Sole Giménez: «La indústria musical és molt curta de mires»

El seu anterior disc versava sobre ‘Los hombres sensibles’. Però aquesta vegada Sole Giménez (París, 1963) té l’immens plaer de presentar Mujeres de música, un disc de versions en què, amb aquesta veu seva tan inconfusible, explica al món que van ser dones les que van escriure el recull de cançons que ha triat i que  les vol reivindicar. El cedé ve amb vestit de luxe, un llibre amb 50 pàgines. El pròxim 5 d’abril ofereix un avançament a l’FNAC de la plaça de Catalunya.

¿Així que ‘La flor de la canela’, ‘Bésame mucho’ i ‘Dos gardenias’ les van compondre dones? Doncs sí. Chabuca Granda, Consuelo Vázquez i Isolina Carrillo. Aquí estem, reivindicant el talent d’aquestes creadores i també acostant-nos una miqueta a Llatinoamèrica.

Vostè és una corredora de fons. Jo segueixo al peu del canó, que no és fàcil. Amb ganes i projectes mentre el cos i la veu aguantin. Sento que em queda molt per fer. Però soc a sobre de tot, picant pedra. A la mina total. Els últims anys som en una veta molt difícil: granit pur. Així que esmoles una miqueta més l’eina i continues obrint camí. No podem fer res més.

Ara li toca reivindicar. Feia temps que anava darrere d’aquesta idea, abans fins i tot de publicar el disc dels homes. Perquè és que passa molt desapercebuda la tasca de composició de les dones en la música. Sembla que hi ha més noies perquè les veus cantant, però rasques i t’adones que al darrere no són tantes.

Tampoc tocant. Exacte. ¿Què estem fent malament? Potser nosaltres tampoc ens donem oportunitats a nosaltres mateixes. És una reflexió que faig amb els meus companys. Ara estic muntant la banda per a aquest projecte i em ve de gust que hi hagi noies. Tinc una pianista i una violinista. Però no és fàcil. És dur.

¿S’han quedat moltes composicions fora? Alguna. Quina llàstima no tenir més pressupost per ficar més cançons i dir: “Mireu, són aquí, són elles”. He intentat que les autores que hi són tinguin molta personalitat: Rosana, Mari Trini, Rozalén, Natalia Lafourcade, Violeta Parra... Són dones que, sota el meu punt de vista, han aportat coses interessants a la música, un llenguatge nou, com va fer Eladia Blázquez amb el tango a l’Argentina. I també Dona Ivonne Lara, que va ser la primera dona brasilera que va aconseguir ficar una de les seves sambes al Sambòdrom de Rio de Janeiro, un terreny totalment masculí.  

¿Què li ha dit Rosana de com sona amb la seva veu ‘Talismán’Doncs que li ha encantat. Li vaig trucar i li vaig dir: “Mira, hem fet això amb tot l’afecte”. Ho va escoltar i li van agradar molt els arranjaments de jazz d’Iván Melón Lewis. El mateix li ha passat a Rozalén. “¿Com jo, amb tanta dona talentosa?”, em preguntava.

¿Quina és la fórmula perquè sonin diferents amb la seva veu? No n’hi ha. Jo m’envolto d’un equip fantàstic de companys que entenen el que volem fer. Aconseguir que el que fem soni amb certa personalitat, amb un segell propi, és tot un luxe. Però és el mateix que ens passava a Presuntos Implicados. Tampoc sabíem fer-ho d’una altra manera. Ho portàvem al nostre terreny musical, a la meva tessitura de veu. 

Van ser 22 anys de Presuntos, però jo crec que la Sole s’espavila molt millor en les distàncies curtes.  Jo també. Quan vaig deixar Presuntos vaig deixar els grans auditoris. Era lògic. Sabia que, tot i que no des de zero, havia de construir una carrera en solitari. Calia reduir les expectatives, ser més humil. Els teatres –no els club de jazz, que n’he fet molt pocs– són el meu espai ideal, on la música que fem millor sona i s’entén. Potser sigui immodest, però amb el temps he guanyat. 

Ens separa un oceà però ens iguala un idioma. ¿Què tenim pendent amb aquells cants? Ens falta valorar millor tota aquesta cultura i aquest ric bagatge musical. 

Però la indústria discogràfica va per altres camins.  Perquè la indústria musical és molt curta de mires i, sobretot, no sent la responsabilitat que crec que hauria de tenir amb l’oient. Quan parlem de violència de gènere i surt a col·lació que hi ha artistes que lamentablement donen ales a aquest comportament en les seves cançons, sempre penso que l’artista no està sol. No deixo de pensar en la seva responsabilitat, però no està sol. Hi ha el senyor que a la discogràfica li ha dit “em sembla bé”, en comptes de deixar-li anar “¿però tu estàs boig?”. O el senyor de la ràdio que diu: “Això ho petarà, ho punxarem”. O el senyor a la televisió que ordena que s’insisteixi amb el vídeo i no s’escandalitza. La responsabilitat és de tots, fins i tot dels pares, que no són capaços d’explicar-li a un fill o a una filla el rerefons del que estan ballant o escoltant perquè no tenen la capacitat o el criteri per saber on són els límits. La indústria no talla d’arrel aquests missatges perquè viu d’ells. 

¿Parla de censurar? És que cal autocensurar-se i no cantar ‘porcades’, com es deia antigament al meu poble.  

¿És cert que ha estat en llistes negres perquè no li agradava al PP? No va ser una qüestió de gust. Va ser pel meu posicionament polític [va formar part de l’anomenat ‘clan de la cella’, pel seu recolzament a José Luis Rodríguez Zapatero]. Lamentablement he de dir que al Palau de la Música de València vaig estar més de 15 anys sense poder-hi cantar, per exemple. Però aquesta etapa està conclosa i tant de bo que no torni a passar. Però en cap lloc del món.  

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Li ve de gust sortir de gira? Sí. Moltíssim. Vull estar a l’altura, dignificar aquestes autores, posar-me a la seva pell. Estem tancant dates. I m’encantaria tornar al Palau de la Música de Barcelona. Vam fer una primera incursió amb aquest repertori a València, com ho he gravat al disc, amb una orquestra simfònica. I la gent em preguntava: “¿De veritat que totes aquestes cançons les han escrit dones?”. Això em sembla deliciós. Potser sembla una tasca petita, però és important per a mi. 

¿I com s’agrada més, simfònica o en petit format? En la música gairebé res es fa en solitari: és igual vuit que 80.