Santa Eulàlia rescata l’edat d’or de l’alta costura

«No hi haurà avui al món més de 300 dones que vesteixin sempre d’alta costura, però hi va haver un temps en què això no va ser així. Les dames de Barcelona [de tot Catalunya, de la resta d’Espanya, i fins i tot París] venien a Santa Eulàlia a encarregar els seus vestits que portaven en festes, balls, posades de llarg, estrenes al Liceu, per als festivals Wagnerians dels 50, o per als grans esdeveniments de la ciutat». Amb aquestes paraules, Luis Sans, president i propietari de l’emblemàtic comerç multimarca de luxe de passeig de Gràcia, 93, ha desempolsegat aquest dimarts els seus records –i els de quatre generacions de la seva família, així com de tres més dels Taberner, els qui van obrir la primera versió d’aquesta botiga especialitzada en teixits al carrer Boqueria, el 1843– per donar la benvinguda a l’exposició ‘Santa Eulàlia, 180 anys de moda’, que fins al 23 de gener convida a somiar al Palau Robert.

«És una bombonera», ha comentat sobre la mostra, repartida en tres petites sales, l’empresari als comandaments de la considerada com una de les millors botigues del món, que resisteix a l’artèria comercial ‘top’ de Barcelona entre grans grups multinacionals, i que amb només 22 anys, al morir el seu pare, va haver de posar-se als comandaments d’un negoci que ha transformat «segons ens han demanat els nostres clients» (el més granat de l’àmbit empresarial, esportiu i cultural, tot i que Sans no ha volgut donar noms ni cognoms).

Amb ell, el negoci que avui factura 20 milions a l’any, va passar de la sastreria i les col·leccions pròpies d’alta costura, a vendre les propostes de grans dissenyadors internacionals (consagrats i emergents), i continua sent «de les poques cases del nostre país que manté la sastreria i camiseria artesanal a mida», a més de sumar-se, des del 2014, a la venda ‘online.

Com a ‘Galerías Velvet’

«Només Balenciaga es va resistir a fer ‘prêt à porter’ –recorda Sans–. Però nosaltres ho vam fer ja el 1968. Els dissenys sortien dels nostres tallers, en les plantes segona, tercera i quarta, per sobre de la planta baixa, on es venien els teixits, i de la primera, on s’atenia les clientes», rememora Sans, a qui li agrada comparar aquells records d’infància amb els de la famosa sèrie de televisió ‘Galerías Velvet’, que confessa no es va perdre.

Feia ja més d’un segle que el puixant comerç de teles havia obert la persiana, concretament l’any 1843. La Barcelona encara emmurallada es recuperava de les bombes llançades per l’Exèrcit d’Espartero des de Montjuïc, el mateix any en què Charles Dickens publicava el seu famós ‘Conte de Nadal’ i les dames de l’alta societat donaven una puntada de peu a les faldilles amb mirinyac.

1926, la revolució de les desfilades

La moda agafava tirada, i allà van estar a l’aguait els Taberner-Sans per insuflar-li impuls. L’època daurada de l’alta costura de Santa Eulàlia va arribar a partir de 1926, quan a l’avi de Sans se li ocorre importar les desfilades de moda de París, com una manera megamoderna de mostrar les col·leccions. Era una cosa mai vista, senyora, i així va començar la revolució. El prestigiós establiment barceloní va pujar al carro de l’alta costura situant-se entre els ‘Cinc Grans’ de la costura espanyola (Manuel Pertegaz, Asunción Bastida, Pedro Rodríguez i el Dique Flotante).

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

La mostra del Palau Robert, a pocs passos de la botiga, és una panoràmica d’aquella època daurada de l’alta costura, dels anys 30 als 90. Hi ha 40 models de carrer, còctel, nit, posada de llarg [vegeu el vestit blanc de tul de seda amb cinta rosa de 1955, meravellós] i núvia [un disseny del 62 en seda i cotó amb reminiscències a Balenciaga que talla l’alè] i 20 barrets procedents de l’arxiu de Santa Eulàlia («vestits que les filles i netes de les nostres clientes ens han cedit», explica Sans), la Fundació Antoni Montpalau, el Museu del Disseny de Barcelona, el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa i el Museu del Vestit de Madrid. Concretament, les peces van de 1935 (un abric de punt de llana negra amb aplicacions d’astracan) fins a algun model de seda i blonda perfecte per a un còctel sortit dels tallers fins al seu tancament, el 1995. Patrons que van sortir d’un ingent «equip creatiu» capitanejat per Pere Formosa, primer, i després pel seu col·laborador, Joan Serra.

«A Santa Eulàlia treballaven 750 persones, entre modistes, sastres, models...», relata Sans. Sí, en l’època les senyores acudien a les desfilades a veure la col·lecció d’hivern i d’estiu posada als cossos de les models. «Després, teníem una habitació plena de bustos fets amb les mesures de cada clienta, que s’adaptaven segons s’engreixessin o s’aprimessin. D’aquesta manera, sense haver d’emprovar-se’l prèviament el vestit sempre els quedava bé», assegura Sans.