GIRA DELS 20 ANYS DE LA COMPANYIA

Sara Baras: "La maduresa em demana continuar arriscant"

La 'bailaora' gaditana porta el seu espectacle 'Sombras' al teatre Tívoli de Barcelona a partir del 25 d'abril

lmmarco33442887 barcelona  06 04 2016  espectaculo  voces  de sara baras en 190417165849

lmmarco33442887 barcelona 06 04 2016 espectaculo voces de sara baras en 190417165849 / FERRAN SENDRA

5
Es llegeix en minuts
Luis Miguel Marco

Gaditana de San Fernando, Sara Baras compleix 48 anys aquest 25 d’abril. I ho farà estrenant la seva aclamada 'Sombras' al teatre Tívoli de Barcelona. 

¿Se sentirà com a casa? 

Al Tívoli vaig fer la meva primera temporada fa més de 20 anys. I amb aquest espectacle, 'Sombras’, celebrem 20 anys de companyia privada. No hem volgut repetir coreografies que ens hagin marcat, sinó oferir una lectura nova del que hem après. Sense oblidar les nostres arrels, crear una cosa nova, ben feta.    

Remarca això de companyia privada.

Així he tingut la llibertat de fer el que vull, obra a  obra, funció a funció, amb el risc que el públic no vingui a veure’t. Tot i que no em queixo, no tinc paraules per agrair al públic la seva entrega i fidelitat en tot aquest temps.

A ‘Sombras’ hi ha un petit fil argumental, el seu ‘farruca’.

Sí. El ball que m’ha marcat. Un pal que era d’homes. Els pantalons és veritat que els han portat mestres com Carmen Amaya i La Tolea, però no per ‘farruca’, que és un dels meus amors. És un pal que té elegància, sobrietat, risc, on no et pots amagar.  T’exigeix concentració i profunditat. Són els teus braços, els teus peus, la teva respiració, els teus girs... Aquí no pots agafar-te al vestit i volar. Comencem amb una ‘farruca’ en clarobscur i després anem tocant altres pals antics, però amb una posada en escena molt actual, molt d’avui.

¿I com a directora artística i coreògrafa està pendent de tot?

Soc molt pesada, sí. Tinc la sort de tenir un equip bestial i el respecto, però no puc evitar-ho. Les entrades i sortides, que no hi hagi salts d’un número a l’altre, la coreografia, els vestits, mil coses.

¿S’adona que posa de relleu l’èxit a través de l’esforç, una cosa que sembla no valorar-se gaire en aquests temps? 

Jo no sé treballar d’una altra manera que no sigui a través del sacrifici, de lluitar pel que t’agrada, honrar el teu art i no embrutar-lo, amb respecte als mestres. És d’això que em sento més orgullosa. Tot l’equip hem crescut amb cada obra. No ens hem acomodat. Hem buscat un punt de risc, no ens hem conformat amb el que funcionava. Respecto a qui ho faci, però no és el meu cas. Quan s’alça el teló et podrà agradar més o menys el que fem, però és honest, és honrat.   

Fa unes setmanes feia molt feliços un munt de nens.

A Nova York, sí. Actuàvem al City Center, un altre d’aquests teatres, d’aquests temples, on és un privilegi poder ballar, i al matí van venir a veure’ns nens de diferents escoles públiques, una cosa que em sembla preciosa. La companyia els en va fer una mostra i jo, que era entre el públic, tot i que no estava previst, em vaig posar un vestit i unes sabates i em vaig deixar l’ànima per a ells. Hi havia 1.800 nens, alguns amb alguna discapacitat. Es va crear una atmosfera meravellosa.

Parlat de sabates, ¿quantes en porta gastades? 

Doncs tantes no. Com deia el mestre Rostropóvitx, els nostres peus són un instrument: a la puntera li vas traient un so. I a mi em fa molta ràbia canviar de sabates.  A sobre trepitjo molt dreta i no acostumo a trencar-los. Així que mentre la companyia té un canvi jo acostumo a mantenir els mateixos. El que sí que recordo és que les meves primeres sabates me les va regalar la meva mare i mestra, Concha.

