NOU LLIBRE D'UNA COMUNICADORA MEDIÀTICA

Marta Robles: «La prostitució s'hauria d'abolir»

La periodista publica la seva tercera novel·la negra 'La chica que no supiste amar', que mostra la cara més bruta de la societat

undefined52135795 barcelona 04 02 2020 entrevista marta robles hotel the one  200207180310

undefined52135795 barcelona 04 02 2020 entrevista marta robles hotel the one 200207180310 / ALVARO MONGE

7
Es llegeix en minuts
Mireya Roca
Mireya Roca

Periodista

ver +

La periodista Marta Robles (Madrid, 1963), col·laboradora de  programes de televisió com ‘Espejo público’, a Antena 3, presenta la seva tercera novel·la negra, ‘La chica a la que no supiste amar’ (Espasa), que una vegada més està protagonitzada per Tony Roures, el carismàtic detectiu que ja va aparèixer als seus dos relats policíacs anteriors, ‘A menos de cinco centímetros’ i ‘La mala suerte’. Aquest nou treball, que ha sigut guardonat amb el premi ‘Lletres del Mediterrani 2019’, parla sobre les esclaves sexuals i el tràfic de dones, dues cares de la mateixa moneda.

¿Com es va submergir en un món tan fosc com el de la prostitució?

La prostitució i el tràfic de dones sempre m’han cridat l’atenció perquè tinc amics que treballen d’una manera molt activa en la lluita contra aquesta xacra. De fet, el llibre està dedicat a José Nieto, inspector en cap de la Unitat contra Xarxes d’Immigració Il·legal i Falsedats Documentals (Ucrif); Rocío Mora, directora d’Apram, entitat que ajuda les víctimes del tràfic de persones i de l’explotació sexual, i Mabel Lozano, activista en aquest camp des de fa 15 anys. Fa molt temps vaig pensar a escriure un llibre sobre el tema, però em van convèncer que en aquell moment era necessari fer documentals, coses reals. Però llavors vaig veure que hi havia massa reportatges i que ja no tocaven el cor. No obstant, la ficció sí que ho podia fer a través d’un personatge que ens resulti pròxim per la relació que s’estableix entre el lector i els protagonistes de la novel·

la.¿Com va decidir abordar el tema?

No ho volia fer de qualsevol manera, així que el vaig enfocar en la prostitució i el tràfic més foscos i més baixos, la de les dones nigerianes que són obligades a fer un viatge fins a Europa i pateixen d’una forma esgarrifosa... Després moltes arriben a Espanya, que és un país racista, i a aquestes dones els toca el pitjor tràngol dins la prostitució i el tràfic.

¿Com es va documentar?

Quan escrius una novel·la, perquè sigui versemblant, les dades que envolten la ficció han de ser absolutament creïbles i estar rigorosament explicades. He entrevistat cinc dones nigerianes que m’han explicat les seves històries –que són esfereïdores–, he estudiat informes policials i una tesi sobre els viatges que fan, he parlat amb gent que al seu dia va traficar amb pastilles adulterades, he parlat amb gent de clubs de cites... Per això tinc la meva opinió sòlidament formada. 

 

¿Amb quin objectiu l’ha escrit?

Jo no moralitzo ni evangelitzo. El que faig és mostrar aquest costat de la societat perquè ens hi mirem com si fos un mirall i descobrim aquesta part de nosaltres mateixos que no ens agrada i pensem si volem fer alguna cosa o si volem posicionar-nos d’alguna manera.

¿Considera que no es parla prou de la prostitució en els mitjans?

És una cosa curiosa. Cada vegada que hi ha un reportatge a la televisió sobre víctimes de tràfics, prostitució o bordells, la gent ho veu amb moltíssim entusiasme i té una gran audiència per la morbositat que provoca. Però després, quan de sobte un llibre de ficció com aquest els toca el cor perquè veuen una Blessin (la protagonista) real, sola, maltractada, angoixada, ingènua, sense esperança, una dona que és com qualsevol de nosaltres i que té por... quan passa tot això i de sobte veuen la quantitat de prostíbuls que hi ha a Espanya, no s’ho acaben de creure.

¿On és el problema?

El problema aquí és el bagasser, evidentment. La demanda genera l’oferta. Però també és cert que no estan gaire lluny els temps en què els nois de família bé s’anaven a estrenar amb una professional i era una cosa normal. No obstant, les noies estigmatitzades per homes i dones eren les que es prostituïen.

A Espanya la prostitució és una activitat que no està regulada, però sí castigada.

