drama humanitari

Atrapats a Moria: l'espera, l'oblit

El camp de detenció d'estrangers a l'illa grega de Lesbos alberga més de 3.500 persones, gairebé el doble de la seva capacitat

Sumits en l'avorriment, esperen a veure què els depara el futur tot i que Europa els gira l'esquena

 

  / NUÑO MAYA

3
Es llegeix en minuts
NUÑO VINUESA

Fa gairebé un any que l'accés a l'interior del camp de detenció de Moria, a l'illa grega de Lesbos, és pràcticament impossible. Malgrat tot, la vida segueix allà dins per més de 3.500 persones. El recinte, envoltat per camps d'oliveres, està a pocs quilòmetres del mar. Al seu dia va ser lloc idíl·lic, purament mediterrani. Avui és un centre envoltat per una tanca espinosa i concertines de més de tres metres d'alt. A la retina de molta gent hi ha les imatges de neu amuntegada sobre tendes de campanya que van recórrer les xarxes socials. Tres persones van morir a Moria pel fred al gener.

Des del març de l'any passat i, a causa de l'acord migratori entre la UE i Turquia, Moria va deixar de ser un camp de refugiats per convertir-se en un camp de detenció per a persones estrangeres, molt semblant a un CIE. Hi malviuen més de 3.500 persones malgrat que el centre té capacitat per a 2.000. Després de la mort dels tres immigrants, les autoritats es van afanyar a reallotjar en contenidors moltes de les persones que encara viuen en tendes de campanya. Però els avanços són lents, i els habitants són molts. Mentrestant, la seva feina diària es pot resumir en una: esperar.

SUMITS EN L'AVORRIMENT

Hi ha dues activitats obligades per gairebé tots: l'esmorzar i el dinar. A les vuit del matí formen en una línia per recollir l'esmorzar. Cafè o llet, una poma, un croissant de xocolata i una ampolla de suc de llimona. De fet, hi ha dues línies separades, una per a homes i una altra per a dones i nens, però salta a la vista que la línia de les dones està buida. Gairebé no queden dones a Moria, tampoc s'hi veuen nens. La majoria estan al camp de Kara Tepe.

Un grup de policies vigilen de prop els immigrants per evitar possibles empentes o baralles. Una oenagé és l'encarregada de repartir els esmorzars. A les dues es repeteix el guió, en aquest cas per al dinar: una mica de pa, un vas de sopa, arròs amb verdures i una ampolla d'aigua. La resta de les hores les passen sumits en el més absolut avorriment i el cansament es fa patent en les mirades. Però són joves i l'activitat no cessa: un grup de malians juguen a futbol mentre dos eritreus es renten la roba, uns afganesos improvisen una perruqueria i un grup de pakistanesos cuinen un curri de verdures i pollastre, altres truquen als seus familiars o escolten música.

TAMBÉ DOMINICANS

Un clar accent espanyol se sent entre la multitud, dos nois de la República Dominicana parlen amb els seus familiars. Ells i altres dominicans van viatjar a Turquia perquè per entrar en aquell país no necessiten visat. Una vegada a Turquia van seguir el trajecte habitual dels altres immigrants: d'Istanbul en bus fins a Esmirna i, una vegada allà, paguen els diners que els demana la màfia per travessar l'Egeu en una barca.

Notícies relacionades

Tot i ser un centre de detenció, els habitants de Moria tenen permís per sortir i molts ho aprofiten per passar una estona en un dels diferents bars de campanya que s'han instal·lat fora del camp o per sortir a passejar. Els que, amb una mica de diners, s'ho poden permetre van a Mytilene, la capital de Lesbos, per passar una tarda lluny del centre de detenció.

No saben què els depararà el futur. L'estatut de refugiat és un privilegi a l'abast d'aquells que provenen de països com Síria o Eritrea, però fins i tot ells ho tenen difícil en una Europa que els gira l'esquena. Per a afganesos, pakistanesos i molts africans l'odissea serà pitjor. Per a molts, Moria ha passat de ser una estació de pas a un lúgubre lloc de destí.