I quan no balla, ¿porta talons? 

Quan no ballo em poso sabatilles d’esport, que són comodíssimes.

¿El cor també baixa als peus quan sabateja?  

Sens dubte. Necessites la tècnica, per descomptat, però per a aquest art també necessites oblidar-te’n i deixar-te portar, tenir encís. Nosaltres no fem matemàtiques; el que és nostre és la passió, és l’ànima.  

Abans parlava d’equip. Vostè va formar equip professional i personal durant molts anys amb José Serrano, el pare del seu fill.  

Amb Pepín he estat molts anys; ara fa temps que no és a la companyia i ja no estem junts. Tot el que hem compartit ha sigut meravellós. Però aquest espectacle, 'Sombras', necessitava, no sé com explicar-ho, ser més meu, ¿saps? Jo comparteixo amb el cos de ball, amb els músics, però ara són les meves ombres. 

¿Hi ha bon planter en el ball flamenc? María Moreno ha sigut la sensació de la Biennal de Sevilla.

Hi ha molt bones artistes, però ¿saps què passa? Que quan treballes tant i surts fora no tens temps de veure altres espectacles en directe. Veig coses, però aquesta nena no l’he pogut veure en directe. I clar que hi ha un nivell molt bo, gent molt interessant. 

Després d’haver sigut Carmen, Mariana Pineda, Joana la Boja, Medusa... ¿la seva maduresa què li demana ara?

Em demana continuar arriscant. Em demana canviar de registre per aportar alguna cosa més. Estudiar. Investigar. També em demana valorar la força, perquè tot i que em queden anys ara trepitjo diferent. I em demana disfrutar ara que puc elegir. No em puc quedar en el mateix.

¿La paraula es balla igual que la música?

Es balla tot. Si et reciten, es balla. Si et parlen, es balla. Fins el silenci es balla.

Ambaixadora de la marca Espanya. Premi Nacional de Dansa... ¿Quins grans artistes ha conegut en el seu camí? Recordo un moment Chavela Vargas inoblidable a Barcelona.

Va ser al Palau de la Música. Uau! Un dels meus records favorits. Ella, que era llegenda, que era història, estava bé. Recordo que quan vam acabar el 'Verde luna' el públic aplaudia molt i em va dir: ‘Nena, ho farem una altra vegada, que sembla que a aquestes persones els ha agradat molt’. I ho vam fer de nou. I va ser bestial. 

¿El seu nen apunta maneres?

Bé. El meu nen complirà vuit anys i ara està amarant-se de tot. Un dia el veus entusiasmat amb el tècnic de llums, un altre dia amb el de so, amb el regidor, amb el sastre i el vestuari. "Jo t’ajudo", li diu. Li agrada asseure’s amb els percussionistes. És molt curiós. No balla, però ho valora tot i ho disfruta molt. A mi m’encanta que s’amari de tot el que hi ha darrere del teló. Jo li agraeixo a la meva mare que també m’ensenyés a valorar aquest treball des de petita.

¿Satisfeta amb la figura que acaba d’inaugurar al Museu de Cera de Madrid?

És molt bonica. Fixa’t que és una cosa que al principi et fa com por. L’equip ha sigut molt maco des del principi i han fet un treball formidable. La nina de prop impressiona. Té les pigues, el gest... I em sento molt orgullosa de ser al costat de la mestra Carmen Amaya i Antonio Gades, i ser part d’aquesta cultura del ball flamenc. 

Notícies relacionades

Els mestres sempre presents.

Jo tinc passió per Paco de Lucía, Camarón, Gades, Morente... crec que som aquí gràcies a ells. I se’ns n’han anat tan aviat, ¿veritat? El llegat que hauria deixat, per exemple, Enrique Morente de continuar viu.