En directe i sense talls

 Esteban es diu vell, «com qui diu». Aquest home de «més de 60 anys» que es va agençar per a ell un dels carros poc protegits d’algun supermercat i ara aconsegueix amb això vendre galetes de les quals només Déu sap la procedència «mai, i vol dir mai, havia sentit Raúl (Castro) respondre preguntes, i és clar, encara menys sobre presos». 

 El dia va arribar ahir, sense que ningú ho hagués anunciat, ni a Esteban ni als 11 milions de cubans que viuen a l’illa. I es va veure, en viu i en directe, sense talls, per la televisió estatal cubana, la mateixa que fins ara estava tractant amb cert desdeny la històrica visita de Barack Obama, despatxant només algunes imatges de l’arribada del president a l’aeroport o de la seva passejada per la catedral, passant gairebé de puntetes en els informatius per la seva presència a la capital i deixant el pes de la cobertura a la veneçolana TeleSur. Tot va canviar ahir, dilluns, 21 de març del 2016, un dia que es recordarà i en el qual va quedar clar que la història no només l’escriu el president dels Estats Units. 

 Fins al moment que Obama i Castro van comparèixer davant la premsa i van obrir un torn de preguntes no es va confirmar que les complexes i secretes negociacions entre els equips dels dos mandataris havien acabat amb el president cubà accedint a contestar per primera vegada preguntes de periodistes estrangers, encara que fos només una (davant les dues d’Obama) i encara que acabés sent «una i mitja» (que en realitat van ser dues). 

 

 La pregunta de la CNN 

 

 Obama va donar la paraula primer a Jim Acosta, un periodista de la CNN fill d’un cubà que va fugir de l’illa als 11 anys el 1962, i el reporter va combinar l’anglès i l’espanyol en les seves preguntes.  «¿Veu una direcció nova i democràtica per al seu país? ¿Per què té presoners polítics cubans i per què no els deixa lliures? ¿Votaria Hillary Clinton o Donald Trump?». 

  Castro primer va reaccionar com si no l’hagués entès ( «No ho he entès. ¿Ha parlat de presos humans?» ). Després va seguir jugant nerviosament amb els auriculars mitjançant els quals havia estat escoltant la traducció de l’anglès. Però al final va contestar vehement, encès, negant que existeixin presos polítics a l’illa:  «Doni’m la llista i els deixo lliures ara mateix». 

  La tensió es va dissipar una mica quan Obama el va animar a contestar la part de la pregunta sobre Clinton i Trump (« No voto als Estats Units», va contestar amb humor el germà petit de Fidel), però es va evidenciar que Castro no estava còmode. «Moltes preguntes per a mi. Jo crec que les preguntes s’han de fer al president (Obama) » , va dir, abans d’acceptar contestar la següent, també sobre drets humans. Va defensar Cuba. Va recordar que a l’illa «una dona guanya el mateix que un home» per fer una mateixa feina. I es va acomiadar tancant el mal trago amb un  «i ja». 

  S’ha escrit i s’escriurà molt d’aquest moment extraordinari, però Esteban, l’home del carro de galetes, ahir ja tenia la seva valoració. «Potser per falta de taules no ha lluït tan bé. Estava com si li haguessin ficat una pila de (moltíssimes) formigues braves dins de l’americana», deia. I recorria al passat, a la comparació. «El seu germà (Fidel) sí que es batia amb qui volgués i se les arreglava per sortir guanyant per nocao( knockout )  amb ganxo al mentó: ¡pam!, i a la lona». 

  Una cosa semblant pensava també Marina, una professora de secundària bàsica. «Raúl estava nerviós i amb unes ganes boges que s’acabés aquella conferència per sortir volant», deia recolzada en una barana que limita el pas a l’escenari a l’aire lliure on tocaran The Rolling Stones divendres. «Potser», especulava,  «perquè no s’ha vestit de general. Penso». 

   

 Un president admirat 

  

 Marina no comparava Raúl amb Fidel, però sí amb Obama, «al seu aire, tranquil·let, baix de sal». I ella és una de les moltes i molts cubans del carrer que, sense dir que ni millor ni pitjor, es declaren admiradors d’aquest president nord-americà que ha decidit capgirar 55 anys de política d’enfrontament i posar els peus a l’illa i que, en paraules de la mestra,  «cau bé». 

  Obama agrada i és celebrat per molts per viatjar a Cuba, un país que no havia visitat cap altre ocupant de la Casa Blanca des que ho va fer Calvin Coolidge el 1928. I per això també se sent cert descontentament amb la manera com s’està tractant la visita des dels estaments oficials. I és que es diria que el front fred amb el qual es va despertar ahir la ciutat, després de la pluja i la tempesta de diumenge, no és només meteorologia. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

 Als carrers pràcticament no hi ha banderes agermanant dos països enemistats durant més de cinc dècades, però des del 17 de desembre del 2014 embarcats en un esforç de normalització de relacions. Cubavisión havia sigut (almenys fins a la roda de premsa d’ahir) molt més parca amb Obama del que ho havia estat amb la recent visita del Papa. 

 Es diu que fins i tot els que han rebut invitacions per assistir avui al partit de beisbol en que s’enfronten els Tampa Bay Rays de Florida i la selecció nacional cubana tenen instruccions de no aplaudir Obama quan entri a l’Estadio Latinoamericano. I no és només Donald Trump qui creu que un càrrec més important que el canceller Bruno Rodríguez Padilla, el ministre d’Afers Estrangers cubà, hauria d’haver anat a l’aeroport a rebre Obama (encara que la Casa Blanca també defensa que mai es va esperar Castro).