IDEES

Melancolia soviètica

'Leto' ('Estiu'), si no és una de les pel·lícules més tristes i boniques que he vist últimament, poc hi falta

lmmarco45796558 onbarcelona critica de cine  pelicula  leto191001162032

lmmarco45796558 onbarcelona critica de cine pelicula leto191001162032

2
Es llegeix en minuts
Ramón de España
Ramón de España

Periodista

ver +

Donem les gràcies a la televisió per allargar la vida de moltes d’aquestes pel·lícules que no veurà gairebé ningú quan s’estrenen a les sales. L’altra nit en vaig enganxar una a Movistar, que se’m va escapar en el seu moment perquè va durar molt poc a la cartellera. Es tracta del novè llargmetratge del cineasta rus Kirill Serebrennikov, ‘Leto’ (‘Estiu’) i està especialment dirigit als que Miguel Ríos anomenava fills del rock & roll, a la seva secció d’aclaparats per una dictadura: si no ésuna de les pel·lícules més tristes (i boniques) que he vist últimament, poc hi falta.

Basada en personatges reals –els músics Mike Naumenko i Víktor Tsoi, líders respectivament de Zoopark i Kino–, ‘Leto’ està ambientada al Leningrad de principis dels anys 80 i concentra la misèria física i moral del comunisme en un sector especialment menyspreat: els grenyuts occidentalitzats que es volien apuntar a la música pop en un entorn en què era vista amb molt recel per les autoritats.

Notícies relacionades

Mike i Víktor –integrants d’un estrany triangle amorós no consumat amb la dona del primer, Nataixa, en les memòries de la qual es basa la pel·lícula– intentaven fer carrera en un entorn hostil en què fins i tot els clubs de rock estaven tutelats per l’Estat i la majoria de concerts tenien lloc en domicilis privats. Víktor vivia amb els seus pares i Mike i Nataixa, en un pis compartit amb altres soviètics mal que els pesés. S’assabentaven com podien del que passava a Occident, a través de gravacions dolentes de discos de David Bowie i Lou Reed. Tenien feines embrutidores, gravaven en condicions infectes i els seus únics entreteniments consistien a beure, dibuixar portades de discos que mai aconseguirien o fer broma sobre si el telenotícies començaria amb una espectacular collita de blat o amb Bréjnev deixant anar un rotllo.

Els moments de felicitat que hi ha a ‘Leto’ són imatges oníriques de fets que mai van succeir, ja que aquí s’imposen la tristesa i la melancolia (seqüència brutal la de Mike mirant carpetes de discos dels seus ídols clavades a la paret i adonant-se que el seu és una imitació impossible). Mentre a Espanya superàvem un cop d’Estat i disfrutàvem de la ‘movida’, a Leningrad, a uns pobres desgraciats se’ls robava la joventut. Víktor va morir el 1990 en un accident automobilístic. Mike, un any després: vessament cerebral després d’un assalt al carrer. Nataixa va sobreviure per explicar-ho tot.