Luz Casal: «No deixaré el rock, no pots deixar de ser el que ets»

Aquesta entrevista encara s'estava teclejant a l'ordinador quan Luz Casal ja havia fet les maletes per reprendre la seva gira francesa, amb les entrades esgotades a la majoria de les places, abans de tornar a Barcelona d'aquí uns dies, el 20 de març que ve, per oferir un concert especial al Liceu, dins de la programació del Suite Festival. Fa escasses setmanes tornava de Pequín, on va actuar com a convidada a la gala de l'Any Nou Xinès en un plató de magnituds gegantines i davant una audiència de 700 milions d'espectadors.

-¿Com va sorgir l'aventura xi­nesa?

-Fa dos anys vam fer una petita gira per tres ciutats. I encara que jo tenia molts dubtes sobre com podia reaccionar la gent, vam venir contentíssims. Ens vam atrevir a anar-hi no de promoció, sinó amb entrades a la venda en recintes importants, i a més vam omplir. No obstant, justament el desembre passat, em vaig posar a pensar: «¡Que estrany que no ens hagin tornat a cridar!». Li donava voltes a tot això quan, al cap de pocs dies, va i em proposen actuar a la gala d'Any Nou. I em diuen, a més, que si m'atrevís a cantar alguna cosa en xinès ja seria ideal…

-¡Qui ha dit por!

-No s'ho pensi, mentre ho preparava, repetint les frases en mandarí, pensant que era impossible, me'n vaig penedir no sé quantes vegades. Però va ser una experiència brutal. Vam estar vuit dies amb un tracte exquisit en tots els mitjans, i ja ens han proposat fer una espècie de documental a Espanya on jo els ensenyi llocs per a mi emblemàtics: que els mostri on vaig néixer, que expliqui per què m'agrada tant el Liceu de Barcelona.

-Al Liceu, precisament, torna el 20 de març, dins de la programació del Suite Festival.

-Sí, per a un concert especial que no es repetirà en cap altre lloc. Es més o menys com el format de la gira Almas gemelas notablement ampliat amb moltes d'aquestes cançons, més clàssiques, que faig fora d'Espanya: de Grècia a Sèrbia, passant per Eslovènia o Polònia.

-L'edició especial d'Almas gemelas inclou peces en diferents idiomes.

-La raó és sovint molt senzilla. En el cas de l'italià, era la mateixa cançó que m'ho demanava, i cantar en francès és gairebé una qüestió d'educació, d'agraïment al públic francès per ser tan fidel. I si ara sorgeixen més coses a la Xina tinc clar que, com a mínim, m'esforçaria a poder-me dirigir una mica a la gent en el seu propi idioma.

-Dècades abans que ho fes Shakira, vostè ja cantava Boig per tu en català.

-És un esforç que em compensa moltíssim i que la gent accepta com un detall. Com quan em van convèncer per preparar-me alguna cosa en grec. Em vaig passar diversos dies repetint les frases com els nens, i no sé quantes gambes vaig ficar la primera vegada que la vaig fer. Però en el tercer concert, a l'Acròpolis, van aplaudir tant que semblava un cataclisme.

-És curiosa aquesta voluntat poliglota, tractant-se d'una artista que té com a principal virtut el pes que atorga a les paraules. ¿També busca aquesta veritat quan canta en altres idiomes?

-No em conformo sabent el que signifiquen o memoritzant-ne la fonètica. Per exemple, l'adaptació xinesa d'Historia de un amor parla molt dels pèls de les celles. Cosa que, dit així, a nosaltres pot sonar-nos absurd, però és que en l'òpera xinesa els pèls de les celles són essencials, perquè gesticulen molt amb elles. Saber-ho és importantíssim.

-¿Li agrada que la segueixin anomenant «la rockera nacional»?

-No deixaré el rock en la meva vida, perquè no és qüestió d'«ara me'l poso» i «ara me'l trec». Tu no pots deixar de ser el que ets. Si tens un bagatge sentimental relacionat amb un tipus de música, no pots prescindir-ne. Però tampoc hauria de sonar estrany que un cantant es desenvolupi en diferents estils. Al cap i a la fi, també un actor pot fer indistintament una comèdia o bé un drama.

