Sandra Barneda: "En el pecat hi ha la llibertat"

De l’avarícia de Hillary Clinton a la ira de Janis Joplin passant per la luxúria d’Ana Bolena. A manera d’antídot de la culpa, la televisiva Sandra Barneda (Barcelona, 1975) recorre en el seu últim llibre, editat per Aguilar i un dels més ben col·locats en les llistes de vendes aquestes setmanes amb permís de Carlos Ruiz Zafón, els set pecats capitals. Ho fa revisant, al llarg de més de 500 pàgines, les vides de 17 dones icòniques a qui la història ha jutjat pels seus vicis i ambicions. 'Hablarán de nosotras' és la primera incursió en la no-ficció de la periodista catalana, que examina figures com Cleopatra, Marilyn Monroe, Chavela Vargas, Virginia Woolf, Jackie Kennedy, Madonna o Frida Kahlo per autoproclamar-se, sense cap mena de remordiment, «una pecadora més».

–En el llibre es destapa, reivindicant els seus propis pecats.

–Més que exposar-me, el que faig és expressar la meva opinió sobre cada un dels pecats capitals, però m’hi poso jo, en primera persona, i convido el lector a explorar i a no sentir-se culpable al veure’s com un pecador o una pecadora. La idea sorgeix de desitjar ajuntar dues obsessions. M’encanten les biografies i sento devoció pels pecats capitals, que més aviat considero parapets, salconduits per sobreviure i seguir lluitant.

–¿Se sent especialment identificada amb alguna d’aquestes «pecadores virtuoses»?

–No em fa gaire gràcia, però en moments determinats la supèrbia de Bette Davis m’ha cridat molt l’atenció. Encara que també ho ha fet la ira de Frida Kahlo i com la fa servir per suportar el dolor i fer art sobre això. També admiro com Chavela Vargas va aconseguir tenir una segona oportunitat després d’anys ofegada en alcohol. I ara segueixo molt de prop Hillary Clinton per veure quin serà el seu següent pas després de tres dècades preparant-se per ser presidenta.

–Precisament comença el llibre amb Hillary, a qui associa amb l’avarícia. ¿Quina lectura fa ara de la seva derrota electoral? 

–No l’atribueixo a la seva ambició pel poder ni al fet que sigui dona, que és del que parlo en el llibre. No crec que hagi sigut responsabilitat absoluta de Clinton, crec que hi ha hagut un conjunt de circumstàncies que l’han castigat. Ha sigut un vot de càstig contra l’'establishmen't, i mogut també per la por dels radicalismes. Això em sembla molt perillós… Veurem què passa d’aquí uns mesos a França amb la figura de Marine Le Pen.

–Amb aquest treball, ha pogut indagar en les llums i ombres d’aquestes dones. ¿Ha arribat a comprendre-les una mica més bé?

–És un exercici de tolerància absoluta. Quan estudies i escoltes en profunditat algú entens la seva postura i t’adones que, al final, tots estem en el mateix barco. Som aprenents de la vida. Ens trobem amb situacions i experiències noves davant de les quals no sabem com reaccionar.

–Diuen que en el pecat hi ha la penitència i vostè també mostra el preu, sovint injust, que van pagar aquestes dones pel fet de ser transgressores.

–És cert, però jo crec que en el pecat hi ha la llibertat, no crec en la penitència. Vull mostrar que en el pecat hi ha la valentia, l’atreviment i el fet d’anar més enllà, malgrat les conseqüències. Qui ens diu que les primeres sufragistes no van ser considerades pecadores.

–En el pròleg relata com encara avui sembla que «les coses positives són propietat exclusiva de l’home i les negatives de la dona». ¿Ens acostem a la igualtat de gènere o més aviat retrocedim?

–Vaig llegir fa poc en un informe del Fòrum Mundial que el 2175 s’aconseguirà la igualtat de gènere. És una manera de posar-hi data perquè d’alguna manera l’albirem, però el que és evident és que encara queda un camí molt llarg per fer. És innegable que es continua etiquetant per gèneres. En el moment en què es deixi de veure el gènere com un producte de la discòrdia i es comenci a parlar d’éssers humans això no existirà. Per exemple, ara s’han inventat el terme fofisansper als homes amb una mica de panxa. Un terme positiu creat només per a l’home que no s’aplicaria a una dona.

–Crida l’atenció l’absència de dones espanyoles en el llibre. ¿No hem pecat tant?

–No precisament (riu). Hi havia tantes pecadores virtuoses que no volia col·locar-ne només una, podria escriure un altre llibre només amb les espanyoles. De fet, continuaré escrivint sobre dones contemporànies. I en aquest cas m’agradaria poder entrevistar-les.

–¿S’ha sentit còmoda en la seva primera incursió en l’assaig, en la no-ficció?

–Tens menys llibertat que en la ficció, en què pots deixar anar tota la imaginació, però m’he sentit igualment còmoda perquè és un gènere que està a prop del periodisme, que l’he practicat més.

–Costa imaginar-la pecant de peresa. ¿Té temps per fer el gandul després de llançar el llibre o ja està immersa en altres projectes?

–Aquí l’has encertat de ple. La peresa és el pecat que més em costa practicar i ho hauria de fer, a vegades va bé fer el gandul i evadir-se. Però de moment em falten dos llibres més per completar una trilogia en què les protagonistes ja li dic que seran dones. Ho seguiré combinant amb el meu treball a la televisió

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

–¿Vol confessar públicament cap altre pecat més?

–Bé. L’orgull ha sigut moltes vegades el meu parapet.