Miguel Ríos, un andalús triomfal en el regne de Serrat

Poc es pot millorar en el rock espanyol quan ja fa 74 anys que és pel món un artista de la talla de Miguel Ríos. Bé ho saben el centenar d’assistents, aquest divendres a la nit, a l’acte d’entrega del Premi a l’Andalús de l’Any, que amb una canya a la mà i algun aperitiu, conversen animadament en una sala d’espera habilitada per l’Hotel Catalonia Plaza de Barcelona. Es repeteixen els “¡quant de temps!”, els petons i les abraçades. Un bucle de somriures i salutacions que només acaba quan, per fi, es permet l’accés al gran menjador on se servirà el sopar.

Mentre els molt elegants convidats prenen els seus seients a les diferents taules circulars, els VIPS de la nit accedeixen amb dissimulació a la sala anterior, ara desallotjada. Llavors, arriba l’entrada triomfal de l’artista a qui es ret homenatge en aquesta ocasió, el gran Miguel Ríos, acompanyat per càmeres i aplaudiments. Després d’ell, el seguici mediàtic compost pels dirigents socialistes Miquel Iceta i Jaume Collboni, Fernando Pinto (en representació de l’ajuntament de Barcelona), Pere Martínez (de part de la Generalitat) i Amós García (enviat de la Junta d’Andalusia). En els millors seients, tots junts en una taula centrada i en primera línia.

El presentador agraeix la presència dels esmentats personatges i recorda els anteriors guanyadors del premi. Li paren atenció, però la xerradissa no s’atura. Tot seguit, entren en escena les cinc components del grup Jaras, que inunden la sala amb la seva folklòrica dansa. I de sobte... ¡Sorpresa! Arriba el convidat especial que faltava a la taula VIP: Joan Manuel Serrat. La seva aparició enmig de la ‘performance’ de les Jaras desvia mirades i provoca aplaudiments.

Vist l’espectacle, sopen. Una hora i mitja després del tiberi, se cedeix pas als cantants Joaquín Sáez i Abraham Ruiz. El duo musical interpreta els clàssics ‘Santa Lucía’ de Miguel Ríos i ‘¿Quién me presta una escalera?’, de Serrat. Els dos artistes s’animen a cantar quan els acosten el micròfon a la taula. L’eixam de fotògrafs que es forma al voltant de l’escena presencia com els polítics també se sumen al cant apassionat mentre que alguns dels assistents ballen.

Reconeixement a obra i vida

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

“Sense Miguel Ríos és impossible entendre el nostre rock”, sentencien en la lectura de l’acta del jurat, en la qual a més es fa un repàs de l’èxit personal i artístic de l’homenatjat. Serrat, amic de Ríos des de fa dècades, és un dels encarregats de formalitzar l’entrega del premi amb una placa commemorativa i una insígnia. “Jo tinc la sort de tenir un pit molt ampli on caben moltes medalles”, fa broma en el seu discurs d’agraïment el rocker granadí, que la setmana que ve fa 75 anys. Confessa a més que ell sempre ha cantat per guanyar-se l’afecte dels altres, una cosa que, tal com li confirma el seu públic, ha aconseguit.

Amb totes les veritats dites i tots els aplaudiments realitzats, arriba al final l’acte organitzat per la Casa d’Andalusia de Barcelona. Els que fins al moment s’han quedat acomodats als seus seients ara busquen aconseguir la foto de record que certifiqui que ells, efectivament, van estar amb Miguel Ríos quan el va condecorar. Mentrestant, els polítics socialistes s’acomiaden i abandonen el lloc. “Sort”, els desitgen alguns.