Sempre a la seva

«Viu i deixa viure, aquest és el meu lema». Una màxima, recollida a la seva autobiografia Yo, Cayetana, que Cayetana Fitz-James Stuart, duquessa d'Alba, va portar a terme fins al seu últim sospir durant els seus 88 anys de vida. L'aristòcrata hippy, vitalista, amb un extraordinari sentit de l'humor i molt apassionada en tot el que emprenia, va morir ahir a Sevilla a causa d'una complicada pneumònia.

Ni la malaltia va treure-la més d'unes hores del seu estimat Dueñas, el palau del segle XV que va rehabilitar i on se sentia còmoda i com a casa. Molt vinculada a la ciutat de Sevilla, en les seves memòries va expressar la seva voluntat de ser incinerada i va avançar que havia obtingut el permís del bisbat perquè les seves cendres reposessin als peus del seu venerat Cristo de los Gitanos. L'horripilava el fet de pensar que podia acabar, com el seu llinatge familiar, al «fred, inhòspit i trist» panteó de Loeches, i va preferir «estalviar als meus éssers estimats aquest tràngol». També va deixar escrit el seu epitafi. «Aquí reposa Cayetana, que va viure com va sentir».

La 'maja' moderna

En aquest llibre autobiogràfic, l'aristòcrata madrilenya de naixement (1926) però andalusa per elecció, que solia dir que l'«avorrien les coses normals», relata un periple vital que la va convertir, per mèrits propis, en icona social de dos segles. Davant els seus ulls han desfilat algunes de les personalitats més importants d'aquest període: des d'Isabel II, amb qui jugava de petita a Londres, fins a Winston Churchill, amic del seu pare com Ortega y Gasset o Gregorio Marañón. També aquells que alternaven les pàgines de societat amb les de cultura, com Picasso, que va veure en ella la possibilitat de modernitzar la saga de les majas desnudas de Goya, encara que el projecte no va prosperar per la negativa marital i el temor a les crítiques; Zuloaga o Benlliure o aclamats fotò-grafs com Cecil Beaton i Richard Avedon. Vestia roba de Balenciaga i Yves Sant Laurent, protagonitzava portades de les revistes Time o Harper's Bazaar i es relacionava amb Carles d'Anglaterra, Jackie Onassis i Grace Kelly, amb qui va compartir tardes a la Feria de Abril de Sevilla. També toreros diversos i artistes com Lola Flores o Antonio el bailarín.

Es queixava que tenia més traça amb el ball flamenc que amb els pinzells, i és que per sobre de tot estimava l'art des que de petita va passejar amb el seu pare pel Museu del Prado o el va acompanyar a viatges diplomàtics. Però també adorava el fol­k-lore, des de la Setmana Santa fins a la Feria, entès no tant com a diversió sinó com un dels signes d'identitat d'Andalusia, el lloc on ella va trobar el caliu, l'alegria i comprensió que li van faltar en la seva infantesa. Només així s'entén que ballés bulerías en el seu casament i es descalcés mentre era animada per centenars de sevillans amb qui va voler compartir la seva felicitat a la porta de Dueñas, o que després de conèixer la seva malaltia els membres de l'Hermandad de los Gitanos li remetessin ràpidament un mocador amb la cara de la seva estimadíssima Virgen de las Angustias.

I és que la soledat i l'amargura també van formar part de la seva vida, òrfena de mare i viuda en dues ocasions. Mai oblidaria, per exemple, la perplexitat que va sentir el dia que, amb 8 anys, va voler entrar a l'habitació on descansava la seva mare i aquesta, malalta de tuberculosi i tement encomanar-la, la va rebre tirant-li una bossa al cap i ordenant-li que sortís. «Em va costar comprendre-ho, era massa petita, però no em va quedar més remei», confessaria a les seves memòries.

Tampoc va oblidar el forat negre en què, assegura, va caure arran de la desaparició de l'enginyer industrial Luis Martínez de Irujo, el seu primer marit. I és que l'amor va ocupar sempre un lloc important a la seva vida, perquè com va confessar quan el seu pare va trencar la seva relació amb el seu primer amor, el torero Pepe Luis Vázquez, «no sé si vaig plorar, però segur que se'm va trencar el cor perquè sóc molt romàntica. Sense amor és difícil suportar aquesta vida».

Amb Martínez de Irujo va tenir sis fills, Carlos, Fernando, Alfonso, Jacobo, Cayetano i Eugenia i va viure «enamoradíssima» fins al 1972. Quan ell va morir es va sentir «devastada i sense nord», i només ho va superar amb «la fe, els meus

fills i la trobada amb Jesús Aguirre anys després». Amb aquest professor de Teologia, exsacerdot  i editor, l'«amor de la seva vida», va viure els 20 anys més feliços, i només es va penedir de no haver tingut fills amb ell. L'edat no li va apagar les ganes de viure i fer el que va voler sense molestar a ningú. Ho va demostrar també el 2011, quan malgrat l'oposició inicial dels seus fills va acabar celebrant el seu tercer matrimoni als 85 anys amb Alfonso Díez, funcionari i 25 anys més jove que ella i que l'ha acompanyat amb provada fidelitat al peu del seu llit fins a l'últim moment. Va ser un matrimoni religiós perquè ella no entenia la convivència de parella d'una altra manera a causa de la seva profunda devoció catòlica que, no obstant, no li va impedir «ser moderna» i una «avançada al seu temps». Aquest caràcter lliure, espontani i sincer li va merèixer l'atenció llavors de mitjans de comunicació de tot el planeta.

Folklore davant cultura

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

Sovint ha estat la seva versió més fol­klòrica la que ha cridat l'atenció, i ha deixat de banda la dona  intel·ligent, culta i amant de l'art que va aconseguir salvaguardar i mantenir unit l'immens patrimoni familiar que, després de molts intents, només va ser exposat davant el públic fa tot just dos anys. Aquest testimoni en la premsa del cor el van acabar prenent alguns dels seus fills, encara que amb un biaix sensacionalista que potser a la seva mare no li agradava en excés.

I és que més enllà de les anècdotes de ser l'aristòcrata que acumula en el seu pedigrí més títols nobiliaris, de ser una de les principals terratinents del país o les ocupacions de les seves finques per part del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), la XVIII duquessa d'Alba simplement es va autodefinir en aquestes memòries com «una dona que va lluitar, va viure intensament i que espera que se la recordi per les seves obres i pel seu esforç per mantenir i augmentar el patrimoni d'una casa que forma part de la història d'aquest país».