Refugiats: un centenari infeliç

Les controvertides polítiques –practicades per països com Suïssa o Dinamarca– de requisar béns de refugiats per finançar els costos de la seva manutenció marquen una fita de la incapacitat d’Europa per afrontar aquestes arribades. Les seves mesures davant la crisi passen per alçar barreres, limitar moviments i dissuadir de trucar a la porta a la recerca d’empara. En aquest sentit, sobre l’agenda política sembla planar cada vegada més l’ombra allargada de la ultradreta, disposada a restringir l’entrada d’estrangers, limitar la seva privacitat i disposar de més control dels passos fronterers.

Però ¿des de quan existeixen els refugiats? Amb prou feines és conegut que són un producte de la Gran Guerra (1914-1918). Prèviament havien existit grans èxodes a causa de persecucions religioses, racials o polítiques, però com va assenyalar la pensadora Hannah Arendt a Los orígenes del totalitarismo, aquesta contesa va marcar un canvi qualitatiu. Els seus tractats de pau van pretendre crear estats nació ètnicament homogenis i l’Estat va passar de ser un instrument de la llei a ser-ho de la nació, amb el resultat que van proliferar refugiats i apàtrides.

D’aquesta manera, la dissolució dels imperis centrals va forçar a desplaçar-se 10 milions de persones, que van perdre la seva pàtria sense adquirir-ne una altra. A més, davant la seva arribada massiva als nous estats, aquests últims van començar a abolir el dret d’asil, percebut com un anacronisme al remetre el seu origen a l’antiguitat. Va il·lustrar el destí de la nova època una neteja ètnica espectacular el 1923, beneïda per les grans potències: 400.000 musulmans hel·lens van marxar a Turquia i 1.300.000 hel·lens de Turquia van anar a Grècia, amb un gran impacte sobre la seva població de 4,5 milions d’habitants.

En l’època d’entreguerres, Hitler va plasmar les conseqüències del precari estatut del refugiat, perquè va convertir els jueus en apàtrides, i va ser imitat per governs com els d’Hongria i Romania. Convertits en pàries, els llocs d’asil dels jueus van disminuir dramàticament i el juliol del 1939 només els acollia sense restriccions la concessió internacional de Xangai, a la Xina, que els japonesos van tancar a l’agost. Davant d’aquest clima, els nazis van creure que hi havia un consens antisemita, fet que va aplanar el camí del genocidi.

En aquest marc, com assenyala l’historiador Enzo Traverso a A sangre y fuego, la segona guerra mundial (1939-1945) va comportar el desplaçament d’«almenys 40 milions de persones» per deportacions, terror i canvis de fronteres. Amb la modificació del seu traçat els vencedors van pretendre homogeneïtzar ètnicament grans territoris. Per exemple, Polònia, que havia tingut un terç de població no polonesa, el 1948 era polonesa en un 97%.

Problema global

Als anys 50, la descolonització i l’eclosió de nous estats van donar una dimensió global al problema, que no va cessar de créixer: si el 1968 hi havia 860.000 refugiats a l’Àfrica, el 1992 n’eren 6.775.000. Avui hi ha camps de refugiats en els quals han viscut fins a tres generacions, com el d’Ain al-Helweh, creat al Líban el 1948.

En aquest panorama desesperançador, Europa va camí de complir la profecia que el sociòleg Zygmunt Bauman va fer el 2007 a Temps líquids. Llavors va apuntar que, segons l’ACNUR, el 83,2% dels refugiats d’Àfrica i el 95,9% dels d’Àsia vivien segregats en campaments, mentre que a Europa aquesta taxa només era del 14,3%. Contemplava que aquesta tendència a Europa podia revertir-se.

Els estats fallits i les guerres desregulades han disparat la xifra de refugiats: segons l’ACNUR, el 2015 es va arribar al rècord de refugiats al superar els 60 milions (1 de cada 122 persones del món). La humanitat s’acosta a un dels seus centenaris més infeliços: el de la invenció dels refugiats. Sobre ells plana un costós estigma que Bauman ha plasmat així: «Una vegada que s’és refugiat, s’ho és per sempre». La seva màxima reflecteix que poc que hem après d’un segle de guerres i catàstrofes.

 

Notícies relacionades

Dinamarca aprova avui confiscar béns als refugiats

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

 

Xavier Casals és professor d'història a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull.