Atrapats a Moria: l'espera, l'oblit

Fa gairebé un any que l'accés a l'interior del camp de detenció de Moria, a l'illa grega de Lesbos, és pràcticament impossible. Malgrat tot, la vida segueix allà dins per més de 3.500 persones. El recinte, envoltat per camps d'oliveres, està a pocs quilòmetres del mar. Al seu dia va ser lloc idíl·lic, purament mediterrani. Avui és un centre envoltat per una tanca espinosa i concertines de més de tres metres d'alt. A la retina de molta gent hi ha les imatges de neu amuntegada sobre tendes de campanya que van recórrer les xarxes socials. Tres persones van morir a Moria pel fred al gener.

Des del març de l'any passat i, a causa de l'acord migratori entre la UE i Turquia, Moria va deixar de ser un camp de refugiats per convertir-se en un camp de detenció per a persones estrangeres, molt semblant a un CIE. Hi malviuen més de 3.500 persones malgrat que el centre té capacitat per a 2.000. Després de la mort dels tres immigrants, les autoritats es van afanyar a reallotjar en contenidors moltes de les persones que encara viuen en tendes de campanya. Però els avanços són lents, i els habitants són molts. Mentrestant, la seva feina diària es pot resumir en una: esperar.

SUMITS EN L'AVORRIMENT

Hi ha dues activitats obligades per gairebé tots: l'esmorzar i el dinar. A les vuit del matí formen en una línia per recollir l'esmorzar. Cafè o llet, una poma, un croissant de xocolata i una ampolla de suc de llimona. De fet, hi ha dues línies separades, una per a homes i una altra per a dones i nens, però salta a la vista que la línia de les dones està buida. Gairebé no queden dones a Moria, tampoc s'hi veuen nens. La majoria estan al camp de Kara Tepe.

Un grup de policies vigilen de prop els immigrants per evitar possibles empentes o baralles. Una oenagé és l'encarregada de repartir els esmorzars. A les dues es repeteix el guió, en aquest cas per al dinar: una mica de pa, un vas de sopa, arròs amb verdures i una ampolla d'aigua. La resta de les hores les passen sumits en el més absolut avorriment i el cansament es fa patent en les mirades. Però són joves i l'activitat no cessa: un grup de malians juguen a futbol mentre dos eritreus es renten la roba, uns afganesos improvisen una perruqueria i un grup de pakistanesos cuinen un curri de verdures i pollastre, altres truquen als seus familiars o escolten música.

TAMBÉ DOMINICANS

Un clar accent espanyol se sent entre la multitud, dos nois de la República Dominicana parlen amb els seus familiars. Ells i altres dominicans van viatjar a Turquia perquè per entrar en aquell país no necessiten visat. Una vegada a Turquia van seguir el trajecte habitual dels altres immigrants: d'Istanbul en bus fins a Esmirna i, una vegada allà, paguen els diners que els demana la màfia per travessar l'Egeu en una barca.

Notícies relacionades

Espanya incompleix els seus compromisos de reubicació d'immigrants

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Tot i ser un centre de detenció, els habitants de Moria tenen permís per sortir i molts ho aprofiten per passar una estona en un dels diferents bars de campanya que s'han instal·lat fora del camp o per sortir a passejar. Els que, amb una mica de diners, s'ho poden permetre van a Mytilene, la capital de Lesbos, per passar una tarda lluny del centre de detenció.

No saben què els depararà el futur. L'estatut de refugiat és un privilegi a l'abast d'aquells que provenen de països com Síria o Eritrea, però fins i tot ells ho tenen difícil en una Europa que els gira l'esquena. Per a afganesos, pakistanesos i molts africans l'odissea serà pitjor. Per a molts, Moria ha passat de ser una estació de pas a un lúgubre lloc de destí.