Una gira presidencial amb final previst

El president Barack Obama va guanyar credibilitat en el món àrab amb el discurs del Caire (2009) i al deixar caure Hosni Mubàrak per avalar una transició egípcia conduïda per l'Exèrcit i els Germans Musulmans. També va denunciar -i ho ha tornat a fer aquests dies- la construcció de nous assentaments a Cisjordània. Però es va oposar al reconeixement de Palestina com a nou Estat de les Nacions Unides al Consell de Seguretat, cosa que no va impedir la seva admissió com a Estat observador per part de l'Assemblea General. La conseqüència de tot plegat ha estat la paràlisi de les negociacions entre palestins i israelians des del 2010 i la pèrdua de credibilitat a Israel i Palestina -i de retruc en el món àrab- en el seu segon mandat, que és el que tradicionalment han utilitzat els presidents nord-americans (Clinton, Bush) per intentar abordar el procés de pau.

En aquest ambient enrarit té lloc la gira d'Obama per Israel, Cisjordània i Jordània, l'etapa més relaxada del viatge perquè la fidelitat d'Abdul·là està fora de dubtes. I en el rerefons, la guerra civil siriana, en què els aliats de Washington mantenen posicions enfrontades (Turquia, Qatar, Egipte i Aràbia Saudita recolzen l'oposició al règim de Baixar al-Assad, mentre que Israel preferiria que no canviés res), i la crisi pel programa nuclear iranià, en què Washington segueix prioritzant la via diplomàtica enfront de la intervenció preventiva que defensa Benjamin Netanyahu.

L'agenda no controlada

La gira no produirà avanços notables, tot i que Obama ha afirmat la necessitat d'impulsar un procés que contempli «l'existència d'un Estat jueu segur i fort juntament amb un Estat palestí sòlid». Servirà, això sí, per suavitzar tensions amb el nou Govern de Tel Aviv, per demanar més paciència a Mahmud Abbàs (per descomptat, Gaza i Hamàs no figuren a l'agenda del viatge del president nord-americà), i per donar suport a les reformes -insuficients- d'Abdul·là per tal d'evitar l'efecte contaminant de les revoltes.

Notícies relacionades

L’economia europea s’alenteix

El Regne Unit limitarà les ajudes socials per forçar la reincorporació

Però hi ha una part de l'agenda que Washington i Tel Aviv no controlen: d'una banda, en la mesura que s'imposin règims democràtics i de dret en els països àrabs (Tunísia, Líbia i, sobretot, Egipte), les denúncies sobre l'ocupació dels territoris palestins guanyaran legitimitat en la mateixa proporció que les perdrà la posició israeliana; però, de l'altra, al no ser ja el tema palestí el recurs dels vells autòcrates per tapar les deficiències internes en llibertats i drets humans perdrà pes en les agendes de política exterior dels països àrabs, amb la conseqüència de l'enquistament del conflicte i el manteniment de l'actual statu quo actual favorable a Israel.

En conclusió, per garantir l'estabilitat futura de la regió caldria accelerar la recerca d'una solució política al conflicte palestino-israelià i arribar a acords sobre com cal tractar la situació de Síria i la crisi amb l'Iran. Res fa pensar, però, que Barack Obama estigui en condicions d'aconseguir ara per ara cap d'aquests objectius.