'Porompompero' sense democràcia

El 1963 és l'any en què Barcelona prohibeix la circulació de vehicles de tracció animal pel centre de la ciutat, de la inauguració de la plaça de Lesseps i del Museu Picasso. La postguerra comença a quedar enrere. El Pla d'Estabilització del 1959 va posar fi a l'autarquia i Catalunya reprèn la segona revolució industrial que la guerra civil havia truncat. La població creix a un ritme desbocat gràcies als milers de persones que arriben a Barcelona cada any. No obstant, i com a la Xina d'avui, la prosperitat econòmica no va acompanyada de democràcia.

Manolo Escobar, Rocío Jurado i Gracita Morales debuten en el cine amb Los guerrilleros i el Coliseum estrena 55 días en Pekín. Un diari costa 2 pessetes, la barra de pa de mig quilo, 7,5. A l'empara del Pla Marshall, obren els primers supermercats i es popularitzen els grans magatzems. El 1962 s'havia inaugurat a la plaça de Catalunya una sucursal de la cadena nascuda a Madrid el 1940, El Corte Inglés, i el 1963 els magatzems Jorba, del Portal de l'Àngel, són adquirits pel seu gran rival, Galerías Preciados.

Malgrat incorporar-se de forma progressiva al mercat de treball, la consideració social de la dona continua sent la de mera procreadora i mestressa de casa. A ella es dirigeix una infinitat de campanyes publicitàries. «Quan les senyores prefereixen Bru, deu ser per alguna cosa», diu un anunci de rentadores.

Arriba el 600

El consumisme irromp en la societat amb la força d'un tsunami. Les compres a terminis substitueixen les cartilles de racionament, i posen a l'abast de les classes mitjanes productes fins ara reservats a unes elits. Les famílies anhelen adquirir un Seat 600 que els permeti sortir de la ciutat i banyar-se a les platges del Garraf o de la Costa Brava, o escapar-se a Andorra a comprar productes prohibits. Per a molts, el 600 és més que una promesa de llibertat; és la llibertat mateixa.

L'utilitari costa 65.000 pessetes, la meitat que el 1400-C, un altre model de la casa. Per satisfer la forta demanda, les cadenes de muntatge de Seat a la Zona Franca treuen fum. De les 2.500 unitats produïdes el 1957, l'any del seu debut, es passa a les 35.000 el 1963.

A la costa, el biquini i les sueques causen estralls, i transformen estils i costums de petites poblacions pesqueres com Lloret de Mar o Platja d'Aro. Malgrat que ja té tres anys, El Porompompero de Manolo Escobar segueix sonant en boîtes, xiringuitos de platja i festes privades. Amb l'eclosió del turisme de masses, la febre constructora envaeix el litoral i els propietaris d'hostals s'afanyen a aixecar grans complexos hotelers per acollir-hi l'horda de visitants nòrdics que ens envaeix. Durant aquest any, tres milions i mig de turistes, un 34% més que l'any anterior, creuaran els punts fronterers de Girona. En tan sols cinc anys, els ingressos derivats pel turisme a Espanya s'hauran triplicat, fins a superar la quantitat de 70.000 milions de pessetes.

L'any 1963, Vázquez Montalbán i Eduardo Mendoza són autors encara inèdits. Mercè Rodoreda, a l'exili, acaba de publicar La plaça del Diamant, mentre que Salvador Espriu, amb 50 anys acabats de fer, ha tret Llibre de Sinera i es converteix en un símbol de les reivindicacions nacionals catalanes.

El creixement econòmic no va acompanyat de més drets individuals. Hi ha prosperitat sense democràcia. A nivell polític, a Catalunya sorgeix un corrent de fons contrari al franquisme que coincideix amb l'accés a l'edat adulta de les primeres generacions nascudes després de la guerra, el renaixement del moviment obrer i la massificació de la universitat.

El 1963 marca el final de la lluita armada contra el franquisme a Catalunya. A l'agost, la guàrdia civil acaba amb la vida de l'últim maquis, Ramon Vila, Caracremada, en una emboscada en una masia pròxima a Castellnou de Bages. Sectors influents de la societat, com una part de la burgesia i de l'església de base, han emprès el camí d'oposició no violenta al règim. A la Joventut Obrera Catòlica, creada el 1956, i a Òmnium Cultural, el 1961, s'hi afegiran les Comissions Obreres de Catalunya, el 1964.

Això sí, la visita de dues setmanes de Franco a Catalunya el juny del 1963 transcorre sense novetat. L'arribada a Barcelona del dictador i la desfilada en Rolls descobert és seguida per centenars de milers de persones, després que els mitjans de comunicació incitessin la població a «ser presents en la triomfal rebuda que el 'caudillo' es mereix» i a expressar-li el reconeixement per la seva «extraordinària tasca de govern». Perquè l'afluència sigui màxima, les autoritats ordenen el tancament de les empreses a les tres de la tarda.

Durant un acte en una localitat del Vallès afectada per les inundacions de l'any 1962, fins i tot es pot veure una pancarta que proclama «¡Viva Catalunya, visca Espanya!». Tres mesos més tard, Salomé i Raimon guanyaran el Festival del Mediterrani amb una cançó en català, Se'n va anar. Una flor de tardor.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Des del 1960, la llei permetia traslladar peticions al Govern. Aprofitant aquesta bretxa, Òmnium Cultural inicia, al maig, una campanya de presentació d'instàncies perquè es regularitzi l'ensenyament i l'ús del català en els mitjans de comunicació. S'arribaran a presentar més de 10.000 instàncies, que l'Executiu desestimarà amb l'argument que aquesta petició atempta contra el Fur dels Espanyols. Argumentarà que, si cedeixen, la resta d'espanyols se sentiran vexats i perjudicats, perquè a Espanya no hi pot haver privilegis. Així que Òmnium serà clausurada i els principals promotors de la Campanya de les Instàncies acabaran detinguts.

Al mes de novembre, l'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, denuncia al diari francès Le Monde la política de Franco contra Catalunya. L'any 1965 serà obligat a abandonar el país. H