Wolinski t'enyoraré, t'ho dic seriosament

Quan començava a dibuixar, i mai vaig pensar que acabaria publicant acudits, vaig tenir l'enorme sort de conèixer grans humoristes i de ser el seu amic. Gin, el Perich, Oli, Cesc,Chumy Chúmez... Gin em deia que com a dibuixant era dolent però com a guionista, molt bo; i em va ensenyar a donar color, a repetir dibuixos, a estripar-los i a tornar-los a fer. «Maestrito -jo era profe d'Història en un institut-, s'ha de saber estripar el dibuix i repetir-lo». Tots ells em van aconsellar dibuixar al meu estil. I em van ensenyar a reconèixer humoristes de França. Reiser, Sempé, Cabu, Plantu, Wolinski...

En els viatges a França comprava l'Harakiri i, més tard, Charlie Hebdo, i a vegades, al travessar la frontera, havia d'amagar bé les revistes, perquè en aquella Espanya franquista l'humor estava molt mal vist. ¡Quantes vegades anàvem a judici i ens defensàvem amb l'animus iocandi! Fins i tot algun jutge ens va invitar a entrar al seu despatx i que féssim uns dibuixets per al seu fill. Gin em va portar a El Papus a treballar amb ell i, a part de dibuixos, a fer els fotomuntatges i a escriure textos d'humor.

Quan vaig saber l'atac a la revista germana Charlie Hebdo em vaig recordar de l'atemptat a El Papus, on també estaven reunits els d'El Papus i Barrabás, la revista d'humor futboler. Per coses del destí, la bomba va explotar a les escales i va morir el pobre Juan Peñalver, el porter de l'edifici. Si arriba a explotar a dins hauria fet una escabetxinada d'humoristes i periodistes. Jo hi anava cada matí a treballar, però el 20 de setembre de 1977 vaig tenir la sort d'estar a l'estudi de Ja, canviant el final d'una pel·lícula de dibuixos on jo feia una paròdia de l'Espanya franquista i la mort de Franco (Charlie Hebdo també va començar amb la mort de Charles de Gaulle, després de tancar Harakiri).

al sentir per la ràdio que havia explotat una bomba a la redacció vaig sortir corrent cap a la plaça de Castella i vaig entrar a la redacció destrossada, vaig veure el pobre Juan destrossat i vaig témer pels meus companys. Gin em va treure de la redacció però, tot i la vista de l'horror, vam decidir seguir endavant. La bomba la va posar -això es va dir llavors- la Triple A, que com a extrema dreta no tenia sentit de l'humor. Aquest ha estat el cas dels gihadistes que han anat contra Charlie Hebdo. Però Charlie Hebdo seguirà arribant als quioscos.

Quan se'ns en va anar Jaume Perich, sopant amb el meu amic Toni Godoy al bar Els Pescadors de Llançà, jo no deixava de pintar el gat perichià als tovallons. Així se'ns va acudir crear un premi en homenatge i record del nostre amic Perich: el Premi Internacional d'Humor Gat Perich, que el 1998 va rebre Georges Wolinski a Llançà. El temps que Wolinski va estar a la població de l'Empordà ens va fer anar a tots de cul. Era un terratrèmol divertit. De tots els guardonats amb el premi Perich va ser el més bandarra. Jo em sentia una mica acollonit per una part i superil·lusionat per una altra. Tenia al meu costat l'admirat Wolinski, el faldiller. «Fer -em deia-, mira aquella, està impressionant, i mira la que ve per la vorera, està divina». El dia de l'entrega del premi, estant amb ell a l'estrada, no parava de fixar-se en les senyores. Em mirava, em picava l'ullet i em deia: «Fixa't en aquella rossa de la taula del fons, i com està la secretària de l'Ajuntament».

 

Li van entregar el Gat Perich, el va abraçar com el nen de Snoopy abraça la seva manta mentre es xuma el dit i quan la premsa seriosa va començar a fer-li fotos amb el Gat, no parava de fer posats divertidíssims amb el seu gat a les mans, com els seus personatges. No parava de riure de tot i de fer-nos riure i a estonetes es mostrava capritxoset. Se li acabaven els puros, se'ls havia oblidat a París i només fumava els d'aquella marca... Josep Masó, membre de la Confraria de Sant Honorat, dedicada al bon menjar -a la qual Wolinski volia apuntar-se una nit per menjar per sopar unes perdius que caçava el president, Vicenç Bonareu-, va haver de portar-lo en cotxe, travessar la frontera i comprar els puros de la seva marca preferida.

