L'enemic invisible

És l'«enemic invisible» perquè no es distingeix per la seva cara, ni per com va vestit. Tampoc per les seves idees. ¿Potser en tenen? Un milicià de Boko Haram, l'organització terrorista de Nigèria que competeix en crueltat amb la resta d'estructures armades del Sahel [franja desèrtica que comprèn des del Senegal fins al Txad], pot ser qualsevol veí del nord-est de Nigèria i de les zones frontereres amb Níger, a la regió de Diffa, on els criminals han començat a actuar sense pietat, enfonsant en el dolor societats empobrides castigades per la verdadera amenaça en aquesta part del món: les crisis alimentàries.

Aquell que rebutgi les imposicions dogmàtiques del grup criminal passa a l'estadi de l'enemic. Boko Haram va emergir entre les ruïnes de la pobresa com un moviment d'oposició política al govern central en els estats musulmans del nord-est de Nigèria, on els polítics protestants van pretendre «cristianitzar per la força, obligant els nens a anar a escoles cristianes, i així ho van fer amb el 25% de la població animista», explica a aquest diari Abdul-Rahman Mekkui, professor marroquí expert en Boko Haram.

Petroli a Nigèria

El poder polític a Abuja, capital de Nigèria, va excloure els estats musulmans del nord deixant-los sense infraestructures, xarxa elèctrica o ajudes socials. Tot això malgrat ser el país africà més privilegiat de la zona perquè el seu sòl conté quantitats ingents d'hidrocarburs que han convertit Nigèria en un gegant econòmic amb peus de fang. El lideratge del país ha recaigut en mans d'unes elits opressores i instruïdes a l'estranger. El fet que s'hagin educat a Occident ha donat lloc al nom Boko Haram, que en la llegua housa significa «l'educació occidental és pecat». El gihad en si representa només l'eslògan universal del qual se serveixen per sembrar el terror dins i fora de Nigèria.

Els primers protagonistes del que va començar sent un moviment social van abandonar la reivindicació pacífica i van recórrer a les armes per lluitar per la «dignitat i la justícia social», explica Mussa Txangari, un activista nigerí per a qui la «frustració» al seu país respon a l'aparició d'aquesta cruel «resistència» armada. «Avui és Boko Haram, però demà podria ser un altre moviment armat que defensi la dignitat dels ciutadans i, a més, utilitzi el discurs de la purificació de l'islam», segueix.

Mussa traça el perfil dels guerrillers: solen ser joves disposats a enrolar-se en una violenta missió no forçosament per motivacions econòmiques o polítiques, sinó per convertir-se en els herois que sempre van somiar. A les hosts de Boko, «l'acció militar» és un catalitzador vital. «Forma part de la seva mentalitat guerrillera i, per això, molts se'n van anar el 2005 al Txad per fer la guerra contra el Sudan», afegeix Mussa.

Armes i kamikazes

La possessió d'armes fa que puguin desafiar l'Exèrcit i qualsevol altra força de l'ordre, amb els quals mantenen una guerra sense treva que comença a estendre's a poblacions de la frontera nigerina i txadiana afectades per incursions i explosions, i per irrupcions -una cosa fins ara desconeguda- d'homes o dones kamikazes. El terror dels milicians s'ha accentuat després de la derrota, al maig, del fins llavors president de Nigèria Goodluck Jonathan, de confessió cristiana. La seva laxitud en la lluita contra les milícies va posar en qüestió el seu mandat i li va fer perdre les eleccions en favor del musulmà Mohammad Bukhari.

El projecte de Boko Haram és atacar objectius militars i posar en dificultats els governs de la zona. Si això comporta acabar amb civils, segrestar i vendre dones o pentinar una zona a trets o incendiant cases i bestiar, ho farà. Sense escrúpols. «Sóc de Maiduguri, on es van establir els terroristes un temps. Com molts altres, tornava de pescar del llac Txad, a la part del Níger. Pel camí, ens van assaltar els Boko Haram. Buscaven la nostra mercaderia. Vam haver de fugir per no caure a les seves mans», diu Ibrahim, un refugiat al Níger de 55 anys, víctima de la persecució del grup.

Campaments al Níger

Des de fa més d'un mes es refugia al campament de Kabelawe, a 20 quilòmetres de Nigèria, ple de testimonis, tots esgarrifadors, d'homes i dones que van haver de fugir per posar-se a recer. «Aquells tirans no parlen de religió, només coneixen les armes i la violència», explica aquest home que va deixar la seva dona i fills a prop de Maiduguri, i espera reunir-se amb ells aviat, una vegada es calmi la situació. Amb ell hi ha Mahmud, pare de nou fills i casat amb dues dones. Des de fa set mesos malviu en aquesta terra prestada, el Níger. «La meva família i jo estàvem a casa un dilluns, quan, a les nou del matí, vam començar a sentir trets. Eren ells. Venien pel sud de Damasek, així que vam fugir per l'oest cap al riu Komadugu. Vam saltar a l'aigua i només es van salvar aquells que no van treure el cap. Van disparar des de les seves motos», recorda a la seva cabanya.