Jo no crec que regular la prostitució sigui una sortida. Per començar, considero que regular un treball de compravenda de carn humana atempta contra els principis més sòlids de la humanitat. Però a més d’això, hi ha una cosa que em dona una pista per saber que jo no vull que es reguli, i és que els proxenetes volen que es reguli perquè els afavoreix molt. Això realment em preocupa.

A Europa tampoc es posen d’acord.

A Alemanya s’ha regulat i no afavoreix en absolut ni les dones prostituïdes ni els tràfics, sinó tot el contrari. Mentre que a Suècia està castigada la figura del puter i està més protegida la dona prostituïda, que és el més important.

¿Com poden canviar les lleis?

La prostitució hauria de ser abolida i hauria de ser delicte el consum de sexe de pagament. Soc abolicionista en aquest sentit, perquè a més fins fa molt poc les que s’emportaven la pitjor part eren les dones a les quals es multava per exercir la prostitució, però mai al consumidor. Sempre ha sigut així. És l’hora de reflexionar sobre el consum de la prostitució, que està associat a l’esclavitud i el meu interès era que aquesta reflexió vingués des del punt de vista masculí.

¿La filosofia en el nostre país és protegir la víctima?

Crec que l’Executiu de Pedro Sánchez, l’anterior, tenia molta sensibilitat respecte al tràfic i de fet va intentar aprovar una llei integral contra el tràfic, però jo sé que des de Podem la veu era de regular. Ara el problema torna a estar en els llimbs.

¿I què fa la policia sobre això?

La policia fa el que pot per salvar totes les víctimes de tràfic possibles. Però el problema que hi ha és que aquestes joves arriben als clubs de cites en què les exploten els proxenetes després que les hagi captat algú en el seu lloc d’origen, venen amb un deute, aquest deute si no li tornen al proxeneta a qui fan mal és a les seves famílies. ¿Tu posaries en perill els teus pares o els teus fills, amb risc que els puguin matar si els denuncies? Està clar que no.  Llavors la policia fa tot el que pot, però es troba amb un problema molt seriós i és que les víctimes no denuncien per por i si no denuncien no poden anar contra els proxenetes.

¿On creu que està la solució?

Són altres qüestions que no tenen res a veure amb la feina de la policia, ni tan sols, diria jo, amb la dels jutges o els fiscals, el problema està en la llei. És que hi ha una alegalitat.

¿El llibre té un format reivindicatiu?

És una novel·la de ficció, tot i que sòlidament documentada i per descomptat apuntalada per la realitat. La història podria ser real. A més conté suspens, molta música i una reflexió sobre el grau de complicitat de la mateixa societat, sobretot de la responsabilitat dels bagassers en aquesta compravenda de carn humana. 

Però també toca altres temes com el tràfic de pastilles adulterades, la gelosia, l’amor, la infidelitat...

Si parlo de la foscor d’una societat que té cara A i cara B. És a dir hi ha molta gent que són els còmplices de les màfies de tràfic i dels proxenetes. Ells viuen la seva vida fenomenal, tenen un despatx d’advocats molt bonic o treballen en un banc, són metges o són bons oficials, però són els que possibiliten que això altre existeixi. Parlo d’aquesta societat fosca en què hi ha tràfic de dones, que hi ha joc, pastilles adulterades, infidelitats... moltes coses que pretenem no veure, que amaguem sota de l’alfombra i això és sobre el que realment tracta aquesta novel·la.

¿I la falta d’escrúpols?

La falta d’escrúpols construeix determinats monstres. Un monstre com un proxeneta, que no té escrúpols i és capaç de veure una dona com un tros de carn i prou.

El vudú forma part de la trama.

És esgarrifós. Perquè les dones nigerianes no només són preses del deute del tràfic, sinó que a més els fan uns rituals de vudú que són veritablement terrorífics.

El detectiu Tony Roures, a qui ja vam conèixer a les seves dues novel·les anteriors ‘A menos de cinco centímetros’ i ‘La mala suerte’, ¿es converteix en la veu de la consciència?

Hi ha molts perfils d’homes i dones a la novel·la, però el que més m’agrada és que Roures entona el ‘mea culpa’,  perquè en algun moment del seu passat ha anat a bordells, però es converteix en una veu masculina que es posiciona.  

Notícies relacionades

La intriga té lloc a Castelló i Benicàssim.

L’acció es podia haver desenvolupat en qualsevol altre lloc, però em vaig decantar per un lloc com Benicàssim, on hi ha coses tan boniques, per posar en relleu el contrast entre la bellesa i la misèria. Confrontar els dos extrems ens fa veure millor la realitat.