El joc de pòquer del rescat espanyol

¿Es decidirà el presidentMariano Rajoy a sol·licitar en la nova cimera europea que es va iniciar ahir a Brussel·les el segon rescat de l'economia espanyola? És la pregunta del milió. Amb el risc d'haver de rectificar demà mateix, la meva percepció és que no ho farà.

El motiu no és, segons el meu parer, com moltes vegades es diu, queMariano Rajoysigui un indecís que està permanentment esfullant la margarida. La raó més plausible és que ha sabut comprendre que el rescat té molt de joc de pòquer, un joc en què ha de saber amagar i jugar bé la seva carta i obligar els altres jugadors a ensenyar les seves. I els asseguro que no es descobriran en aquesta cimera.

Molta gent a Espanya, especialment les elits financeres, creuen que no hi ha cap carta per jugar i que el més adequat és que, d'una vegada, es demani el rescat. Deixant de banda que molts d'ells defensen el rescat perquè els va bé als seus negocis i saben que no en pagaran les condicions, el fet és que Espanya sí que té una carta per jugar.

Encara que hi ha motius per criticar el Govern per la manera com està gestionant la crisi, deixin-me en aquest cas aixecar una llança a favor seu.Mariano Rajoyha comprès que la carta del rescat li dóna joc, però que abans d'ensenyar-la ha de forçar els altres jugadors perquè descobreixin les seves: la unió bancària europea, el nou fons de rescat, la intervenció del BCE, o el control dels pressupostos nacionals.

Alemanya no vol jugar la carta de la unió bancària (possiblement perquè els seus bancs són com un formatge gruyère) i prefereix jugar la del control dels pressupostos nacionals per part d'un superministre europeu. França s'hi oposa perquè no vol l'hegemonia alemanya i exigeix primer la unió bancària. En aquesta nova guerra franco-prussiana les puntades entre ells es donen al nostre pandero.

De fet, l'elevada prima del deute espanyol, és a dir, el sobrecost que el Tresor espanyol ha de pagar per finançar-se, no es deu únicament a la malaltia espanyola, sinó també a aquesta guerra franco-prussiana que amenaça l'euro. Una part d'aquest sobrecost respon al temor dels inversors que l'euro s'acabi trencant. Com hem vist, després queMario Draghidigués que el BCE faria tot el que fos necessari per salvar l'euro, la prima espanyola ha anat baixant. Un indici clar de l'efecte contagiós de l'euro.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Però encara que el BCE diu que està disposat a intervenir, exigeix que l'hi demanin els interessats. És com si un hospital públic, la funció del qual és actuar pel seu compte en casos d'infecció contagiosa, exigís per fer-ho que l'hi demanin els mateixos infectats. Una absurditat. Per una altra banda, encara no se sap com actuarà el nou fons europeu de rescat i quina capacitat de foc tindrà.

Estem davant d'un complex joc de pòquer. Espanya no ha d'ensenyar la seva carta fins que els altres ho hagin fet amb les seves. Però això encara no passarà en aquesta ci­mera.