A la regió de Diffa, sobre el terra àrid del Sahel i sota unes temperatures insuportables, s'aixequen centenars de tendes proveïdes per les Nacions Unides, que gràcies a programes mundials com el d'aliments sustenta unes 100.000 persones. El llac, a la frontera amb Nigèria, representa el combustible de milers de famílies dependents de la pesca, a més d'altres activitats com la ramaderia. «La comercialització del peix és el principal finançament de Boko Haram, per això el Govern l'ha tallat», expliquen a aquest diari agents de la seguretat de l'ONU destinats a Diffa, on la població mu­sulmana, que viu entre les escom­bra­ries, la pols i la sorra, no té cap altra ­esperança que trobar el paradís al cel.

El bloqueig governamental al comerç de peix i pebrots entre el Níger i Nigèria, separades per una porosa frontera de menys de 25 quilòmetres, està cronificant la desnutrició en nombroses famílies que depenien de les dues activitats per a la seva supervivència. En els últims anys, l'organització criminal va imposar un «impost» als comerciants de peix a canvi d'autoritzar-los circular amb la mercaderia. Una mesura semblant a la que va posar en marxa al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI) al nord de Mali per al transport de la cocaïna i l'haixix.

El règim nigerí va decretar l'estat d'alarma i va prohibir usar motocicleta i circular a la nit el febrer passat, quan Boko Haram va atacar la ciutat de Bosso, on es troben les institucions militars i administratives i uns 50 agents de l'Exèrcit van resultar abatuts. Aquesta ofensiva va ser el pretext que el Govern de Níger necessitava per portar a terme una evacuació forçosa de les famílies que voregen el llac Txad i desplaçar-les fins als campaments de refugiats que van ser instal·lats al juny.

«Les autoritats ens van donar un ultimàtum per abandonar casa nostra, malgrat que en aquell moment Boko no amenaçava la zona. Quan ens en vam anar, van arribar, van saquejar cases i ho van cremar tot», explica Adema, refugiat del llac Txad, que en ple Ramadà suplica sucre per al te. El Govern al·lega que va actuar per «protegir» la població dels atacs, però es va oblidar d'assegurar el retorn de les famílies, que van anar a parar al desert amb bosses de queviures i altres efectes sobre les seves espatlles. «Vam creuar a peu al voltant de 40 quilòmetres. A causa de les altes temperatures hi va haver nens que van morir per deshidratació i una dona va morir després de donar a llum bessons durant el camí», afegeix.

Terror i psicosi

El clima de terror i de psicosi es tan gran que al sud-est del Níger es tem  que el país es converteixi en un estat on l'Exèrcit cometi violacions de drets humans contra els suposats criminals o simpatitzants de l'organització. De fet, a Diffa, una regió de més de 500.000 habitants que comparteixen llengua i grup ètnic amb el nord de Nigèria, els ciutadans són vistos per les autoritats com a «potencials còmplices de l'enemic». «Compte a Diffa. No parlis gaire de Boko Haram perquè els seus homes estan barrejats amb la societat civil, ¿d'acord?», van advertir agents humanitaris a aquest diari.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Aquestes reserves poden entendre's tenint en compte la vocació regional de la milícia. Malgrat no posseir cap territori, la seva legió de combatents, de manera voluntària o no, fa presagiar anys de tensió a la regió. «Almenys vaig aconseguir salvar un fill. Els altres dos fills, de 14 i 15 anys, se'ls van emportar els dimonis. Els van convertir a l'islam, els van canviar el nom i van ser allistats al seu exèrcit», comenta Mariam, una mare cristiana vençuda per la desesperació de l'eix del mal de Nigèria. La tàctica de Boko Haram és realitzar reclutaments massius de joves sota l'extorsió i propagar-se progressivament per la zona.

Com en tots els conflictes, uns hi guanyen i uns altres hi perden. En aquest, una vegada més, hi guanya l'elit del Níger, que clama pel desembarcament de forces internacionals no tant per protegir el seu poble d'un enemic emergent, com per omplir les seves primes arques i protegir-se de possibles cops militars interns. I hi perd el poble, rosegat per la pobresa, la violència estatal i una amenaça cada vegada menys invisible que raja de la misèria i que apareix en poblacions que, demogràficament, creixen com en cap altre lloc, cosa que fa el desafiament encara més perillós.