EL DRAMA MIGRATORI

El 2015 registra un nou rècord de refugiats

Un informe de l'ONU publicat amb motiu del Dia Mundial del Refugiat estima que 65,3 milions de persones s'han vist forçades a abandonar casa seva

Molts menors refugiats treballen per cobrir les necessitats familiars

 

  / AP / PETROS GIANNAKOURIS

4
Es llegeix en minuts
Javier Triana
Javier Triana

Periodista

ver +

Hassan xuta una pilota malament i la cola en un balcó del barri de Çapa, a Istanbul. "No sóc gaire bo jugant a futbol", admet sense embuts, entre les rialles dels xavals del voltant. Sí que té facilitat pels idiomes, i està aprenent molt ràpid tant el turc com l'anglès, i això li aplanarà el terreny en el futur, no exempt d'incerteses, que li depara la seva condició de refugiat. Hassan, natural de Damasc, 15 anys, incipient bigoti d'adolescent, cabells morenos, curts i arrissats, orelles una mica sortides i ulls brillants, és un dels 65,3 milions de refugiats i desplaçats que ha comptabilitzat l'Alt Comissionat de la ONU per als Refugiats (Acnur) el 2015, en un informe que publica aquest dilluns, Dia Mundial del Refugiat. El jove Hassan, a més, forma part d'una altra de les categories més alarmants: d'aquesta xifra total, més de la meitat són menors.

Els números de l'Acnur dibuixen una tragèdia de proporcions impressionants: s'ha superat per primera vegada en la història la barrera dels 60 milions. Aquest nombre total és com si tota la població de França hagués sigut forçada a emigrar, i 24 persones es veiessin desplaçades de casa seva cada minut durant cada hora de cada dia de cada mes de tot el 2015. Una tercera part d'ells, refugiats com Hassan. La seva Síria natal, Somàlia i l'Afganistan són les procedències de més de la meitat de tots els que fugen de la guerra al planeta.

APOSTA PER L'EDUCACIÓ

Turquia, on el jove sirià viu actualment amb la seva família, segueix sent el país que més refugiats acull al món, amb més de 2,5 milions. La vida al país eurasiàtic no és especialment senzilla i Hassan ho sap de primera mà: va haver de treballar per mantenir els seus familiars, amb un guany de 400 lires turques (uns 120 euros) al mes. L'oenagé Small Projects Istanbul (SPI, en la sigla en anglès) va tenir notícia d'aquesta situació i es va oferir a pagar aquesta quantitat cada mes a la seva família a condició que Hassan deixés de treballar i es tornés a centrar en els seus estudis de manera immediata. "I de moment ho hem aconseguit", relata Anna Tuson, una de les coordinadores de SPI. "L'educació és fonamental per al futur d'aquests joves", apunta. Per això, i per la integració, al centre comunitari El Olivo, que SPI ha creat a Istanbul, ofereixen cursos gratuïts de turc, anglès, francès, alemany, àrab, música i pintura. Tot això es complementa amb l'educació gratuïta a què els refugiats sirians (nacionalitat de la majoria dels 250 beneficiaris de SPI) tenen accés a Turquia.

Si tot surt bé, Hassan i la seva família viatjaran ben aviat a Alemanya mitjançant el programa de reagrupació familiar, ja que el seu pare viu en terres teutones des de fa poc més d'un any. Allà el xaval aspira a estudiar Enginyeria Informàtica. Als seus 41 anys i amb quatre fills, Amal ha après a marcar-se expectatives més modestes i centrar-se en les prioritats més bàsiques: "Tant me fa on estigui. Si a Alemanya (on hi ha dos dels seus fills), a Turquia, a Jordània... però vull que estiguem tots junts i en pau", explica.

FUGINT DE L'ESTAT ISLÀMIC

Notícies relacionades

Amal no coneix més vida que la de refugiada. És palestina d'origen. D'aquella terra van sortir els seus avis. Els seus pares la van tenir al Líban, on va viure els seus primers anys. Però el tracte no era acceptable, de manera que va emigrar al campament de refugiats de Iarmouk, a Damasc. "Vam tenir sort, perquè la meva família i jo vam anar a viure a una altra zona de Damasc poc abans que l'Estat Islàmic (EI) l'ataqués", recorda, en referència als successos de l'abril del 2015. Des d'allà va començar un trist periple fins a arribar a Istanbul, ara fa 10 mesos: el seu marit es va quedar a Damasc i ella va viatjar amb els seus fills de ciutat en ciutat per Síria fins a poder travessar a Turquia. Els traficants de persones a qui va pagar per a l'operació van portar el grup de refugiats breument a Raqqa, capital oficiosa de l'EI. "Allà vaig passar molta por. Van detenir al meu fill quan va sortir a buscar menjar. Li van dir que en demanés al president Assad, ja que es pensaven que era del règim. Al final no ens va passar res", sospira Amal.

Ara, mentre espera que el seu marit surti de Síria i que tinguin oportunitat de reunir-se tots amb els seus dos fills grans, gestiona les vendes de joies i bosses manufacturades per un grup de beneficiàries de l'oenagé SPI. Les vendes serveixen per mantenir aquestes famílies. La marca amb què han batejat el producte estrella, les arracades, és tot un encàrrec per a la comunitat internacional: "Llanceu arracades, no bombes".