ENTREVISTA

Carmen Posadas: «'Influencers' i bloguers venen el no-res, el fum»

Presenta 'La maestra de títeres', un fresc d'Espanya des dels anys 50 a partir de la vida de tres dones d'una mateixa família

carmen-posadas / periodico

6
Es llegeix en minuts
Luis Miguel Marco

Fa molts anys que va pel món exercint d’escriptora. Carmen Posadas (Montevideo, 1953) està contenta perquè la seva última novel·la, ‘La maestra de títeres’ (Espasa), amb una tirada de 30.000 exemplars, s’està venent bé. Aquesta vegada el focus l’ha posat en l’alta societat madrilenya, una gent que ella va conèixer bé, perquè va ser un dels rostres coneguts de l’anomenada ‘beutiful people’ dels 80, juntament al que va ser el seu marit, Mariano Rubio, governador del Banc d’Espanya. 

 -Diu que no hi ha gaire literatura a Espanya que hagi retratat l’alta burgesia, que es dona més en la literatura anglesa. Ho va intentar ‘Garras de astracán’, de Terenci Moix. Però en el seu llibre no hi ha astracanades. 

-Ell en va fer una caricatura. I gairebé tota la gent que retrata aquesta classe sembla que hagi de riure-se’n. A mi em sembla injust. En aquesta classe hi ha gent molt absurda i molt risible i també hi ha gent formidable. Així que el que jo volia fer més aviat és el que deia Stendhal que ha de ser la literatura: posar un mirall al caire del camí i que es reflecteixi la realitat, amb les seves llums i les seves ombres, les seves parts bones i les seves parts dolentes. 

-¿¿Ha volgut jugar a ser Truman Capote? 

-Bé. M’encanta. ¿¿Veus? Ell també va retratar aquest grup social i no feia caricatures, tot i que alguns personatges són una mica esperpèntics. ‘Pregàries ateses’ no va ser molt ben rebuda pels seus propis amics, perquè havia fet un retrat molt cru i descarnat. Jo no faig sang. Empro l’humor i la ironia, però intento ser fidedigna.

-Això és perquè és molt a prop d’aquests personatges.

-No. Això és perquè em sembla injust, ja l’hi he dit. 

 

 

 -Ha retratat tres generacions: àvia, mare i filla. Dones fortes. 

- Són dones del seu temps que intenten sortir d’aquells esquemes tan encotillats que tenia la societat en aquell moment, però res més. El que està passant amb la literatura actual és que està de moda que totes les protagonistes siguin feministes i és igual que estiguin en l’edat de pedra, a la Grècia clàssica o al segle XVIII. Tot i que de Lisístrata només n’hi va haver una i encara en continuem parlant. 

-Aborda tres contextos històrics, els anys 50, la Transició i l’època actual. Va arribar joveneta a Espanya a mitjans dels 60. ¿¿Li ha costat fer la vista enrere? 

-M’he documentat fins i tot més que per a la novel·la anterior, que discorria en el segle XVIII i et diré per què. Perquè si t’equivoques en aquell segle només se n’adonarà algun professor d’història despistat per allí, però si ho fas dels anys 50, 60 o 70 se n’adonarà molta gent. Per a qualsevol novel·la s’ha de llegir literatura d’aquella època, cròniques, cartes, revistes, tot el que puguis.

-Aquella Beatriz Calanda seva, de vida «exagerada i excessiva», és una dona ‘patchwork’.  ¿¿Ja està farta d’explicar que no es tracta d’Isabel Preysler? 

-No m’interessava fer el retrat d’una persona concreta; havia de ser un prototip. La novel·la es basa en ‘La fira de les vanitats’, de W. M. Thackeray, i havia de buscar un perfil. Vaig prendre de cada persona el que m’interessava: d’una, els seus marits; d’una altra, el seu aspecte físic; d’una altra, la seva manera de parlar; vaig fer un mix i en va sortir Beatriz Calanda, una dona a qui li agrada figurar i ser en el canelobre, que deia Sofía Mazagatos. També li vaig buscar una antagonista, que és la seva mare, que és tot el contrari del que és ella: una dona molt més idealista i molt més sincera, que s’enamorava de veritat.  

