Anar al contingut

manel fUEntEs tanca el micro

El moment de deixar-ho

NÚRIA NAVARRO

Divendres que ve, Fuentes tancarà el micro d'El matí de Catalunya Ràdio (MCR) i, segurament, sortirà a la cantonada de Diagonal amb Beethoven taral·lejant per a si mateix Rosalita, l'euforitzant cançó de Springsteen que va escriure, segons va revelar ell mateix, «com una espècie de venjança, per a tots aquells que no comptaven amb mi o van decidir que no era prou bo». «I ain't here on business, baby, I'm only here for fun...». A l'emissora, més d'un el trobarà a faltar i més de dos celebraran que se'n vagi.
Però per a ell s'haurà acabat matinar tant, descodificar un món que s'ha enfonsat, punxar el poder per arrencar llum en les tenebres. Prou de bronques. De tensions. Prou de doblegar les puntes dels folis una vegada i una altra per descarregar l'electricitat estàtica de les seves indignacions. Arriba el moment de deixar escapar el gas d'aquest globus d'hiperresponsabilitat que l'ha mantingut tens durant quatre anys de manera obsessiva. ««I ain't here on business, baby, I'm only here for fun...».

-¿Per on comença a explicar la decisió de deixar-ho?
-Pel Ferran Adrià.
-El filòsof tecnoemocional.
-És clau en la presa de la decisió. Abans de començar el MCR, el Ferran em va dir: «Els projectes són per a quatre o cinc anys, després el normal és que et repeteixis o perdin potència». Jo sabia que això podia passar aquest any, potser el que ve. Quan et fiques en un projecte d'aquest calibre, ho fas amb ganes de canviar alguns codis, de modificar certes rutines, de deixar un llegat, i això, en un monstre com Catalunya Ràdio, costa més que en altres llocs.
-El programa no anava malament.
-Anava espectacularment bé. A vegades he trobat a faltar que això no s'expliqués més. Venia de ser el tercer i els dos primers anys vam ser líders, però el director de llavors [Ramon Mateu] deia: «No ho diguem, no, que hi ha altres emissores que aspiren al lideratge». Algunes coses no s'acabaven d'entendre... Però al desembre vam batre el rècord històric del MCR: més de 500.000 oients.
-No es veu el cap del fil.
-Sóc el més jove de tots els que fan un programa matinal en una ràdio generalista a tot l'Estat. ¿Qui diu que en un futur no torni?
-De moment, tornem al minut zero de la decisió, l'hi prego.
-Potser el factor més important és que el meu pare està malalt.

El 13 de febrer, al cardiòleg Manuel de Fuentes li van diagnosticar un càncer. D'aquells amb mala bava. La vigília havia estat atenent a la seva consulta, amb 70 anys. Va ser un cop a la boca de l'estómac que el periodista va intentar alleujar en una columna d'EL PERIÓDICO en què el va definir com a «gent honesta, que s'ha dedicat a la professió amb voluntat de servir i no de fer diners». Un metge entregat als seus pacients a qui recorda donant-li la bona nit per telèfon quan era un nen, però també com el primer que va creure en ell. «Quan feia una secció d'humor amb Antoni Bassas a Alguna pregunta més?, el 1997, em va dir que jo podria estar al capdavant d' El -atí -explica-.És una sort que m'hagi pogut seguir cada matí durant aquests quatre anys».
Des del febrer, Fuentes va modificar una mica l'hàbit d'entrar a l'emissora a les 5 del matí i posar la música que li accelera el torrent sanguini. Va començar a punxar J. J. Cale, alguna cançó de Dylan que havien escoltat junts, coses de Boney M. Pensant en el doctor Fuentes. Per donar-li gust. «Des de sempre, una part important del programa l'he fet per a ell, perquè d'ell vaig aprendre el sentit de la responsabilitat, el rigor i l'exigència», confessa, mentre busca en l'iPhone les fotos de l'última revet-
lla de Sant Joan, en què li va muntar un sarau musical a casa amb Frank Mercader i Dani Campos. En una de les imatges hi ha el doctor, ballant un agafat amb la seva dona. «Vaig començar a sentir que ells em necessitaven, que he d'ocupar-me de la intendència familiar».
I en aquest moment sensible, d'inventari personal, Fèlix Riera, el director de l'emissora en què treballa, va i etziba en una compareixença al Parlament, el 26 d'abril: «Catalunya Ràdio no es pot permetre tenir aquests resultats en la franja matinal». Tres dies després, Fuentes anunciava en antena que deixava el magazín.