-Cert.

Depèn del que vulguis expressar, recorres a un ritme, una sonoritat, un estil. I si a tot això hi sumes una mena d'aventura necessària i d'«a veure si em puc collar més», ja no sé per on puc sortir.

-¿S'ho planteja?

-A vegades sí, però no és res que em preocupi. ¿Per què no puc desenvolupar una inquietud? Si surt malament, surt malament; però com a persona activa en la música m'he d'arriscar. Jo no puc oferir solament allò que crec que la gent desitja de mi. He d'exigir-me, no puc conformar-me amb el que ja he fet, i a la vegada, ni vull ni puc evitar el meu passat. Mentre segueixi en això és per continuar desenvolupant-me, fins al dia que decideixi que ja he fet tot el que podia, que no hi ha aventura possible; perquè estic cansada o perquè no hi ha res artísticament que m'estimuli i em posi davant aquest repte, aquest abisme en què penses: «Cauré, però mentre no caigui, d'aquí en sortirà alguna cosa, segur».

-I posats a sumar reptes, aquest any se celebra a Boimorto la quarta edició del Festival de la Luz.

-És una de les millors coses que he fet en la meva vida. D'alguna manera, és convidar la gent al lloc on vaig néixer, que marca completament el festival sense que per això tingui un caràcter local. Invitem a tocar col·legues de totes bandes i ve un públic variadíssim, tant de procedència com generacional. Tenim fins i tot una zona per als nens, perquè hi ha molta gent amb fills petits a qui agrada seguir anant a festivals.

-Un festival diferent impulsat per algú que, anònimament, ha assistit a molts.

-Adoro els festivals. Encara ara, quan veig la programació de Glastonbury i comprovo que per feina no hi puc anar em fa moltíssima ràbia. Hi ha una desinhibició, una llibertat, una possibilitat d'escoltar música diversa... Aquesta és una de les raons: donar espai al que ja suma 40 anys i al nou. Per exemple, aquest últim any al Festival de la Luz hi havia Rosendo al costat de Maria Rodés amb una proposta interessantíssima. A Catalunya hi ha molt bones veus noves. És una pena que a vegades no tinguem la capacitat i el temps per escoltar i assimilar tot el que voldríem. Perquè quan sents coses només per informar-te, en realitat és com si veiessis les notícies.

-L'any anterior hi va estar Sílvia Pérez Cruz.

-I es va guanyar el públic d'una manera increïble. Des de la primera vegada que la vaig escoltar vaig percebre alguna cosa en ella, i no és una cosa intranscendent. Alguna cosa que no tothom pot tenir per més que ho intenti. Fa anys vaig escoltar una definició del talent que em va cridar moltíssim l'atenció. La va dir algú que pertany a un món molt diferent del meu: el torero gitano Rafael de Paula. Però em vaig partir de riure a l'escoltar-la i me la vaig apropiar. «¿En què consisteix el talent?», li van preguntar. I ell va respondre: «Molt senzill. Això és Déu que des de dalt llança unes boletes i al que li cauen té talent, i al que no li cauen no en té». Suposo que a Sílvia Pérez Cruz li han caigut unes quantes boletes d'aquestes.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

-En el disc Almas gemelas és essencial la col·laboració de l'autora argentina Claudia Brant, a qui, acte seguit, han recorregut també diverses primeres figures espanyoles.

-Bé, en aquest cas crec que és pura casualitat. Encara que en altres ocasions, amb diferents productors internacionals que mai havien treballat amb cap artista espanyol, sí que m'he trobat amb gent de memòria bastant fràgil. Hi ha qui pensa que callar el nom del referent dóna més solidesa. Són petites mesquineses que avui no m'afecten gens ni mica, encara que antigament les portava molt malament. Com que arribés un col·lega meu i em prengués els músics. Jo mai li he dit a un músic que estigui treballant amb un altre que el deixi per venir amb mi. Mai. Seria com prendre-li el nòvio a algú. Està ocupat. El taxi està reservat.