La metamorfosi de Hillary Clinton

«Entenc que molta gent no sap què pensar de mi». Hillary Clinton va pronunciar dijous a la Convenció Demòcrata a Filadèlfia aquesta frase en el que per ara és el discurs polític més important de la seva vida, en què va acceptar la nominació que la converteix en la primera dona que aspira a la presidència per un dels dos grans partits dels Estats Units. I amb aquestes paraules assumia un dels principals interrogants que l’envolten: ¿és, com creuen els seus defensors, una de les polítiques més qualificades de la història del país, que ha anat aprenent i evolucionant, o és, com denuncien els seus crítics, una «oportunista» guiada només per les seves ambicions i càlculs?

    La mateixa Clinton va usar el discurs per mirar d’avançar la primera opció. Va filar una narrativa que apuntava a la seva capacitació per al càrrec, des del seu compromís vital amb el treball a favor de dones i nens fins a per l’experiència que ha acumulat en els seus 40 anys en la vida pública i, sobretot, en els últims 15, quan va deixar l’ombra del seu marit, l’expresident Bill Clinton, i va arrencar com a senadora per Nova York la seva carrera política individual.

    També va usar aquesta línia argumental com la base de les seves afilades crítiques a Donald Trump, a qui va acusar de ser «un home petit» que alimenta «la por i la divisió», i per emmarcar, en contrast amb el seu rival republicà el 8 de novembre, les seves propostes polítiques, les més progressistes que ha adoptat mai.

DEL 2008 AL 2016

És, no obstant, l’adopció d’aquesta agenda que sembla treta directament de la campanya de Bernie Sanders (com el llenguatge que usa ara), on alguns veuen senyals d’una falsedat que consideren endèmica en Clinton i que explica en bona part que dos de cada tres nord-americans assegurin en les enquestes que no hi confien.

    Si es contrasta la Clinton d’avui amb la que va fracassar en el seu primer assalt a la Casa Blanca el 2008, llavors davant Barack Obama, és innegable el canvi. Llavors era una candidata que, per exemple, no recolzava el matrimoni gai, defensava polítiques econòmiques neoliberals i la reforma del sistema penal impulsada pel seu marit que va superpoblar les presons i va afectar desproporcionadament les minories. Representava, a més, una veu falconiana en política exterior, que entre altres coses, es negava a asseure’s a negociar amb l’Iran. Poques coses li van pesar més llavors que el seu vot el 2002 a favor de la guerra de l’Iraq.

    La Clinton d’avui també és diferent de la dels últims vuit anys. L’exsecretària d’Estat d’Obama que va arribar a definir el tractat de lliure comerç negociat amb 11 nacions d’Àsia i el Pacífic com «el patró or» d’aquests acords, ara titlla d’«injust» el pacte, que és un dels principals mobilitzadors polítics per als progressistes demòcrates i també per a Trump. I la dona que després d’abandonar la direcció de la diplomàcia va obtenir part dels seus ingressos fent discursos generosament retribuïts per grans corporacions que també financen la seva campanya, ha agafat el testimoni de Sanders en el discurs contra la influència del «gran diner» en la política dels EUA.

    La mateixa Clinton ha passat de presentar-se com «una moderada centrista» a definir-se com a «progressista», encara que posant èmfasi en el pragmatisme i la capacitat de «fer coses». I demostra la seva intel·ligència política quan, conscient de la necessitat de buscar el suport dels seguidors de Sanders, inclou en el seu programa propostes del senador com la pujada del salari mínim però sense especificar si lluitarà pels 15 dòlars o s’acontentarà amb la pujada a 12 que ella defensava.

LA CARTA DE SER DONA

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Del que no hi ha dubte és que Clinton ha viscut, entre el 2008 i el 2016, una metamorfosi, tant si es veu com a evolució o com a estratègia. Aquesta vegada accepta la carta de gènere que representa la seva històrica nominació, fet del qual va fugir fa vuit anys. I s’ha rendit a la importància de realitzar una campanya ordenada i amb un fort suport en l’anàlisi de dades, dos elements que se li van escapar en el primer intent.

    No pot quedar-li el dubte que els seus girs seran explotats per la campanya de Trump. No serà difícil recuperar les frases d’Obama, que el 2008 va dir que ella representava «el pitjor de la política» i «diria qualsevol cosa per ser elegida». Però la candidata té les seves armes. L’antic rival la va elegir com a aliada en política exterior. I, després de vuit anys a la Casa Blanca, ara la defineix com «la persona més qualificada que ha optat mai a la presidència».