Menchu Álvarez del Valle: «Vull un funeral amb gaiter i alegria»

–¡Hola, rei!

Tenia 92 anys i un timbre en la veu que encara podria sentir-se a tota la casa de Sardéu (Ribadesella), encara que hagués sigut el doble de gran. Aquella primavera va fer un temps esplendorós, per compensar l’horror de la tancada o augmentar el desig de sortir.

–És una meravella. Dono voltes al voltant de la casa i veig les hortènsies que comencen a sortir. Al llarg del dia canvien els verds. Amb aquest silenci sento el mar quan s’emprenya. Em sento una privilegiada. Em pregunten «¿Com estàs sola?». ¡Estupendament! Per la carretera no passa ningú. És el plaer de la pau. ¿Què m’expliques, rei?

Li explico alguna cosa de la feina des de la tancada i li pregunto com la porta ella.

–M’aixeco a dos quarts de vuit, les vuit, per prendre el cafè i em treuen el primer somriure del dia tres gatets moníssims, amb el morret blanc, que es posen a la finestra de la cuina. Parlo amb ells. Així parlo una mica. Hi ha dies que no parlo gens. En una bossa a la porta trobo el pa i La Nueva España.

Tenia la veu de sempre, parlava ràpid, es notava que l’havia alegrat la trucada perquè es va entregar a la xerrada des del primer segon, sense cap prevenció.

–Estic molt bé. Rebo algunes trucades de gent i em sembla una passada. És positiu. Així arracono el «Ningú em recorda». Tinc una mica més de feina perquè faig el que em solucionava l’assistenta tres dies a la setmana. Li vaig dir que no vingués. Es diu Inés, és de Sebreño, encantadora. Té 55 anys i m’arregla l’ordinador quan falla. El problema és que soc un pesada de l’ordre i de la neteja i ho faig jo, amb més esforç. Tot, menys l’aspirador, que no puc amb ell. He preparat carn d’olla per a 8 dies. El congelaré.

Tot i que Sardéu és un lloc d’aquests als que no semblen haver arribat cap guerra ni cap rei, tret com a nòvio o marit d’algú, li vaig preguntar si li tenia por a la Covid.

–Em defensaré si m’ataquen. Ho tinc tot previst i el que ha de venir, quan sigui, serà. Tinc una llista de les meves assegurances, de Santa Lucía, del nínxol i vaig deixar apuntats els telèfons d’ajuda per a aquestes coses. No vull que diguin: «¡Cony, la meva mare quin desastre era!». Sé que passarà, però estic com en l’acudit del capellà que s’adreça als fidels amb escarafalls dient «germans,germans, ¡quin horror el que us he de dir!». I la feligresia respon amb un murmuri, espantada. «¡Germans, germans, el que he de dir-vos és que ens hem de morir!». I l’església sencera parlant. «¡Germans, germans, i això no és el dolent!». Et pots imaginar l’ambient d’expectació. «¡Germans, el dolent és que no sabem quan!». Doncs això, que me n’aniré i no sé quan. Sí que sé que no vull un funeral amb capellà mel·liflu i, si em toca, soc capaç d’aixecar-me i dir «¡m’avorreixo! Calla, cony, deixa’m marxar a gust». ¡Vull un funeral amb gaiter i alegria!

Li vaig aclarir que em referia a si temia la Covid pel que veia, sentia i llegia.

–El coronavirus no m’afecta. Em fan pena els qui moren i els avis. Mira, jo vaig viure l’octubre del 34, la Guerra Civil, vaig tenir fred, vaig tenir gana, vaig tenir polls, vaig tenir cartilla de racionament i ara em toca això... Tenia 6 anys quan la revolució d’octubre. Ens va agafar a Lleó i ho recordo fort perquè jo era eixerida i veia la cara dels grans. Va passar un tren amb miners cap a Catalunya i el meu pare va dir: «A aquests pobres els han enganyat». Ara no recordo el que vaig menjar ahir. I de paraules d’ús diari que, de sobte, no em venen.

Va fer una pausa. Li vaig comentar que, per la meva experiència d’exfumador de llarg recorregut, sabia que acabava d’encendre un cigarret. Va riure amb una rialla rasposa plena de nicotina.

–«No fumis, no fumis», em diuen. ¡Deixeu-me en pau! Tinc problemes de cor i de bronquis.

Va seguir amb els records en cascada.

–El dia 30 (de març) va fer 15 anys que va morir el José Luis [Ortiz Velasco, el seu marit], després dels anys molt bons que vam passar aquí. El 28 de març és una data molt important per a mi. El 28 de març de 1949 ens vam casar. Un 28 de març va néixer la meva última besneta, l’Amanda, filla de la Telma, molt bona i estudiosa. Li vaig enviar gravat per WhatsApp un fragment de« Platero i jo» i em va contestar: «¡Que bé!».