CAPRITXETS A PART,  a tothom que li demanava un dibuix l'hi feia, sempre amb el seu somriure i els seus comentaris jocosos. Aquell mateix dia es va entregar el Gat Perich honorífic al gran Gin, Jordi Ginés, que se'ns en havia anat l'any anterior. L'Ana, la seva dona, va demanar a Wolinski un dibuix per a la seva néta Julieta, de dos anys. Era un llibre ple de dibuixos de tots els humoristes que anaven o havien anat al premi. Georges va fer el dibuix a la nena i va escriure: «A Julieta. Espero que ens vegem el 2015». Va pensar que ja tindria 20 anys. Ahir la Julieta i l'Ana van recordar  Wolinski mentre els saltava alguna llàgrima.

«Home del gènere seriós -em deia-, ¿a on anem a sopar i de gresca? Convideu  alguna senyora, ¿eh?». Així era Wolinski. Trapella, irreverent, amb una ironia sense límits, esquerranós. Em parlava dels seus dies a París el 68. De fet, tots els de Charlie Hebdo eren amants de la llibertat i esquerrans divertits. Però Wolinski anava més enllà. Caminant per la riba de la platja del Port de Llançà, li vaig comentar que tenia alguns amics de qui s'havien llançat les cendres al mar i ell, amb el seu estil, va dir: «Quan me'n vagi, que m'incinerin i tirin les cendres al vàter, així podré continuar veient el cul de la meva senyora. ¿M'entens, home seriós?». I vam continuar parlant, jo amb el meu espantós francès de batxillerat que ell corregia entre rialles. I va sortir la bomba d'El Papus, i em va preguntar si jo hi era, que devia ser un xaval llavors i que l'extrema dreta era així, antihumor, antihumoristes, però que no havíem d'abaixar la guàrdia i seguir endavant, perquè els humoristes hem de ser així. Em va arribar a dir el mateix que deia el director de Charlie Hebdo. Que no s'ha de cedir, que el llapis és la nostra arma. I després va convenir que hauria de venir a l'estiu per veure les titis en biquini o topless a la platja. Em va preguntar si jo tenia fills i que, com a mínim, no serien tan seriosos com jo. I tornem-hi amb això d'home seriós... Li vaig dir que jo no ric per fora però sí per dins, i llavors em va mirar i va riure.

Si hagués estat per ell, s'hauria quedat una setmana més amb nosaltres, que el mimàvem molt. Quan ens acomiadàvem, va treure un dels seus llibres, em va demanar un retolador, i mentre feia una calada al seu puro va dibuixar una de les seves senyores despullades, mentre reia, i posava: «A Fer, del gènere seriós». Ja des de París, em va seguir enviant els seus llibres i em va dir: «Jo vaig anar a Llançà, vosaltres heu de venir a París i farem una mica el gamberro, ¿d'acord monsieur serieux?».

ara hauré d'anar a París, a complir amb retard el que li vaig prometre, i allà, a la redacció de Charlie Hebdo, li enviaré una enorme, afectuosa i simbòlica abraçada. I serà capaç de dir-me, mentre l'abraço, «home seriós i a sobre una mica marica, amb tanta abraçada». Així era Wolinski, sempre amb el somriure als llavis, esperant a veure quina irreverència o acudit deixava anar. El recordaré amb la seva melena desbocada i el seu gat Perich als braços. Algú m'acaba d'explicar que la seva filla ha dit: «He perdut un pare però no l'humorista».

Notícies relacionades

Guerra de l’Iran, en directe: última hora | Nova negociació entre els EUA i l’Iran per aconseguir la pau

Netanyahu desatén un Trump preocupat per l’ímpetu militar iranià

La que poden muntar allà dalt aquesta colla... Cabu, Gin, Perich, Charb, Tignous,Wolinski... I a veure què diu si es troba amb Mahoma.

Wolinski, el teu amic el seriós et trobarà a faltar. I potser em torno una mica gamberro com tu. Una abraçada immensa, Georges.