«S'ha de treure la pena»

El vespre del 20 d'agost del 2008 Spanair va reunir a Barajas els familiars dels passatgers del vol que s'acabava d'estavellar a les pistes i els va comunicar a través d'un altaveu la llista de morts. «Es van assabentar davant de tothom que els seus éssers estimats havien mort i ni tan sols els van dir què havien de fer a partir de llavors. Va ser una mala gestió». Qui ho explica és Mónica Pereira, membre del grup d'emergències del Col·legi de Psicòlegs de Madrid, que va anar a atendre els familiars a Ifema, els tanatoris i els hotels on s'allotjaven, un cop ja se'ls havia comunicat la fatal notícia.

La comunicació de Barajas la va portar a terme la companyia aèria a través de la seva asseguradora i va ser, pel que sembla, tot al contrari del que aconsellen els manuals. «És molt important preservar la intimitat en el pitjor moment, quan es rep l'impacte de la notícia i et negues a creure-t'ho», assenyala Pereira, per a qui la política de Germanwings de comunicar-ho a les famílies una per una abans de facilitar la llista ha sigut l'adequada.

¿Què fa un psicòleg en una situació així? La principal recomanació que es fa als afectats és que «exterioritzin la seva pena, la seva ràbia, l'empipament, que plorin, perquè si se la queden a dins es trigarà més a superar-la». És una etapa que s'ha de superar i, com més aviat es faci, molt millor.

El que està per arribar

També se'ls adverteix del que els espera. Avançar-los que poden patir malsons, flashbacks, insomni, que estaran més sensibles davant qualsevol alteració. També se'ls ha de dir que no s'espantin quan els passi perquè fins i tot és positiu. Forma part del procés natural que ha de portar a la normalització, al final del dol.

El més difícil per a Pereira va ser convèncer les famílies que no havien de veure les restes dels éssers estimats. «Unes quantes es negaven a creure que eren morts. Necessitaven veure els cossos i la nostra tasca era convèncer-los del contrari, que el millor era conservar el record de quan eren vius. Havíem d'aconseguir-ho, a més, sense ser gaire explícits. Alguns cossos estaven tan desfigurats que ni tan sols semblaven persones», recorda amb pena. Ho va aconseguir amb totes, excepte amb una que per la seva religió necessitava fer un ritual de comiat amb el cos. Al final van aconseguir que el pogués portar a terme sense arribar a veure el cos.

Notícies relacionades

S'estavella als Alps un avió que ha sortit de Barcelona amb destí a Düsseldorf

«No hi ha més que restes, trossos, no hi ha res»

Cada família requereix una atenció diferent. En alguns casos prefereixen no rebre l'ajuda dels psicòlegs. A elles se'ls brinda la possibilitat de tenir-los a mà sempre que vulguin, cosa que a vegades és suficient. A l'altre extrem hi ha la persona que no aconsegueix superar-ho per més que passin els anys. Pereira va topar amb un cas així. «Patia la impossibilitat d'adaptar-se a la vida sense el seu ésser estimat. És un dol obert que no s'acaba de tancar», adverteix.

Els llargs processos judicials (alguns familiars de Spanair encara estan pendents de recursos davant el Suprem) i l'atenció mediàtica dificulten el tancament del dol. «Imagini's el dia que passaran els afectats de Barajas quan vegin les notícies a les televisions i mirin els diaris. Tornaran a viure una altra vegada la seva tragèdia», lamenta.