ENTREVISTA AMB EL FOTÒGRAF MALAGUENY

Ernesto Artillo: "Els meus vestits amb tetes i vagines parlen de feminisme"

Eva Hache, Fernando Grande-Marlaska, Benjamín Prado, Isabel Coixet, Carmen Calvo i Alfred, d''OT' s'han posat els seus vestits sobre els quals ha pintat atributs femenins

lmmarco42136935 gente  ernesto artillo instagram180216230733

lmmarco42136935 gente ernesto artillo instagram180216230733

5
Es llegeix en minuts
Luis Miguel Marco

Tetes, vagines… quan l'artista Ernesto Artillo va dibuixar a mà els atributs femenins sobre uns vestits, no imaginava la repercussió que tindria el seu projecte, que va titular 'La dona que porto fora'. Aquest fotògraf malagueny de 30 anys coneix bé els codis de la moda i el màrqueting –ha treballat per a Dolce&Gabbana, Adolfo Domínguez, Pepe Jeans, Mango, Swarovski...–, però en aquest cas aspirava a remoure consciències i reivindicar el feminisme. Nombroses cares conegudes han posat amb les seves americanes, des del jutge Fernando Grande-Marlaska, Eva Hache, Carmen Calvo, Isabel Coixet i Alfred de 'Operación Triunfo'. S'han vist en revistes. Els actors Bárbara Santacruz, Jorge Suquet, Alba Flores, Brays Efe i Gema Galán els van portar en els premis Feroz. Se'ls han posat alguns periodistes a la gala dels Goya. I el 15 de març, seran subhastats.

¿S'imaginava la que ha armat?

Ni de bon tros. Vaig començar amb els vestits a finals d'agost passat al meu estudi de Madrid. I tot va venir a partir del reportatge a la revista 'Smoda', quan una sèrie de persones públiques van posar amb ells. Per a mi és una manera de dir que el masclisme no es discuteix, s'intervé. Els vestits conviden a parlar sobre la bretxa salarial entre homes i dones, sobre micromasclisme, assetjament, maltractaments... i també de l'apoderament femení.

¿Ha aconseguit el que esperava? 

Que estiguem parlant sobre això ja és un èxit, ¿no li sembla? La força resideix en la seva tremenda simplicitat estètica i conceptual. El missatge és directe i clar. Estan pensats per provocar aquells que encara no s'hagin parat a entendre el concepte de feminisme. 'La dona que porto fora' vesteix els que necessitem intervenir realitats a la recerca d'una igualtat innegociable. Ho faig amb la brotxa sobre l'americana del patriarcat que portem imposat.

¿N'hi demanen molts? 

Doncs sí, Però no vull que es desvirtuï el missatge. Portar-los per simple estètica seria una frivolitat, per això m'interessa el missatge que aporta cada persona que el porta. El vestit no se'l pot posar ningú que no sigui feminista ja per dins.

El primer que en va portar un pel carrer va ser evostè. ¿Què va sentir?

Vaig anar a diversos actes per Madrid vestit així. A la presentació d'un llibre, al teatre, i vaig notar com deu sentir-se una dona quan va pel carrer diàriament. Hi havia mirades bastant intimidatòries, fins i tot violentes. Notava com els ulls anaven cap al cul, cap als genitals, cap als pits... Em vaig sentir un objecte, una cosa a la qual es valorava pel que duia posada. És la mirada masculina d'una societat patriarcal on els homes miren i les dones són mirades. Molta gent em demanava explicacions, em qüestionava. Em vaig adonar que el vestit parlava i posava a parlar la gent, que era just el que jo buscava.

¿Què li han explicat altres persones que els han portat?

En cadascú provoca una experiència diferent. La veterinària del meu gos em va dir: "M'agrada perquè les dones hem de demostrar dues vegades el que som". Algun home diu que portar-lo l'alleuja perquè és com treure's de sobre el pes del patriarcat. Alba Flores s'hi sentia comodíssima. "Vull ensenyar al món com soc sense disfressa», deia. Està bé que cadascú senti la catarsi que consideri.

Que se'l posés Alfred a la gala d'Eurovisó d'‘OT’ sí que va ser un verdader triomf.

Va ser increïble. Jo l'hi vaig enviar a l'estilista del programa, la Rosa, i va passar tots els filtres, el de TVE, el de Getmusic… i tots hi van estar d'acord. Quan l'hi vaig veure posat vam vam fer un salt al sofà, jo i tot el meu equip. Confiava en el discurs que tenia el programa i en l'Alfred. Que un tio de 20 anys, heterosexual, sensible i amb talent, digui que és feminista per televisió és una cosa increïble. Activisme davant de tres milions de persones.

Que no és el contrari de ser masclista, convé recalcar-ho.

No. No és l'antònim. I tampoc se li ha de canviar el significat. La idea no és inventar una paraula nova per defensar la justa igualtat entre homes i dones. És entendre-la i usar-la.

¿El va ajudar que de cop irrompés amb força el moviment #Metoo?

És natural que cada cert temps l'ésser humà es doni un cop al cap, miri al seu voltant i s'adoni que perpetuar certes coses no té sentit. És gairebé orgànic. Per això s'ha d'aplaudir tota revolta pacífica en pro de la igualtat. Prefereixo una samarreta que posi «soc feminista» que una altra que posi «soc princesa». Perquè sense igualtat no hi ha una autèntica democràcia.

¿Era important per a vostè que els vestits els portessin també persones anònimes?

Sí, perquè no volia que fos una cosa elitista o exclusiva. O fer una cosa aspiracional. Tant de bo pogués pintar un vestit a tothom qui m'ho ha demanat. També volia que els perfils fossin molt heterogenis. I molts d'aquells cinquanta vestits els han compartit diverses persones. N'hi ha un que l'ha portat un amic meu que és ballarí i sweb l'ha posat també Alejandro Amenábar. El més maco és que tots, tinguem el gènere, la ideologia o la feina que tinguem, estem d'acord a ser feministes.

¿Li han fet propostes les marques de moda?

Sí. I amb xifres suculentes. El meu treball està molt relacionat amb la moda i era previsible. Però això no va passar amb aquest projecte i mira que m'ha costat diners perquè tots els vestits, menys algun cedit, són cosa meva, els arranjaments, els enviaments…. Però és que crec que ha de ser així. Tots els vestits estan firmats i numerats. Se subhastaran en un esdeveniment o 'happening' i cadasun portarà una fitxa on expliqui la història que han tingut. Em fa molta il·lusió, i els diners recaptats aniran per a diverses associacions de dones, des de transsexuals a dones maltractades o a immigrants…  ja veurem el que aconseguim i fins on arribem.

Notícies relacionades

És el més honest, ¿no?

És que és de les coses més maques i personals que he fet. I el millor de tot és que es parli, que no ens quedem amb la imatge. És que crec que estem esgotats de tanta imatge, bojos de tant mirar. S'han revaloritzar paraules com a feminisme. Són les paraules les que generen certeses. I crec que aquest hauria de ser el  moment de les paraules. I t'ho diu un tío que es guanya la vida fent 'collages'.

Temes:

Fotografia