crisi sense resoldre dels refugiats, és un altre factor que afavoreix el seu èxit electoral. L’extrema dreta explota també la necessitat del ciutadà fragilitzat econòmicament d’aferrar-se a una seguretat, la identitat, davant l’angoixa que genera la precarietat per transformar un problema de desigualtat en un conflicte nacional/estranger.

El fracàs de les polítiques d’integració i l’acumulació de retallades en la despesa social han creat a més la percepció en molts ciutadans que han de competir amb l’immigrant per uns recursos cada vegada més escassos en educació, sanitat, vivenda i protecció social, i que l’extrema dreta aprofita per presentar l’immigrant com a font de les dificultats amb què es troben els menys afavorits.

Així mateix, ha incidit negativament l’ús per part de les empreses d’immigrants de dins i fora de la Unió Europea i la contractació d’obres i serveis a empreses ubicades a l’Est (que paguen als seus empleats desplaçats el sou del país d’origen) per substituir mà d’obra local o rebaixar les condicions salarials i laborals.

5. Islamisme militant

El desenvolupament d’un islamisme polític a la UE, que rebutja de forma militant els valors europeus, i la successió d’atemptats han sigut utilitzats per l’extrema dreta per encoratjar la por dels ciutadans a perdre l’estil de vida europeu i fomentar el rebuig a l’islam.

Malgrat que aquesta radicalització islàmica wahhabita-salafista, finançada per l’Aràbia Saudita i els països del Golf, serveix de caldo de cultiu ideològic per als gihadistes europeus, els partits, especialment l’esquerra, s’han mostrat passius davant seu per no ser titllats d’islamòfobs, cosa que ha deixat els ultres amb gairebé el monopoli del debat, com assenyala el sociòleg Gilles Kepel.

6 . Legitimació i influència

Notícies relacionades

La versió ultradretana del xou de Truman

"Le Pen vol ser una líder nacionalista com Putin"

La UE i els seus governs han contribuït a fer que es considerin normals i legítims els partits d’extrema dreta a l’acceptar que formessin part de coalicions governamentals a Àustria, el Partit de la Llibertat (FPÖ) amb els democristians, i a Itàlia, de Silvio Berlusconi amb Aliança Nacional (successor del neofeixista Moviment Social Italià) i amb la Lliga Nord. La UE i els governs tampoc van qüestionar que Berlusconi integrés al seu partit l’ultra Aliança Nacional i que junts, al seu torn, s’integressin dins del Partit Popular Europeu. De la mateixa manera, el Partit Popular Europeu no ha adoptat mesures contra el primer ministre hongarès, Viktor Obran, malgrat el seu autoritarisme.

La influència ultra a la UE ja és molt notable: la política autoritària dels governs polonès i hongarès és d’extrema dreta. El Govern de Finlàndia té quatre ministres de l’ultra Partit dels Finlandesos (PS). El Govern socialdemòcrata d’Eslovàquia té un representant de l’ultra Partit Nacional Eslovac (SNS). El Govern danès depèn del suport parlamentari de l’ultra Partit Popular Danès (DF). I a Holanda, Àustria i França condicionen l’agenda política nacional.