La gran recitadora continuava gravant per a la família amb el mòbil, que ni va somiar una dona que va entrar a la ràdio quan els discos eren de pissarra i va gravar anys de paraules en cintes de doble bobina.

–El meu fill em truca cada dia, parlo amb les meves netes...

Li pregunto per la soledat.

–Fa 15 anys que estic sola, però em veig, així que em pinto els ulls, m’arreglo, em vesteixo. Que et vegis també és important. Amb els meus cabells blancs. I ho accepto. Parlo amb la meva germana Marisol cada dia. Ara no pot anar a la perruqueria i està horroritzada perquè no es vol veure els cabells blancs. Doncs cal acceptar-se, els cabells blancs, les arrugues...

La tertúlia de Ribadesella seguia per WhatsApp, amb el qual Menchu es defensava formidablement.

–Tenim una tertúlia femenina i estic esgotada de tot el que m’envien per WhatsApp. Ja els dic «¡deixeu-me soleta!». M’envien vídeos. N’hi ha una que és molt graciosa, molt activa, que fa ball i ara està desesperada. Són molt positives.

Aquesta activitat presencial la va parar la pandèmia.

–L’última tertúlia de «Manos curtidas» va ser el 6 de març, ja teníem un peu en el coronavirus. Vam entrevistar gent molt gran que ens explica la seva vida. A la tertúlia va gent important. Va estar-hi Carlos López Otín. Som 10 o 11. Ens expliquem el que sentim. Em dona la vida. És comunicar-me. És la vida amb els altres. Aquest aïllament del coronavirus no és tan greu perquè ens comuniquem.

No era l’única activitat social que feia fins l’aturada.

–Hi ha un cor que es diu «El lunes, a las 8» i tots són calbs o amb cabells blancs. No sé cantar. Mai en vaig saber. Quan vam gravar el primer disc, una nadala amb José María Marcilla, de Radio Oviedo, havia de cantar i desafinava. A l’anar, vaig murmurar la cançó i la vaig entonar bé. Però obrint la boca, res. Doncs a la tertúlia vaig acabar cantant una vaqueira, desafinant meravellosament.

–¿Amb què més t’entretens?

–Estic rellegint Dulce María Loynaz, que he llegit tant, i té un poema que acaba dient: «Pero... no sé, Dios mío: me parece que a Ti/–un Dios...– te hubiera sido fácil pasar sin mí».

Ella portava la conversa cap al transcendent i, sense pudor ni impudícia, a la fase emocional en què es trobava.

–No sé, a la vida cada problema porta una solució. L’has de trobar i acceptar. Tot et dona consell.

Només fugaçment surt una impressió política.

–Veig aquests dies el Govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias i recordo el conte de l’escorpí i la granota. No sé quin és un i quin és l’altre, però sé que aquests dos s’ofegaran.

Al final li vaig preguntar si podia publicar el que havíem parlat i em va dir que no, que no volia aguantar crítiques. Ho vaig acceptar, tot i que l’havia trucat com a periodista perquè els anys de coneixement podien haver donat lloc a alguna ambigüitat i perquè de veritat volia saber com estava la que havia sigut la meva companya de Radiocadena als 80. Ara aquesta conversa, tan alegre en el to i tan testamentària en el fons, està alliberada.

Al penjar em va enviar per WhatsApp la foto del que estava veient des de casa. En els tres dies següents vaig intentar explicar-li en diverses trucades com accedir a WhatsApp web, de la que li havia parlat perquè pogués escriure missatges des de l’ordinador, amb tecles grans i amb tots els dits. No ho vam aconseguir. No soc bo per explicar la tecnologia. Ho explico per indicar la seva curiositat i les seves ganes d’aprendre.

-----------

Vaig tornar a parlar amb la Menchu el 17 de febrer del 2021.

–Hola, rei.

Seguia amb la seva velocitat de resposta, però lligada a una bombona d’oxigen.

–¿Has deixat de fumar?

Va grallar un «no» entre rialles. Va aclarir que es continuava aixecant a les 7 del matí i que, abans de la bombona, sobre les 11 ja portava un paquet, mentre que ara havia fumat dos cigarrets.

–Pitjor no em posaré.

Tenia 93 anys. Passejava una mica, veia com començaven a sortir les hortènsies i llegia molts diaris per internet.

Em continuo sentint una privilegiada.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

–¡Que bé! Fins després, Menchu.

–Adeu, rei.