Retorn a Sefarad

Porten dins seu una ferida de segles, un sentiment d'exclusió heretat --com s'hereta la llengua, la cultura o els costums-- que el pas del temps no ha aconseguit esborrar. No obstant, des de mitjans de l'any passat, les paraules que més repeteixen són “reconciliació” i “reparació”. Les pronuncien als consolats espanyols, com el de París, on centenars de jueus francesos d'origen sefardita s'emocionen fins a les llàgrimes a l'explicar la seva experiència familiar. Un poderós desig els guia en la commovedora aventura que han iniciat: adquirir la nacionalitat espanyola.

Mireille Valensi, jubilada de 62 anys, que tota la vida ha sentit la seva àvia Palomba parlar judeocastellà, va viure com un esdeveniment “absolutament extraordinari” l'aprovació de la llei impulsada pel Ministeri de Justícia espanyol que obre la porta als descendents dels jueus expulsats de Sefarad el 1492. Aquest acte dramàtic que tant va marcar la societat espanyola del segle XVI va suposar la sortida d'uns 100.000 jueus, que van fugir en successives onades, primer a Portugal, el Marroc o el sud de França. Després a Itàlia, Bèlgica i Holanda i, un temps més tard, a Grècia i Turquia.

“A mi no em van expulsar, van expulsar els meus ancestres, però notava dins meu el sentiment d'exclusió. Espanya sí, ¡però sense mi! I resulta que, de sobte, tot això s'enfonsa com un castell de cartes; desapareixen les barreres, tots aquells errors i tornem a una cosa que, en la meva consciència, es normalitzarà. Per a mi és extraordinari”, relata Valensi a EL PERIÓDICO.

"COM UN SOMNI"

Per a Murielle Timsit, una informàtica de 42 anys que viu a la perifèria de París, presentar la candidatura per obtenir la nacionalitat és “com un somni”. “Quan vaig a Espanya em sento com a casa, és com tornar a la meva terra. Quan entro al call de Còrdova, al de Toledo o el de Girona, sento una cosa molt forta que no sento al barri jueu de París”, diu.

Un vincle amb Espanya que senten tots els alumnes de Laura Gil-Merino, professora de l'Instituto Cervantes, al qual des de finals de gener van cada dimarts la Mireille i la Murielle per superar un dels requisits que exigeix la llei: un examen de llengua espanyola i un altre de coneixements de la Constitució i realitat sociocultural del país al qual volen tornar simbòlicament. “Molts han sortit del sistema escolar fa temps i estan nerviosos, perquè per a ells no és un examen normal. Adquiriran la nacionalitat i és el somni de tota la seva vida, com em va dir una alumna de 90 anys que va superar la prova amb excel·lent”, recorda Gil-Merino.

De totes maneres, en la majoria dels casos no han perdut el contacte amb l'idioma dels seus avantpassats. “¿Com és possible que mantinguessin la llengua?”, es pregunta la Mireille. “Els meus besavis vivien a Turquia, van ser acollits per l'Imperi otomà, podrien haver parlat només turc i oblidar l'espanyol. Però no ho van fer mai”, prossegueix, sorpresa del regal cultural que suposa conservar l'espanyol que es parlava a la Península al segle XV.

A més dels diplomes acreditant un nivell A2 d'espanyol i coneixements de la Constitució, els sol·licitants han de provar la condició de sefardita originari d'Espanya i una vinculació especial amb el país. Aquesta condició haurà de figurar en un certificat expedit per l'autoritat rabínica corresponent. 

Però una vegada adquirida la nacionalitat espanyola, ¿què canviarà en la vida dels jueus francesos, que ja són ciutadans europeus? “Per als candidats és una qüestió més simbòlica que pràctica. És d'ordre sentimental”, comenta Juan Manuel Bonet, director de l'Instituto Cervantes de París.

Molts d'aquests candidats tenen casa a Espanya i viatgen sovint a l'altre costat dels Pirineus, alguns no descarten deixar França per instal·lar-se a la terra dels seus avantpassats, però no vinculen necessàriament aquesta decisió a la situació que viuen els jueus a l'Hexàgon, on els atacs antisemites s'han disparat els últims anys.

LA NOVA JERUSALEM

“Per a ells és tornar al cor de Sefarad. És la nova Jerusalem. Guarden pena i dolor, però amb la llei es tanca una ferida i es repara una injustícia històrica”, assenyalen al consolat de París, que ha rebut fins ara membres d'unes 270 famílies, cosa que podria representar entre 2.500 i 3.000 expedients. La majoria són professionals liberals i amb edats que van des dels 40 fins als 90 anys.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Noboa obté l’aval popular per donar més pes a l’Exèrcit contra el narcotràfic

Tots han anat a buscar informació per engegar les gestions de sol·licitud de la nacionalitat espanyola, que es tramiten a través de la Direcció General dels Registres i del Notariat del Ministeri de Justícia. La durada mitjana entre la presentació i la concessió acostuma a ser d'un any.

“He treballat molt i ara em vull dedicar al que em ve de gust. Sol·licitar la nacionalitat és una aventura extraordinària, però quan tingui el DNI espanyol donaré gràcies pel reconeixement que suposa. Si el meu pare i el meu avi visquessin ho haurien fet, així que jo no només ho faig per mi, sinó també per ells”, resumeix la Mireille, que fins i tot recorda allò que li va dir un dia el seu pare: “Som jueus, sí. Però al final, abans que res, som ibèrics”.