Postdemocràcia tecnocràtica a Europa

Les mesures adoptades per afrontar la crisi financera i les dues recessions que van seguir a Europa, els durs ajustos imposats des de Brussel·les i les promeses electorals incomplertes mostren que la democràcia s’ha convertit en més aparent que real, subratllen destacats sociòlegs i politòlegs, com Colin Crouch, Wolfgang Streeck, Henry Farrell, Wolfgang Merkel i Jürgen Habermas.

Els elements formals de la democràcia es mantenen i els ciutadans voten regularment. Però al final les decisions són cuinades per una elit estretament vinculada a les grans corporacions i al sector financer i la política socioeconòmica que s’aplica és sempre la mateixa agenda neoliberal, independentment de qui guanyi les eleccions, assenyala Colin Crouch, professor de la Universitat de Warwick i autor de 'Post-Democracy'.

Wolfgang Streeck, director de l’Institut Max Planck per a l’Estudi de les Societats de Colònia, sol referir-se a la «democràcia façana», «una closca buida, un ritual formal», on els vots no serveixen per modificar la política econòmica, mentre que Habermas en el seu recent llibre 'The Lure of The Technocracy' emfatitza l’aspecte tecnocràtic de la presa de decisions econòmiques a la UE, que se sostreu a la participació política ciutadana.

En la postdemocràcia, la política està controlada per unes elits que exploten les tècniques de màrqueting i que eludeixen haver de respondre per les seves decisions, mentre que els ciutadans són mers subjectes passius, precisa Crouch. Des del poder s’afirma que les decisions són per al bé de tots, perquè tots tenen els mateixos interessos, «però això és fals», destacava l’historiador britànic Tony Judt. «Els rics no volen el mateix que els pobres. Qui depèn de la seva feina per viure, no vol el mateix que qui viu dels dividends i les inversions. Qui no necessita serveis públics, perquè pot comprar transport, educació i protecció privada, no busca el mateix que qui depèn exclusivament del sector públic», explicava Judt.

PÈRDUA D'INFLUÈNCIA CIUTADANA

La pèrdua d’influència política ciutadana s’ha vist afavorida per la destrucció de l’ocupació industrial a Europa des de la segona meitat dels 70, el debilitament sindical i l’augment de llocs de treball en els serveis, amb una població menys cohesionada, amb menys identitat i menys capacitat de plantejar demandes polítiques, explica Crouch.

La successiva supressió de les regulacions econòmiques i financeres, les privatitzacions d’empreses i serveis públics i l’abraçada d’una globalització sense traves per part dels governs a partir dels anys 80 han debilitat la democràcia a Europa, assenyalen Crouch i Streeck. Això ha impulsat el desenvolupament de grans corporacions, operadors financers i una elit transnacional que gràcies a la liberalització financera poden moure les seves riqueses a paradisos fiscals. A causa de la globalització i desnacionalització, les grans empreses i els operadors financers han deixat d’estar subordinats a les decisions polítiques democràtiques nacionals, i gràcies a la riquesa acumulada i al seu poder de pressió són els que ara imposen les seves regles als governs i a la UE, afegeixen Crouch i Streeck.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Davant el debilitament de la capacitat d’actuació dels governs nacionals, la Unió Europea (UE) com a estructura continental podria haver actuat per contrarestar els excessos de la globalització i desnacionalització empresarial per fer tornar un control democràtic sobre l’economia i les decisions econòmiques, indica Habermas.

A COSTA DE LA MAJORIA

Per contra, la UE assumeix el lideratge per soscavar la democràcia mitjançant la imposició tecnocràtica de la política econòmica, l’abandonament de la seva dimensió social, les clàusules en els acords comercials que negocia, la política de competència que impedeix una inversió pública empresarial, la jurisprudència majoritàriament neoliberal que dicta el Tribunal de Justícia Europeu i l’eliminació del control democràtic sobre institucions clau declarades independents, com el Banc Central Europeu (BCE), que ni tan sols té com a prioritat vetllar pel creixement i l’ocupació, a diferència de la Reserva Federal dels Estats Units, coincideixen Crouch, Streeck i Douglas Voigt.

Crouch, StreeckDouglas Voigt.En aquesta postdemocràcia no és gens estrany, per tant, que «el salvament dels bancs de les seves pròpies malifetes s’hagi realitzat a costa de la resta dels ciutadans», que han hagut de patir les retallades de despesa pública associades a la crisi i les contrapartides imposades en els rescats, recorden Crouch i Streeck.