Una primera dama pionera

Quan el magnicidi de JFK va acabar amb la innocència dels Estats Units, el país va trobar fortalesa en una dona de 34 anys: Jacqueline Kennedy. Aquella viuda amb dos nens va ser, al funeral que ella mateixa va ajudar a organitzar, la imatge de l'estoïcisme, de la circumspecció. Quan tot s'enfonsava, Jackie va donar serenitat. I la primera dama es va fer un lloc en la història que va molt més enllà de les seves fites de moda i glamur.

Jackie no va voler implicar-se mai en la política, encara que els membres de l'Administració del seu marit que ella veia amb bons ulls solien generalment tenir-ho més fàcil amb el president. Però va ser la dona que va transformar la Casa Blanca en el que és avui. I no només perquè va realitzar un procés de rehabilitació que va anar molt més enllà de retocs en la decoració, el redisseny del Despatx Oval, el fitxatge d'un xef francès o l'establiment de rituals per a sopars d'estat que es mantenen gairebé inalterats cinc dècades després. «La va convertir en un escenari viu, no un museu, on es desplegaven la història i l'art dels EUA», es llegia en la necrològica que The New York Times va dedicar a Jackie el 1994 quan va morir de càncer als 68 anys.

Un encís inigualat

Benjamin Bradlee, el que va ser director de The Washington Post, explicava també que Jackie «va embruixar la Casa Blanca d'una forma que no ha estat igualada. Tenia molt de gust, sentit de cultura, comprensió de l'art. Va portar gent com André Malraux (el seu visitant favorit) que mai hi hauria anat d'una altra forma. I aquelles personalitats van transformar la ciutat». Fins i tot va aconseguir que Pau Casals, que es negava a actuar en països que recolzaven Franco, fes el 1961 una excepció amb EUA.

Procedent d'una família acomodada, Jacqueline Bouvier va conèixer Kennedy el 1952 quan ella treballava per a un diari de Washington. Un any després es van casar i ella es va convertir en la dona perfecta per acompanyar el jove congressista, complementant la seducció dels ciutadans nord-americans i la construcció d'una imatge que va ajudar a portar-los fins a la Casa Blanca.

El mite de Camelot

Havia nascut Camelot i ella mateixa, una setmana després del magnicidi, en una de les tres úniques entrevistes que va fer després de quedar-se viuda fins que va morir, es va encarregar d'intensificar el mite, ja que va assegurart que l'última frase d'un musical d'aquell títol era una de les favorites de Jack.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

L'idil·li dels nord-americans amb ella es va esquerdar una mica quan el 1968 es va casar amb Aristotelis Onassis, però ella sempre va ser una dona que va prioritzar la seva independència (des del 1975 fins que va morir va treballar com a editora a Nova York). I també va prioritzar la seva privacitat.

Va deixar, això sí, grans moments públics. Com la seva resistència a treure's a Dallas el vestit rosa tacat de la sang del seu marit per a la jura de Lyndon Johnson. «Vull -va explicar- que vegin el que han fet». El vestit no va tornar a ser vist mai més.