José Luis Perales: "No soc bo en res"

José Luis Perales (Castejón, Conca, 1945) està aquests dies atrafegat presentant La hija del alfarero (Plaza & Janés), la seva segona novel·la. Sí, el cantautor d’Un barco llamado libertad i ¿Y quién es él? i de tantes i tantes cançons que formen part de la memòria sentimental de més d’una generació ha escrit un segon llibre i n’està amassant un tercer. «S’haurà de tancar la trilogia», anuncia.

–¿Es considera escriptor?

–Jo soc un aprenent de tot i un mestre de res. Per a mi, escriure està resultant una teràpia apassionada. A vegades faig una cançó i em queda curt l’espai. Hi ha històries a les quals m’agradaria donar més temps, però no me les posarien a la ràdio. Així que soc feliç d’assaborir el fet de no tenir problemes d’espai i temps.

–Li ha sortit una història nostàlgica i costumista.

–Parla del que passava als pobles durant la segona meitat del segle passat, quan la gent jove se n’anava a la recerca d’oportunitats. Parla d’una noia carregada d’esperança que se’n va a una ciutat amb mar i del que li passa a aquesta família, que és com moltes altres que vaig conèixer. És el que jo vaig veure als pobles de Castella: l’emigració. Jo m’invento el meu propi Vallehondo, que és com el meu Macondo.

–Parlant de Macondo. ¿És cert que a Gabriel García Márquez li agradaven les seves cançons?

–Sí. És cert. Jo era a Mèxic quan vaig saber que en una entrevista en un diari García Márquez va dir que donaria el que fos per poder resumir com jo en tres minuts històries que a ell li costaven un llibre. Li vaig trucar llavors per donar-li les gràcies i em va invitar a casa seva. Va ser una trobada molt agradable, amb la seva dona, Mercedes, i els seus fills. Vam anar al seu estudi i vaig veure que tenia un tocadiscos amb un disc meu. «No creguis que l’he posat aquí perquè venies a casa meva. Escolto sovint les teves cançons», em va dir. «Doncs jo he llegit tots els teus llibres», cosa que era certa, a més que jo conec els seus paisatges de Colòmbia perfectament. «¿I quin és el que més t’ha agradat?», em va preguntar. I li responc: «Et diria que diversos, però em quedo amb el més curt: El coronel no tiene quien le escriba». El que més em va sorprendre d’ell és que llavors va obrir un calaixet i en va treure un exemplar firmat i dedicat per a mi i la meva estimada Manuela. «Sabia que era aquest el que més t’agradaria», em va dir.

–Tornant al títol del llibre, crec que vostè té molt de terrissaire.

–Doncs en tinc bastant. Al soterrani de casa meva a Madrid tinc un taller amb un torn, forns... M’hi passo moltes hores allà. Durant un temps, em vaig obsessionar amb la terra sigillata dels romans, amb el primer vernís que van utilitzar i que hi donava aquell color rogenc i brillant. Vaig fer les meves pròpies peces i fins i tot n’hi vaig ensenyar una a una experta al Museu Arqueològic de Madrid que es va sorprendre. Recordo que el meu mànager m’animava a fer una gira llavors i jo li vaig dir que no, que estava concentrat en les meves peces de fang i els meus relleus.

–¿No em digui que un dia d’aquests inaugura també una exposició?

 –No, jo crec que no. Si és que jo no soc bo en res. M’emociono amb coses que ja estan fetes, que ja existeixen. És molt difícil ser inventor d’alguna cosa. 

–¿El motllo de fer cançons segueix a punt?

–La millor cançó sempre està per escriure. No saps mai quan sorgirà o si sorgirà. Si es refereix a discos, no sé si en faré algun més. Sempre tinc el dubte. Quan vaig acabar la gira de Calma, que van ser 70 concerts que vaig passejar per Espanya i Amèrica, em vaig oblidar de la guitarra i d’escriure. I m’agafarà el rampell d’aquí un any o dos. Perquè les coses que un considera interessants, si es queden arxivades, passa el temps i veus que segueixen allà, llavors val la pena explicar-les. Llavors surt tot d’una tirada.

–¿Com ha sigut l’aventura de la banda sonora de la pel·lícula El auto

–L’he fet en col·laboració amb el meu fill Pablo, que de música en sap molt més que jo, perquè ha estat durant tres anys formant-se a la Berkeley, als Estats Units. Crec que la producció i els arranjaments que ha fet estan molt bé. La pel·lícula [dirigida per Manuel Martín Cuenca a partir d’un relat de Javier Cercas] és genial.

–L’etiqueta de músic indie

–Per mi, fantàstic, perquè ho van fer des del respecte. M’agrada molt que la gent jove s’interessi per la meva música. Al principi m’estranyava, després ja no, sobretot quan vaig sentir un grup de rock dur argentí fer una versió de la cançó Por qué te vas. Els flamencs també m’han dit que les meves composicions entren bé. Ho deia i ho va fer Rocío Jurado, amb el Qué no daría yo cantat per bulería.

–¿La troba a faltar?

–Doncs sí. És una veu i una presència que no es prodiguen gaire. Jo estic esperant una veu així per escriure-l’hi. Parlant de veus. Acabo de descobrir Y cómo es él com a bolero en la veu de Moncho. M’emociona i m’encanta aquesta versió.

–Encara que el seu ídol de veritat és francès. Sí. Aznavour.

–Des de sempre. El vaig veure en concert fa uns quants mesos a Madrid i vaig voler conèixer-lo personalment. Li vaig explicar que quan jo començava a escriure l’imitava i això que jo no sé francès. Em va dir que no és mai tard per aprendre’l.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

–¿Es veu com ell als escenaris a la seva edat?

–M’encantaria arribar amb la seva frescor i la seva veu. Firmaria avui mateix per arribar tan sencer com ell als 90 anys, però crec que no serà així.