Comptes amb Sting

Andy Summers ja té 72 anys i deu haver pensat que ja és hora de fer-se un homenatge. El qui va ser guitarrista de The Police, potser el grup més important dels anys 70-80 en la conjunció dels termes fama i qualitat, passa comptes a l'erigir-se com a protagonista absolut d'un documental que s'ha estrenat aquest cap de setmana als Estats Units, encara que feia un parell d'anys que estava en algun calaix. Can't stand losing you: surviving The Police es nodreix del llibre de memòries del mateix Summers, One train later, publicat el 2006 i editat a Espanya per Global Rythm com El tren que no perdí, i de fotografies del músic, que ha exposat les seves imatges en nombroses ocasions.

La pel·lícula ha sigut formalment dirigida per Andy Grieve (Chicago, 1977), un especialista en documentals que, entre d'altres, també ha facturat La mentira de Lance Armstrong i La historia de Wikileaks, però la mà de Summers (Blackpool, Anglaterra, 1942) es percep molt llarga aquí. A més a més, ni Sting ni Stewart Copeland, els altres dos membres de la banda desapareguda, han tingut res a veure en la producció. De fet, en diversos fragments del metratge és Sting -líder, cantant i compositor principal de The Police- qui rep els atacs més forts. Sting absorbia molt focus i això va acabar sent un dels problemes grossos que van ocasionar la descomposició del grup quan es trobava al cim de l'èxit i la popularitat. Tot i això, Summers no es mostra especialment rancorós per aquest motiu. «Ell tenia molt ego, Stewart tenia molt ego i jo tenia molt ego; això és cert -va declarar dimecres passat a la premsa, en la presentació del documental-, però sense aquests egos la banda no hauria arribat tan lluny com va arribar». Sí que va deixar clar que Sting no va ser mai «un jugador d'equip». No li agradava compartir els crèdits de les cançons i li agradava lluir el seu lideratge sempre que podia.

Una de les demostracions més grans d'aquest tarannà va tenir lloc a Holanda, l'estiu de 1980, durant la gravació de Zenyatta Mondatta, el tercer àlbum de The Police. Aquell disc es va mesclar precipitadament, el grup no donava l'abast, vivia en el remolí d'una demencial gira per qualsevol racó del planeta i tot eren presses. La crispació era el pa de cada dia i Sting -revela Summers- es va negar a tocar el baix a Behind my camel, una composició instrumental del guitarrista. Quan la van haver gravat, Copeland i el mateix Summers, que també es va haver de fer càrrec del baix, la cinta original va desaparèixer misteriosament. «Mig de broma, mig seriosament -explica Summers-, Sting l'havia amagat al jardí de l'estudi». «M'adono del que passa i, un dia després, aconsegueixo desenterrar la cinta i la cançó acaba entrant a l'àlbum».

La dictadura del líder

Encara que sense cap sentit de la noblesa, potser Sting no anava gens desencaminat en la maniobra de desfer-se d'aquella gravació (si no és la pitjor peça de la història de The Police li falta ben poc). La qüestió és que uns quants mesos després Behind my camel va ser premiada amb el Grammy a la millor cançó instrumental (!). El clatellot de Summers no es pronuncia en el documental, però és evident.

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

El 1981, prossegueix la narració, «la fràgil democràcia es va convertir en una dictadura», perquè «era evident que Sting no volia estar-se en cap grup». L'equilibri tenia molts números per saltar pels aires. Cadascú anava pel seu compte i sa majestat Sting imposava la llei musical, ja que malgrat tot la màgia dels discos continuava intacta. Però Summers havia perdut els papers completament. Per acabar d'adobar-ho, es va fer molt amic de l'actor John Belushi, amb qui -confessa en el llibre- menjava truites de bolets al·lucinògens. Se superaven nit rere nit en les seves farres empolsinades de cocaïna per Nova York.

La seva dona, Kate, li va demanar el divorci, fastiguejada del desbocat tren de vida d'un marit estrella del rock. Uns anys després van tornar i avui continuen junts, a Califòrnia. El vell Andy, aquell nano a qui l'oncle Jim va regalar una atrotinada guitarra espanyola que li va canviar la vida.