El lucratiu negoci de les màfies líbies de tràfic de persones

La guerra despietada de Líbia i la postguerra després de la caiguda de l’exdictador Muammar Gaddafi van canviar la vida de milers d’africans, que van trobar en el Mediterrani la via per escapar-se d’estómacs buits i de la violència en aigües del Mediterrani. Tots lluiten per un refugi a Europa i com sigui. De la desesperació humana es nodreixen precisament les xarxes mafioses a Líbia que han convertit aquest país en la principal ruta internacional del tràfic de persones, generant en menys de cinc anys un multimilionari negoci molt florit als peus de les platges líbies, on l’emigrant paga el seu últim peatge.

Ronda els 4.000 euros. El més car i, moltes vegades, mortífer. Sota set graus, descalç i dret, agafant aire com pot entre una multitud atrapada pel pànic de caure al mar, l’emigrants es manté dret com un fus, resistint en la inestable pneumàtica i esperant el vaixell que vindrà a rescatar-lo. Si el veu. Dependrà de si l’embarcació, sempre a la deriva, va prendre un camí visualitzat pels radars dels vaixells de la missió de la Unió.

Invitació a la mort    

Llançar a l’aigua una embarcació plena d’emigrants és una invitació a la mort, però això importa poc a una màfia que segueix creixent a través d’un lucratiu negoci que va aixecant llocs de treball directes i indirectes en una desesperançada Líbia. Però la xarxa és transfronterera i funciona com una teranyina que comença a teixir-se al Sudan, Nigèria o Guinea i continua cap als punts cardinals de les rutes migratòries a Agades, al nord de Níger, o a Sebha, al sud de Líbia, sota control dels grups tribals armats fins a les dents.

Kone, del Camerun, va pagar en aquesta frontera més de 2.300 euros a la màfia guineana. Amb ell viatjaven 24 joves de Guinea Conakry, tots captats en origen per després ser traslladats en forma de mercaderia a l’organització criminal líbia. «Només vaig estar sis dies en un barracó. Hi ha gent que pot quedar-se sense veure la llum durant setmanes i mesos. El pitjor és que he vist alguna persona morir per trets dels homes armats», declara a aquest diari. Pel que sembla, la víctima era un emigrant que per por de morir ofegat va decidir no embarcar. I afegeix: «Les dones pateixen més perquè són violades per qualsevol i fins i tot per la mateixa policia».

Trets, amuntegaments, extorsió i amenaces pateixen els emigrants amb fam d’Europa, fent cada vegada més perillosa la criminal xarxa que trafica amb persones fins a arribar a les ciutats costaneres de la regió de la Tripolitana, Ziwara o Sabratah, a uns 500 quilòmetres a l’est de Trípoli. Des d’aquestes dues localitats, les més pacífiques dins d’un país en guerra i punts calents en l’empresa migratòria, es gestionen les massives arribades, que compten amb la participació de la societat civil.

Els garatges de les cases s’ofereixen com a «refugi» per a una causa que es cobra cara, les botigues fan el mes, i l’emigrant que no pot assumir l’últim desànim del camí cap a les costes europees acaba treballant, esclavitzat, en la construcció, l’agricultura o el que sorgeixi fins a estalviar el que mai ha tingut per travessar a l’altre costat. «A vegades no paguen. Vaig estar dos mesos treballant en una obra a Líbia i no vaig cobrar res. Em van maltractar. Els libis són molt dolents amb els negres i les dones», diu Sylvestre, nigerià de 30 anys.

Buscant bots pneumàtics

«A Sabratah, la gent viu de la immigració, perquè no hi ha feina ni diners als bancs», confessa Ahmed, un pescador libi i pel que sembla conegut oportunista del Mediterrani que, com tants altres nois, miren des dels seus bots de pesca esperant trobar barques pneumàtiques buides amb motors per confiscar-los i després vendre’ls al mercat negre de la immigració. Dins del seu pesquer, apareixen arts de pesca i uns sis bidons de gasolina, de la qual depenen els milers de llanxes llançades al mar.

Notícies relacionades

El mar dels 5.000 morts

Caçant 'xacals' a la costa líbia

 

Totes són muntades en territori libi, amb material importat de fora. «Aquesta fusta que es veu, industrial, ja ve preparada per a l’emigració, i amb ella es preparen les taules per subjectar el terra de les gomes. Els motors són igualment importats de l’Àsia», asseguren a aquest diari fonts de la intel·ligència europea.