"No trobo el meu fill"

Els drames personals se succeeixen a l'hospitial pediàtric de Niça

3
Es llegeix en minuts
Montse Martínez
Montse Martínez

Periodista

ver +

Res, a l’interior de l’hospital Lenval, el centre hospitalari pediàtric de Niça, fa presagiar el drama que s’amaga a les habitacions. A excepció de persones que creuen el vestíbul reprimint el dolor. El silenci és total.

    A diferència d’altres llocs del món, d’altres massacres similars, els reporters, sense càmera, poden entrar als hospitals de Niça. Sorprenent, si més no. La policia observa, això sí, que les famílies de les víctimes no siguin assetjades quan es neguen a parlar. Un no és un no.

    Sembla obvi que l’home recolzat contra la paret, a qui tothom abraça, té un fill ingressat. Però la realitat torna a superar la imaginació. «El meu fill ha mort i la meva filla, en coma, es debat entre la vida i la mort», diu, gairebé sense que li surti la veu . No pot continuar. És el seu cosí, Joseph, qui completa la història. Medhi i Chérine són bessons, de 13 anys. Medhi és el noi, mort. Chérine, la seva germana, lluita per viure.

    Família i amics intenten fer-se forts a l’hospital. Van ser els avis, procedents d’una localitat marroquina a prop de Marràqueix, els que van emigrar a Niça els anys 60, on ja van veure néixer els seus néts. El nen de 13 anys, Medhi, no és l’únic mort a la família. També va morir la seva tia, Fàtima, que era al seu costat quan el camió els va atropellar i els va matar en l’acte.

«L’he perdut»

Després de pensar que no hi pot haver res pitjor que el cas dels bessons, arriba Tahar, un home de 39 anys, a la porta de l’hospital. Va acompanyat de quatre homes més, amics i família directa. «L’he perdut, l’he perdut», repeteix en francès, amb els ulls completament envermellits. No para quiet. Fuma, camina, s’aixeca, s’asseu. «No trobo el meu fill de quatre anys, encara no sé on és», diu.

    És un dels acompanyants qui detalla que Tahar va sortir amb la seva dona, Olfa, i el seu fill Killiam a veure els focs artificials la fatídica nit del 14 de juliol. El Passeig dels Anglesos era tan ple que amb prou feines es podia caminar. La parella va parlar per telèfon. Ella havia quedat una mica endarrerida amb el nen i unes amigues i atrapada entre la gentada i van quedar que es trobarien poc després.

    Sense comptar que un camió blanc, conduït per un terrorista, s’interposaria d’una manera dramàtica en els seus plans. Quan Tahar va saber el que havia passat, va córrer a buscar-los. Va trobar la seva dona morta a terra –«no li vaig poder ni dir unes paraules», es lamenta–i a Killiam el buscava per hospitals i comissaries. Ahir, a l’Hospital Pasteur va saber que el seu fill també havia mort.

    Noçoise té 62 anys i està asseguda al terra d’un passadís de la primera planta de l’hospital. Porta uns auriculars posats i marca el ritme amb els peus. És de les afortunades. La seva néta és viva, però explica coses que presagien una recuperació psicològica difícil. «Repeteix que va veure caps per terra i sang per tot arreu», lamenta.

Notícies relacionades

    Van morir deu nens. El doctor Christian Ridelme, que divendres no havia dormit ni dues hores, fa balanç: al centre hi ha 15 nens, cinc dels quals molt greus. Al marge dels que hi pugui haver ingressats en altres centres. El terrorista no va tenir miraments. Dos quilòmetres de cops de volant sense importar-li si el que atropellava també eren nens.

    Explica el metge que el personal del centre ho ha donat tot. «Han anat a treballar sense que els toqués», diu per recordar que la nit de l’atac no donaven més de si. «Arribaven ferits sense parar i molts sense identificar», explica.