David Bisbal: "No necessito ser el número u per ser feliç"

Hi ha un punt envejable en el bon rotllo que desprèn David Bisbal (Almeria, 1979). S’enfronta a les preguntes de la premsa amb energia, sense intensitat fingida. Amb un somriure i bona disposició. Fa la impressió que si li demanessis que fes la vertical, la faria. Amb disc nou a la butxaca (Hijos del mar), al juny comença una gira (el dia 16 estarà a Barcelona) amb què recorrerà tot Espanya i part de l’Amèrica Llatina. A més, cantarà Todo es posible, tema principal de la pel·lícula d’animació Tadeo Jones, el secreto del Rey Midas, que s’estrena a finals d’agost. Suma 15 anys de carrera i l’extriunfito no ha perdut la innocència. Encara.

–¿De veritat Todo es posible, com diu la cançó de Tadeo Jones?

–I tant, sempre s’ha de pensar en positiu.

–La seva trajectòria demostra que, en efecte, no és una frase feta.

–Ni tan sols estic pensat en la meva carrera, sinó en els valors que els meus pares m’han ensenyat des de petitó. M’agrada que les meves cançons tinguin aquest aire de felicitat.

–¿I si l’acusen de bonrotllista?

–El problema no el tinc jo, el tenen ells.

–S’enfronta a una gira molt intensa, amb infinitat de públic.

–De jovenet era molt tímid i cantava de cara a la paret. Sí, em feia vergonya. I ara sempre que em poso nerviós miro un punt que no ha de ser necessàriament el públic, pot ser una llum o el tècnic de so. I això m’ajuda a concentrar-me i a relaxar els nervis.

–¿Arrasa i encara passa nervis?

–El temps et dona més seguretat, però els nervis de responsabilitat mai desapareixeran.

–¿Com es prepara físicament i psicològicament per a una gira així?

–Físicament em preparo molt bé. Faig esport diàriament, just per poder portar bé la gira. La dieta i l’esport són imprescindibles, el punt en què comença la meva feina.

–Vostè és pare. ¿Com porta la conciliació de la vida familiar amb la laboral?

–M’organitzo per disfrutar de la meva família i exercir de pare. Divendres vaig tornar de Los Angeles i vaig anar al col·legi a recollir la meva filla [Ella, nascuda el 2010 fruit de la relació amb Elena Tablada]. Amb ella he passat un cap de setmana fabulós.

–¿La seva popularitat no li impedeix fer coses tan quotidianes com aquesta?

–És clar que no. Mai ho deixaré de fer.

–Protagonitza la portada de Men’s Health i llueix tipàs. El seu pare va ser boxejador professional ¿els gens compten?

–Jo no m’entreno per estètica, sinó per salut. Als meus seguidors m’agrada inculcar-los que tinguin una vida sana, hàbits positius. Però, sí, és cert que el meu pare va ser esportista i els gens hi són.

–Va guanyar premis.

–Va ser set vegades campió d’Espanya. A mi no m’agrada la boxa, però sí que admiro el treball que va fer el meu pare, perquè ara és gran, però té un pols molt baix de tot l’esport que va practicar de jove.

–¿I de la seva mare, una professional de la costura, què en va heretar?

–La semblança física. I, sobretot, la seva capacitat de donar consells, la seva calma i la seva tolerància.

–¿Ja li ha perdonat que li planxés els rissos quan era xaval?

–És clar. Ric quan penso en la foto de la comunió, amb la clenxa perfecta en un costat. Menys mal que mai em va pentinar amb la ratlla al mig.

–Fa uns dies va escriure a les xarxes socials «em trenca el cor la situació del país al qual m’estimo tant», en referència a Veneçuela, d’on és originària la seva parella. ¿No l’amoïnen les repercussions polítiques?

–Estic al costat del poble de Veneçuela, que lluita per tenir una vida digna. ¿Com podria no fer costat a un poble que pateix i que lluita pacíficament per una vida digna?

–¿Sap quants milions de discos ha venut?

–Mai m’ha importat el nombre. Entenc que sí a la discogràfica, però no necessito ser un número u de vendes per ser feliç.

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

–¿Què necessita per ser-ho?

–Una família i uns amics meravellosos. I un somriure al cor. Això em fa sentir el número u.