La infermera catalana a Idomeni: "Ens han desmantellat l'hospital de campanya"

“La policia no ens deixa acostar-nos a Idomeni. No podem veure res”, explica Núria Font, una voluntària que treballa per a l'oenagé ‘Amb les Teves Mans’. “Veiem sortir autobusos escortats per la policia i a vegades per ambulàncies”, afegeix.

En el moment de l'inici del desallotjament, Font era a Hara, situat a uns 300 metres d'Idomeni, on també hi ha un petit campament. “La gent aquí està espantada i preocupada perquè entenen que després els tocarà a ells ser evacuats. És trist”, es lamenta.

“Hi ha molt de desgast en moltes famílies. Crec que s'ha recorregut a una política de desgast”, apunta. "Fins ara, el que més ha cridat l'atenció ha sigut que ens desallotgessin ahir [en referència a aquest dilluns] als voluntaris a la nit, al voltant de la mitjanit. Però va ser molt amablement".

Font tans sols feia una setmana que era al campament i n'hi queda una altra com a voluntària, una tasca a què se sumen molts joves. En el seu cas, la principal feina era repartir llet per als nens al matí i a la tarda fruites i verdures.

DONES I NENS

Precisament per atendre dones i nens és que la infermera catalana Gemma Poca va participar en la posada en marxa d'un hospital de campanya i un espai adjacent a Idomeni. Poca, que forma part de l'oenagé Bombers en Acció, va denunciar aquest dilluns la violència de la policia contra els refugiats en un àudio que es va fer aviat viral a les xarxes socials i que feia referència a uns fets produïts al final de la setmana passada.

La infermera descrivia l'ús de gasos lacrimògens contra les persones del camp de refugiats. “Europa és assassina, està gasant qui fuig de la guerra”, exclamava sense poder-se controlar el plor davant la indignació. Aquest dimarts, Poca intentava entrar al campament. "Ens han dit que han desmantellat la tenda de Bombers en Acció i que els medicaments estan per terra. És perillós perquè hi ha nens. Volem confirmar aquesta informació", diu.

A l'hospital de campanya, conegut com a 'Baby Hamam', hi va treballar com a voluntari August Blázquez, que va viatjar a Idomeni el mes de març passat com a fotògraf, tot i que va acabar deixant de banda la càmera per dedicar-se durant els 15 dies que hi va ser a la seva veritable professió, la infermeria.

“La situació em va superar”, reconeix ara Blázquez, que va estar ajudant a l'hospital de campanya durant dues setmanes.

Blázquez, un lleidatà de 33 anys que treballa a l'Hospital Clínic de Barcelona, no havia viscut mai una situació com la que ha experimentat al camp de refugiats d'Idomeni. “La gent estava molt cansada, exhausta”, recorda. Entre els refugiats hi abunden les infeccions per falta d'higiene, gastroenteritis, conjuntivitis, sarna o afeccions respiratòries. "També tos crònica derivada de la inhalació de substàncies per la crema que fan de qualsevol cosa per escalfar-se", diu. 

DESÍDIA D'EUROPA

“Una de les coses que més m'han impressionat és la desídia dels governs europeus”, es lamenta. “Això funciona gràcies a les oenagés i al voluntariat internacional. Quan hi ets penses que podríem ser nosaltres els refugiats”.

El seu desig de desplaçar-se fins a Idomeni li va venir per la necessitat de ser testimoni directe del que tots els mitjans de comunicació parlaven dia rere dia. Però la realitat va superar totes les seves expectatives.

Una cosa semblant li ha passat a Violeta Palazón, una fotògrafa 'freelance' que també ha viscut una intensa experiència a Grècia. No només ha estat a Idomeni, sinó també al camp militaritzat de Katsikas, al nord del país, al costat de la frontera amb Albània i que acull més de 1.200 refugiats sirians, afganesos i iraquians.

Notícies relacionades

Els primers refugiats sirians arriben a Catalunya entre cotó fluix

Una infermera catalana a Idomeni, entre plors: "Europa és assassina, està gasant els que fugen de la guerra"

“Una cosa és el que veus a la televisió o les fotografies als diaris i una altra de ben diferent és quan trepitges el terreny”, afirma Palazón, que va ser als campaments el mes de maig passat. “El que les càmeres no capten són les olors, els sorolls, el fang o l'escalfor de les fogueres”, recorda.

Palazón, nascuda fa 38 anys a Castellar del Vallès, també va donar un cop de mà en tasques de voluntariat, tot i que es va dedicar principalment a captar imatges. És una manera de “donar a conèixer el que passa”. Quan se li pregunta amb quin record es queda, no dubta: "La mirada perduda de les famílies cada nit al voltant de les fogueres".