El dia en què Trump (probablement) va decidir que volia ser president

Donald Trump és un home orgullós, molt pagat de si mateix, segur del que fa. Fill d'un constructor de Queens (Nova York), es va educar en la disciplina militar, que lluny d'estovar-lo, el va endurir. Es va fer un nom propi als 80 gràcies a l'assalt de Manhattan, on va aixecar la seva pròpia torre, que, com tots els seus negocis, porta el seu cognom. La seva biografia, diverses bancarrotes a banda, parla d'un home guanyador, que mai demana perdó i no admet errors. La premsa i els humoristes s'havien atrevit amb ell. Però ningú o molt pocs amb un mínim pes havien aconseguit esgarrapar la seva fonamentada personalitat. Fins al 30 d'abril del 2011, durant el sopar de corresponsals de la Casa Blanca. El responsable de la humiliació va ser ni més ni menys que el president dels Estats Units, Barack Obama. L'home més poderós del planeta. Negre, per a més inri. Sense opció de rèplica, sense esperar-s'ho gens ni mica, Trump va ser la riota de la nit. Aquell dia, alguna cosa va canviar en la seva llista de prioritats.

En aquella vetllada, amb un origen que es remunta al 1920, és habitual que els oradors siguin àcids en els seus discursos. Tothom rep dins d'un ordre d'educació. Polítics, periodistes, famosos..., i els ‘punchs’ s'encaixen amb naturalitat, encara que la processó vagi per dins. Fora que siguis Donald Trump, perquè la seva cara, en aquella ocasió, destil·lava incomoditat i ressentiment.

EL NAIXEMENT DEL REI LLEÓ

En aquells temps, el magnat havia posat en dubte que el president hagués nascut en terreny nord-americà, fins al punt que Obama, pocs dies abans d'aquell sopar, va presentar el seu certificat de naixement. 

El líder demòcrata va iniciar el seu discurs sense contemplacions. "Aniré un pas més enllà i faré públic el vídeo del meu naixement. Però ho adverteixo: ningú l'ha vist en 50 anys. Ni jo mateix". Les pantalles gegants van projectar l'escena d''El rei lleó' en què Rafiki, un híbrid entre mandril i babuí, mostra a Simba els animals de la selva, que s'agenollen davant ell. De fons, segur que ho recordaran, la impressionant cançó 'The circle of life'. Després de les imatges, el president va remarcar a la taula de periodistes de Fox News, cadena pròxima als republicans, que era "una broma". "Truqueu a Disney si no em creieu, ells tenen la versió original completa".

Després va passar a l'atac directe. "Tenim Donald Trump entre nosaltres aquesta nit. Tots coneixem les seves credencials i la seva àmplia experiència". "Finalment pot enfocar-se en els assumptes que importen, com per exemple, ¿vam fingir l'arribada a la Lluna?, ¿què va passar realment a Roswell? i ¿on són Biggie i Tupac?" (dos rapers morts anys enrere en estranyes circumstàncies). També va mostrar una foto de l'aspecte que tindria la Casa Blanca en l'hipotètic cas que Trump fos el president dels Estats Units. Llums de neó al sostre, dones en banyador, casino i jugadors de golf.

Tota aquesta conya, per a més dolor del receptor, Obama la va perpetrar gairebé sense esbossar ni un somriure, amb aquell to sorneguer que li ha donat grans tardes d'oratòria. I això que tenia raons de sobres per mostrar-se eufòric, ja que poques hores abans havia autoritzat l'assalt de la casa en què s'amagava Ussama Bin LadenUssama Bin Laden, que va morir aquella mateixa nit.

L'ara candidat republicà a la presidència va aguantar el xàfec gairebé sense gesticular. Cap rialla. Com a molt, un somriure fred, forçat, d'aquells que et fan tirar el cap lleugerament cap enrere. Fins i tot va saludar amb la mà el president, com deixant-li clar que en prenia nota. Una periodista de 'The New Yorker' que s'asseia a pocs metres va relatar amb detall la tensió amb què Trump va viure aquells moments, alimentats per una grada que va respondre amb riallades gràcies a les tres hores que feia que menjava i, sobretot, bevia. "Estava assegut enravenat, amb la barbeta comprimida, en una ràbia tancada i inamovible", va relatar el cronista. 

"VA NÉIXER AQUÍ. I PUNT"

No ha sigut fins al cap de cinc anys, el 16 de setembre, que l'ara candidat republicà ha admès, de la seva manera, l'origen nord-americà del president. "Va ser la campanya de Clinton la que va iniciar aquesta controvèrsia el 2008. Jo l'he acabat, i sabeu el que vull dir. El president Barack Obama va néixer als Estats Units. Punt. Ara, tots volem tornar a fer Amèrica forta i gran de nou". No va admetre en cap cas que s'hagués passat un lustre sencer escampant dubtes sobre l'assumpte. I ho va ventilar recorrent al seu lema de campanya. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

És impossible endevinar si aquella nit va ser definitiva perquè Donald Trump s'animés a iniciar la carrera presidencial. Ja ho va intentar a finals del segle passat amb el Partit de la Reforma, fundat a principis dels 90 per l'empresari Ross Perot, que va concórrer a la presidència en dues ocasions, sense sort, durant els anys en què es presentava i guanyava Bill Clinton. La de Trump va ser una temptativa fugaç, per provar-se. Va tornar a treure la poteta per a les eleccions del 2012, però va apel·lar a la seva passió pels negocis per guardar les seves aspiracions en un calaix. Va ser el juny del 2015 quan va fer el salt definitiu amb una candidatura disposada a representar la bancada republicana. I fins avui.

Si busqueu a internet (potser tindreu més sort que aquest diari), us adonareu que no hi ha cap foto d'Obama i Trump junts. En el cas que el magnat venci aquest dimarts Hillary Clinton, la instantània es produirà al gener en la jura del càrrec. Serà a les escales del Capitoli, a Washington, davant milions de persones. La venjança és un plat que se serveix fred. O no.