¿Què va passar al Caire?

Dilluns la tarda tot semblava indicar que Israel i la delegació palestina, en què s'integraven totes les faccions, estaven a punt d'anunciar que havien arribat al Caire a un acord per a un alto el foc durador. Les filtracions procedents d'un i altre costat així ho donaven a entendre. Una font palestina va arribar a afirmar que l'acord ja havia estat rubricat (no firmat, però) i els mediadors egipcis van posar hora a una convocatòria de premsa que després no es va materialitzar. Ningú pensava que tornaria la guerra.

¿Com s'explica que en tan poques hores s'hagi passat del gairebé acord a la ruptura de facto de la negociació i el descens una altra vegada a l'infern de les bombes i els projectils? La causa immediata és clara: alguna facció palestina -no se sap quina- va trencar dimarts la treva llançant tres coets contra territori israelià. Però una cosa semblant havia passat la setmana abans quan dues hores abans que expirés un alto el foc també es va llançar un coet des de la franja. Hamàs es va afanyar llavors a fer saber que no havia estat ella, i l'Exèrcit israelià va respondre a la infracció amb un atac aeri molt limitat i es va seguir negociant com si res. Tots van evitar l'escalada, perquè estava en joc una cosa molt més important. ¿Per què això no va ser possible abans-d'ahir?

Potser el temps aclarirà què va passar. Ara només es pot especular. Però en vista del que havia traslluït del contingut del possible acord, i després d'un seguiment minuciós de qui va dir què els últims dies, a una li queda l'amarga sensació que algú va sabotejar la possibilitat de tancar el compromís.

Els dos costats estaven sotmesos a unes tensions internes considerables. El sector ultadretà del Govern de Benjamin Netanyahu, que durant la fase terrestre de l'operació Marge Protector va advocar perquè Israel reprengués la franja i enderroqués Hamàs, feia dies que pressionava per posar fi a la negociació del Caire. A altres sectors més moderats tampoc els agradaven alguns aspectes del que es gestava a la capital egípcia. De fet, Netanyahu va intentar ocultar als seus propis ministres un esborrany dels mediadors egipcis que constituïa la base de la negociació. El seu soci de coalició i titular d'Exteriors, Avigdor Lieberman, ho va descobrir per una altra via i quan ho va posar sobre la taula del Gabinet de Seguretat hi va haver enrenou.

Dos aspectes del possible acord resultaven problemàtics des del punt de vista israelià. Segons sembla, Israel havia fet marxa enrere o acceptat posposar la seva principal exigència: la desmilitarització de Gaza; o sigui, el desarmament de les milícies palestines, com a condició per aixecar totalment o parcialment el bloqueig. Un altre punt delicat, tot i que menys, era el paper que havia de jugar en la reconstrucció i en el control dels passos fronterers el Govern d'unitat palestí al qual Israel va deixar com un drap brut des del primer dia.

Notícies relacionades

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Els EUA ajudaran amb 95.000 milions de dòlars Israel, Ucraïna i Taiwan

Al costat palestí, la clau radicava en la posició de Hamàs, però alguns indicis aporten dubtes sobre la seva independència d'actuació respecte als seus patrocinadors. El diari àrab Al-Hayat va afirmar ahir mateix que Qatar havia amenaçat d'expulsar el líder de Hamàs, Khàlid Mixaal -instal·lat en aquell país des que va haver de fugir de Síria-, si acceptava la proposta egípcia.

Tots tenien raons per buscar excuses. El preu el pagaran els innocents. El fracàs és descomunal.