El somni de veure el mar per als nens palestins

Moataz té sis anys i veu el mar per primera vegada. Agafa un flotador i es llança a les aigües verdes de la platja de Tel Baruch, a Tel Aviv. “Estic molt content, m'agrada molt el mar”, diu amb un somriure tímid. La seva mare, Mura, té 30 anys i fins avui no havia estat mai a la platja, encara que viu a menys de 50 quilòmetres de la costa, en un petit poble del sud d'Hebron, a Cisjordània.

El trajecte, tenint en compte les sinuoses carreteres de la zona, no hauria de durar més d'una hora. Però els controls militars israelians poden convertir-lo en una odissea.

"Tot és molt difícil per l'ocupació (israelià dels territoris palestins)”, lamenta Mura. Per arribar al mar, els palestins de Cisjordània, ocupada des del 1967, necessiten un permís d'entrada a Israel que molts no aconsegueixen.

Mura i el seu fill l'han obtingut gràcies a l'oenagé Min al-Bahar ('del mar', en àrab), que quatre dones israelianes van crear fa 10 anys. Del quartet fundador resisteixen Tzvia Shapira i Rachel Afek i pel camí s'hi van sumar Riki Skahed-Trainin i Amira Ityel. Totes pertanyen a l'associació Machsom Watch, que denuncia abusos contra palestins en els controls militars.

FESTA D'ANIVERSARI

En una ocasió, Tzvia va invitar a casa seva, a Israel, dues famílies palestines per a l'aniversari de la seva néta. Després de la festa, un dels pares palestins va demanar portar els seus fills a la platja perquè mai havien vist el mar. Els palestins disposen de la petita costa de Gaza, però entre la franja i Cisjordània no hi ha connexió territorial i Israel no autoritza l'entrada a Gaza de palestins que no resideixin allà, tret d'excepcions.

Tzvia es va adonar llavors que els nens de Cisjordània viuen a pocs quilòmetres del Mediterrani, però que mai s'han pogut banyar a les seves aigües ni fer-hi castells de sorra.

“Així va començar tot. Aquestes visites són el mínim que podem fer. El principal problema és l'ocupació, s'ha d'intentar trencar aquest bloqueig i acabar amb la demonització que el nostre Govern fa dels palestins”, explica Tzvia, que va néixer fa 74 anys a Israel i és filla de supervivents de l'Holocaust de Polònia i Letònia.

"La majoria dels israelians no veuen el patiment dels palestins, els consideren terroristes. Els jueus hem patit la deshumanització i ara fem el mateix amb ells”, assegura Tzvia. “Som responsables de l'ocupació, algunes nits em costa dormir per la culpa que sento”, confessa. “En aquests anys (de projecte) he vist molta felicitat a la platja, però conec tota la tristesa que hi ha al darrere”, afegeix.

GRUP DE BEDUÏNS

Tzvia, les seves companyes -gairebé totes de més de 60 anys- i voluntaris més joves atenen avui un grup de palestins beduïns que disfrutarà d'una jornada de platja i tallers a Tel Aviv i Jaffa.

Els ofereixen aigua i entrepans i després reparteixen flotadors als petits perquè es banyin. Molts d'ells ho fan vestits perquè la comunitat beduïna és molt conservadora.

La majoria dels nouvinguts no han estat mai en la platja. Les organitzadores -algunes es defensen bastant bé en àrab- conviden nens palestins de diverses localitats a l'estiu. Cada temporada porten al mar uns 1.400 menors d'entre 4 i 15 anys acompanyats per les seves mares. 

Al posar els peus a la platja, els nens miren cap a l'aigua amb una barreja d'alegria i desconfiança. Els més atrevits s'hi fiquen ràpid, xipollegen i riuen com uns bojos. Els porucs se subjecten a voluntaris que els ajuden i hi entren a poc a poc. Però passada una estona, no hi ha qui els en faci sortir.

“Per als palestins, el mar no és només el mar, és un símbol d'esperança”, assenyala Riki, i recalca que portar nens palestins a la platja és “un acte polític”.

ISRAELIANS SENSE ARMES

“Pretenem crear un espai on les dues parts es puguin veure com éssers humans. És la primera vegada que aquests nens veuen israelians sense uniforme ni armes i que no són colons, veuen que els israelians també tenen cares humanes”, indica Riki. 

“Una vegada, en unes roques de la platja hi havia una bandera israeliana i un nen palestí em va preguntar si estàvem en un assentament (israelià en territori ocupat). Tenen molta por dels colons”, explica Riki, per a qui “tothom té dret d'estar al mar”.

Les activitats de Min al-Bahar es porten a terme gràcies a les contribucions de donants privats que recullen a la seva pàgina web i al suport de 600 voluntaris.

“Fa dues setmanes que hi col·laboro. Un dia m'estava banyant aquí i va arribar un grup de palestins. Es van posar a tocar la darbuka (instrument de percussió) i em vaig sentir atreta per la música. Vaig sortir, m'hi vaig acostar i vaig descobrir el projecte”, explica una mestra israeliana d'origen argentí que ara és voluntària de la iniciativa. Provocar canvis en els israelians és un altre dels objectius de Min al-Bahar.

ESTEREOTIPS

Per a Rachel, una de les fundadores del projecte, "la lliçó més important ha sigut conèixer els palestins”. “Tenim estereotips i pors, s'han d'acabar. Quan ho fas, et sents com una persona nova”, assegura.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ja no és el ‘llanito’ solitari

“Hem trigat dos anys a adonar-nos que els palestins que venien al mar no sabien qui érem. Es pensava que érem cristians europeus. Quan els vam explicar que som israelians ens van preguntar: '¿I per què ho feu?”, recorda Riki.

"Ho fem perquè ens sentim culpables del comportament del nostre govern, el nostre Exèrcit i la política d'Israel, i no sabem què fer amb la nostra culpa. Un dia, els nostres néts ens preguntaran què vam fer contra l'ocupació”, sentència Tzvia.