Grècia, la solidaritat s'esgota

El vell Angelos regenta un taller de reparació d’aparells electrònics al centre de Quios, capital de l’illa grega homònima, situada davant de les costes turques a l’Egeu septentrional. Acaba d’arreglar un alimentador i ara torna a centrar-se en una televisió antiga. «Així que ets periodista», comenta, en to serè. «I, ¿has vingut pels refugiats? –prossegueix el senyor– ¿Per què no em fas un favor i te’ls emportes?»

El d’Angelos no és un comentari aïllat. La solidaritat hel·lena, palpable durant els moments més crus de la crisi migratòria, s’ha anat esvaint a mesura que s’esgotaven les forces i els estalvis, i creixia entre la gent la sensació d’abandonament per part d’Atenes, primer, i de Brussel·les, després. A la petita Quios, d’uns 52.000 habitants i una extensió similar a la de Lanzarote, hi ha encallats 3.472 refugiats i immigrants, segons les xifres proporcionades pel Govern de Grècia a data de 26 de desembre. I no paren d’arribar-ne més, malgrat l’acord migratori entre Turquia i la Unió Europea: el dia 22 de desembre, 41 més.

 

«L’acord amb Turquia està bé, però té alguns desavantatges», afirma el cap a Grècia de l’Organització Internacional per a la Migració (OIM), Daniel Esdras. «Per exemple, està prohibit portar la gent de les illes a la Grècia continental, i això significa que el nombre de migrants pot arribar a ser superior al de locals. La gent era molt simpàtica, oberta i hospitalària, però se n’estan anant al costat contrari», apunta.

Fotiní, en la cinquantena, cuinera d’un bar en un poble d’estiueig de Quios, representa el paradigma de l’illenc mitjà: «Abans ens feien pena els refugiats, perquè s’ha d’ajudar els que fugen d’una guerra –assenyala–. Però des de fa temps la gent d’aquí pensa que no són refugiats, que no fugen de la guerra, sinó que són gent que se’n va dels seus països perquè tenen problemes amb el Govern, perquè són presos. I ara la gent té por».

Aquest malestar l’estan sabent capitalitzar a la perfecció grups com el neonazi Alba Daurada, que van atacar amb còctels molotov i pedres el campament de Souda durant un parell de nits a mitjans de novembre. Diverses tendes d’aquest recinte van cremar i van quedar inservibles, diverses famílies van perdre el seu refugi i dos habitants de Souda van resultar ferits.

A l’ajuntament –al timó del qual hi ha l’independent Manolis Vournous– es nota el pes del sentiment local: «Els illencs estan enfadats amb la situació (…) Les condicions miserables en què viuen refugiats i migrants, sumada a la indignació local per la delinqüència d’alguns criminals que viuen entre ells, dificulten la situació i fan falta millors polítiques i aplicació de la llei i l’ordre», explica l’alcalde.

Organitzacions humanitàries internacionals denuncien les traves que els posen des del consistori a l’hora de millorar els serveis oferts als sol·licitants d’asil. Des de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) asseguraven, a principis de desembre, que no se’ls havia concedit el permís necessari per adaptar les tendes del campament de Souda a l’hivern. No es tractava d’ampliar el recinte i la capacitat, sinó simplement d’oferir millors materials, la majoria en magatzems  de l’illa a punt per ser instal·lats.

L’amuntegament creix

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’economia europea s’alenteix

La situació empitjora per moments i l’amuntegament creix en campaments de capacitat limitada a les illes gregues davant de Turquia. El sistema de sol·licitud d’asil és lent i molts refugiats i migrants es veuen condemnats a passar mesos esperant una resposta. Encara que a Atenes i altres llocs de la Grècia continental la llibertat de moviment i la integració és més gran que a les petites illes de l’Egeu, la simpatia del grec mitjà es va evaporant segons es van convencent que la situació serà permanent.

No obstant, resisteixen molts grecs solidaris que intenten donar un cop de mà, bé de manera independent o en col·laboració amb oenagés, com l’empresari Kostas Tanianis: «La meva àvia va venir com a refugiada de l’altre costat (de Turquia, durant els intercanvis de població del segle XX). És una qüestió que em toca de prop».