-¿¿L’alta societat d’ara continua sent igual que la d’abans?

-Sí, però no tant. S’han obert més i s’hi ha introduït gent d’altres àmbits. Però fins fa molt poc només es casaven entre ells. 

-En el llibre hi ha una connexió total amb l’actualitat: personatges que es morien per sortir en les revistes i avui es desviuen per tenir molts ‘likes’ tot i que sigui a costa d’inventar-se una vida. 

És el més sorprenent del món modern. Avui la informació és a la distància d’un clic i, no obstant, hi ha tanta sobredosi d’informació que al final la mentida floreix i les ‘fake news’ estan a l’ordre del dia. I això en l’època en què, suposadament, estem més ben informats. 

-Dissecciona el servilisme de la fama. ¿¿Què li sembla el que està passant amb els ‘influencers’?

-Abans la fama es contreia casant-te amb algú famós, com pel contagi d’un refredat. I després venent la vida per entregues. Però avui hem arribat al paroxisme dels ‘influencers’ i els bloguers que venen el no-res, el fum. L’altre dia vaig entrar a un blog que té, no ho sé, quatre milions de seguidors, i el que em mostrava era com es feia un cafè. Em sembla absurd, delirant.

-Doncs a la Universitat Autònoma de Madrid s’ha presentat un curs per ser ‘influencer’ i una de les persones que fa les classes és Ágatha Ruiz de la Prada.

-¿De veritat? No en tenia ni idea. És el meu somni daurat (rialles). 

-Vostè, que va ser art i part d’aquella anomenada ‘beautiful people’ dels 80, ¿¿en quin moment va notar que es difuminava la seva imatge d’esposa de o de vídua i se la començava a prendre seriosament com a escriptora?

-Quan surto de l’ull públic. Vaig sortir a les revistes per raons que a mi no m’interessaven res en absolut. No soc gens exhibicionista; al contrari, m’espanta. Un cop que va morir el meu marit vaig sortir d’aquell món, perquè ningú hi és en contra de la seva voluntat, el que hi és és perquè li agrada. A partir d’allà les revistes van començar a considerar-me el que volia ser: escriptora. 

-S’han de tenir altes dosis de vanitat per sortir en els mitjans, diu.

-Quan era carn de paparazzi vaig perdre l’anonimat i l’anonimat és una benedicció, és una cosa que et protegeix. Si ets un persona exhibicionista no hi ha problema, que et segueixin fins i tot els gossos pel carrer, però no era el meu cas. 

-¿¿Sent que és millor escriptora avui que quan va guanyar el Planeta el 1998 amb ‘Petites infàmies’? 

-Aquesta és una novel·la més assentada, molt més completa. L’anterior, que és 'La hija de Cayetana’, era un llibre molt més agraït, amb ingredients per tenir molt èxit. De fet el va tenir, perquè una productora ha comprat els drets als Estats Units i en faran la pel·lícula [la duquessa d’Alba, la dels dos retrats de Goya, va adoptar una nena negra], però aquesta novel·la és més arriscada. El que he fet és utilitzar aquests personatges per fer un fresc de com ha sigut Espanya des dels anys 50 fins aquí. És molt més ambiciosa.

-¿¿I no s’hi immisceix voluntàriament com a narradora perquè no la titllin de roja o de fatxa?

-Això és el que més em va costar. Perquè parlar de Franco en aquesta país és molt difícil. Et titllen, com diu, de fatxa o de roja. No hi ha una posició intermèdia. No obstant, necessitava mantenir una neutralitat absoluta. No volia que es veiessin les meves fílies i les meves fòbies. Per això no enalteixo ni ataco ni els franquistes ni els comunistes, cosa que és molt difícil perquè no acontentes ningú. 

Notícies relacionades

-Ha escrit contes infantils, novel·les, assajos.... ¿¿mai va tenir propostes per fer crònica social?

-¿Ser reportera de l’‘Hola!’? Comprendrà que no m’interessi en absolut. No m’agraden les xafarderies.