L'actor Nacho Guerreros planta cara a l'assetjament escolar

Jo també vaig patir 'bullying". Aquest jo és l’actor riojà Nacho Guerreros, el popular Coque de la sèrie televisiva La que se avecina i abans el José María d’Aquí no hay quien viva, que ha volgut aprofitar la seva popularitat per afrontar un assumpte molt seriós, el de l’assetjament escolar. Ell ho va viure en primera persona i ha volgut explicar-ho en un llibre (Editorial Versátil), escrit amb la seva amiga i escriptora Sara Brun. La radiografia actual d’un problema que pateix, amb més intensitat o menys, «un de cada quatre xavals, nois i noies de la mateixa manera», a les aules espanyoles.

«Amb l’edat puc dir les coses sense que m’afecti gaire. Des de la distància ho he pogut posar per escrit. I ho he fet perquè tinc molts fans que són nens i adolescents i que poden ser víctimes d’assetjament i també assetjadors. Per a mi, si almenys un assetjador canvia d’actitud llegint aquest llibre ja em donaré per satisfet», explica Guerreros.

I acte seguit, recorda com si fos ahir com va anar aquell primer curs a l’institut públic de formació professional de Calahorra, amb 13 anys, després d’acabar el que aleshores, «per als que tenim una edat, en el meu cas 47 anys», era l’EGB. «Només t’explico que des d’aleshores no he tornat a dibuixar. Mai. A la meva classe hi havia dos individus que eren amics entre si i que venien d’un col·legi privat. En el meu cas va ser classisme. I es van dedicar a fer-me la vida impossible: puntades de peu, cops de puny, calbots, mirades de menyspreu, insults, humiliacions… davant la complicitat dels meus companys i la impassivitat del meu professor tutor, que mirava cap a una altra banda i hi participava amb el seu silenci. Per sort per a mi només va ser un curs i vaig poder sortir de tot allò després de nou mesos atroços».

D’aquí ve el seu esforç i el de la seva amiga Sara Brun perquè el missatge d’aquest llibre «arribi a aquells nois i noies que no s’atreveixen a parlar ni a denunciar» per dir-los que ho facin, que el problema no són ells. «L’educació a casa és fonamental: s’ha d’entendre la diferència. S’ha d’empatitzar amb els problemes de l’altre, posar-se a la seva pell. I cal estar alerta també davant d’un possible cas de ciberassetjament. Descarreguem en els professors moltes de les responsabilitats del que hem de fer nosaltres com a pares», prossegueix Guerreros, que per a aquesta obra ha comptat també amb l’assessorament de nombrosos experts en el tema.

En to molt alliçonador, en el llibre –amb el qual es recolza la Fundació ANAR (Ajuda a Nens i Adolescents en Risc)– apareixen també altres testimonis. «Ens hauria agradat comptar també amb el d’algun assetjador, però no ha sigut possible».

Guerreros també és dels que fixa un abans i un després en aquest tema amb el cas Jokin Zeberio, l’adolescent de 14 anys que es va llançar al buit des de les muralles d’Hondarribia (Guipúscoa) perquè preferia «la pau eterna a l’infern quotidià». «El suïcidi d’aquest noi va ser el que va començar a visibilitzar aquesta desgràcia», recorda l’actor, que reconeix que en els dos personatges que l’han fet famós segurament subjau algun problema d’assetjament.

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

En el seu cas ell va donar per tancat el tema fins ara, perquè va deixar l’institut i se’n va anar a Vitòria i després a Madrid, a estudiar teatre. «Jo ho vaig oblidar totalment, però no els he perdonat, perquè si ho hagués fet no hauria escrit el llibre. És una cosa que aflora amb el temps. Els meus pares s’han assabentat ara de tot allò. No s’ho imaginaven. La meva mare em preguntava l’altre dia: ‘¿I qui va ser?’ Quan vaig de vacances el principal botxí el veig pel carrer i no m’aguanta la mirada».

Guerreros és pare d’un fill adolescent, Adri, que va complir 16 anys, així que assegura estar molt alerta. «Si passés res, crec que estaria preparat per actuar com a pare». Si vostè deu ser un pare molt enrotllat. «Compte amb els pares enrotllats. Un pare és un pare, no un amic. Posar límits és necessari. Autoritarisme, no, però autoritat i educació sí que fa falta en moltes famílies».