Mario Casas: "Oblidem massa ràpid"

Fa temps que Mario Casas (la Corunya, 1986) ja no ha de demostrar que és un dels millors actors de la seva generació. Va començar assolint la fama a televisió gràcies a la sèrie Los hombres de Paco, es va reconvertir en ídol adolescent en pel·lícules tan taquilleres com‘Tres metros sobre el cielo’ i ‘Tengo ganas’, i fins i tot aquests papers de canalla amb cor els va interpretar millor que ningú, i es va convertir en una autèntica icona per a tota una generació.

A poc a poc ha anat creixent com a intèrpret, assumint reptes que l’han portat per gairebé tots els gèneres i han deixant constància de la seva versatilitat: del ‘thriller’ (‘Grupo 7’, ‘Contratiempo’) a la comèdia (‘El bar’) passant pel drama històric de gran pressupost (‘Palmeras en la nieve’) a la pel·lícula indie (‘Bajo la piel del lobo’) fins a arribar a ‘El fotógrafo de Mauthausen, que s’ha estrenat aquest divendres i en la qual encarna un personatge real, Francesc Boix, militant comunista que va estar internat en un camp d’extermini nazi, i per a la qual es va haver d’aprimar 22 quilos en menys de quatre mesos. L’actor es presta a parlar d’aquest projecte, dirigit per Mar Targarona i rodat entre Terrassa i Budapest, però de la seva relació amb l’actriu Blanca Suárez prefereix fer una fosa en negre.

¿Què va ser el que més el va atreure del projecte?

Jo no coneixia la història de Francesc Boix, ni tan sols que hi havia hagut espanyols als camps de concentració. Així que em vaig posar a investigar sobre el tema, vaig veure alguns documentals i em vaig llançar de ple en el projecte. Calia explicar aquesta història, la d’un home que en condicions de por i violència física i psicològica extremes va ser capaç de salvar uns negatius i utilitzar-los en el judici de Nuremberg per acusar aquells dirigents nazis i els membres de les SS que havien comès atrocitats durant el seu captiveri. Un autèntic heroi.

¿És important no oblidar la història?

És important saber d’on procedim, quines són les nostres arrels i la raó de les nostres lluites. En molts aspectes, vivim en una societat privilegiada. No ha passat tant temps des de l’Holocaust, però oblidem massa ràpid. Per això cal reprendre aquests temes. Tant de bo molta gent jove vagi a veure aquesta pel·lícula.

El seu personatge va tenir l’oportunitat de denunciar els seus capturadors en un judici. És una cosa que les víctimes del franquisme continuen reclamant al nostre país.

Gràcies a persones com Francesc Boix tenim un model de lluita. Va ser l’únic dels seus companys que es va atrevir a destapar les barbàries que s’havien comès. Gràcies a la seva valentia va canviar el rumb de la història. Va treure a la llum una sèrie d’històries flagrants i injustes, imagino que perquè això no es repetís. Hem de recordar aquestes històries per no oblidar, sobretot ara que la societat va a 200 per hora.

A la pel·lícula la imatge, a través de les fotografies, té un pes fonamental. ¿Vostè també l’hi dona?

S’ha desvirtuat tot molt. Ara amb el digital s’ha perdut part de la màgia. Els joves consumeixen la imatge d’una manera diferent. En algunes xarxes socials es banalitza el seu sentit.

A més del repte físic al qual es va enfrontar, suposo que emocionalment també va ser un paper dur d’abordar.

Tota l’estona havia d’estar sobreposant-me. Hi havia moments en què m’emocionava molt, però havia de contenir-me, perquè la pel·lícula no té aquest registre, no és lacrimògena. A més, tenia una responsabilitat, perquè l’espectador s’identifica a tota hora amb ell i jo vaig voler donar-li un toc de llum perquè no fos tot tan fosc.

¿Què el porta a triar cada paper?

La meva carrera ha estat sempre basada en l’instint. He passat d’unes coses a les altres de vegades sense adonar-me’n. Però sempre he intentat buscar coses diferents. Algunes vegades surt millor, d’altres pitjor, però l’aposta està sempre allà.

¿Creu que ha canviat el públic adolescent des que vostè es va convertir en el seu ídol en el moment actual amb sèries com ara ‘Élite’?

No he vist ‘Élite’, em va escriure Paco Ramos (productor tant de ‘Tres metros sobre el cielo’ comd’‘Élite’) per recomanar-me-la, però, tot i que sembli mentida, mai he sigut consumidor de sèries adolescents. Ni abans ni ara. Però he sentit que té un contingut fort de sexe, de drogues i de temes de molta actualitat. Crec que el públic cada vegada exigeix més i els joves són més autònoms a l’hora d’escollir, se’ls pot enganyar molt menys. Ara són ells els que tenen el poder del comandament a distància a casa seva amb un munt de contingut audiovisual al seu abast gràcies a les noves plataformes.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Com veu el futur en aquest sentit?

No el sé i hi tinc molta curiositat. De moment, ha generat més feina. Hem passat uns anys molt dolents en la indústria del cine i, si es revifa per una altra banda, serà una benedicció.