-No esperava sentir el que va sentir.
-Vaig al·lucinar. Sincerament, no entenc que en una pregunta parlamentària, on pots pensar què respondràs, diguis una cosa que no encaixa amb la bona trajectòria que hem portat.
-Va demanar explicacions, m'ima-
gino.
-Riera em va dir que no es referia a mi, sinó a tota la franja del matí. També va apuntar: «Home, no vull ser jo el motiu pel qual te'n vagis». I li vaig respondre: «No ets el motiu, ets el moment». Havia arribat el moment de què em parlava l'Adrià. I no hi ha més satisfacció que dirigir el teu propi destí.
-I mira que va costar que li reconeguessin que era més que un entertainer.
-Dels llocs te n'has d'anar quan encara ets capaç de plorar per ells. El producte s'ha explicat, la potència del tractament de la informació s'ha fet. Hi ha hagut dies en què, mentre feia el programa, deia: «Per favor, que no s'apagui la ràdio ni es talli la llum, que això que ens estan dient arribi a la gent i els serveixi per a les seves vides». Saber que ets una mica el causant d'això m'ha fet molt feliç.
-Ja, però...
-¿Per què Guardiola se'n va anar del Barça?
-¿Per desconfiança? ¿Per un vestidor irrespirable?
-Fallava el feeling, en termes de Guardiola. Però, escolti, a ell no li van fer tantes preguntes de per què marxava. A partir d'ara vull viure la feina amb uns nivells de confort, des de la felicitat total.

L'atzar i la necessitat
Fuentes explica que tot va començar per casualitat. Rosa Cullell -directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals durant el tripartit- li va confiar El matí el 2009i ell va acceptar «per vocació de servei».Però va arribar CiU, que va acabar timonejant el país amb ERC, i l'emissora va començar a ser una zona de corrents que es movien alhora i no sempre en la mateixa direcció, i on bategaven interessos polítics i ambicions mig camuflades. «He tingut una certa sensació d'incomoditat, d'anar superant obstacles», es limita a reconèixer Fuentes. «Res a veure amb l'ambient del plató de Tu cara me suena», el festival del bon rotllo pilotat per la tribu de Gestmusic per a Antena 3, on ell ha fet a estones doblet.
Vist amb ull inquisitiu, la competència radiofònica matinal de Catalunya ha tingut la seva raresa. Mentre a la cadena del comte de Godó, RAC-1, Jordi Basté ha desplegat sense pudor la seva complicitat amb l'independentisme, a l'emissora de CiU -abanderada del dret a deci-
dir-, Fuentes s'ha guardat moltíssim de mostrar de quin peu calça.
-¿No li sembla estrany això?
-En una cadena pública, havia de fer un Matí on tothom se sentís a casa, els independentistes i els que no ho són. Flac favor faria si mostrés clarament una posició.
-De tan transversal que és, acaba intrigant. Només sabem que és de Bruce i del Barça.
-El misteri és deliberat. El meu camp d'actuació és la coherència. Que vostè proposa un estat federal, ¿com el farà? Que està per la independència, ¿com ho farà? Que aposta per una baixada d'impostos, ¿com els quadrarà?
-Podria opinar ara.
-No ho veig encertat.
-Potser és astúcia de la bona. Ha fet informació a Catalunya i entreteniment a Espanya.
-És molt més útil estar en una trinxera definida, cregui'm. Aquí sempre n'hi ha uns que et cuiden molt. Quan ets transversal i mires de valorar només coherències, ningú t'adopta com un dels seus.
-Insisteixo en això del salvavides.
-És més salvavides allò altre. Hi ha gent que viu de collons en determinades trinxeres.
-El periodisme no és un assumpte neutre.
-Per això sempre parlo d'honestedat i no d'objectivitat. I l'honestedat és reconèixer que hi ha punts d'encert en gent que pensa molt diferent de tu. Això ha fet que jo pogués donar la raó a tots els partits polítics en determinades coses i no en algunes altres. Jo puc trobar encerts en la llei Wert. Si ens limitem a posar-li unes banyes de dimoni
-que se les guanya bastant, ¿eh?-, estaríem fent un mal servei al ciutadà. Alguns prefereixen que tot sigui blanc o negre. Però simplificar no ajuda a ningú. La realitat no hi cap en un tuit.
-Bé. Però, ¿es deixaria la pell per alguna cosa, per algú?
-Per la família, però també per ajudar-ne altres que no són els meus. Avui estic no tant en la línia de l'obligació de la lluita com de la proximitat, que té un puntet més de calma. La meva vida futura anirà per aquí.

Les botes d'incomodar
I això serà un canvi. Perquè en aquests quatre anys Manel Fuentes ha ensenyat els ullals unes quantes vegades. Als entrevistats que intentaven donar-li gat per llebre i, segons expliquen als passadissos de Catalunya Ràdio, a alguns membres dels seus equips.

-No ha eludit el pols, la polèmica, la paraula fulminant.
-El moment històric obliga a ser incòmode, a posar el mirall on toca. El sentit de la responsabilitat fa que, en un moment donat d'una entrevista, hagis de posar-te les botes d'aigua i ficar-te en el fang.
-En alguna ocasió s'ha passat de la ratlla.
-Alguna vegada. I quan ha passat, m'he disculpat.
-Al politòleg Vicenç Navarro gairebé li va penjar el telèfon.
-A mi m'encén saber que estan intentant enganyar l'oient a través del que m'estan contestant. Ens documentem i sabem què preguntem perquè ens surtin amb evasives sobre una cosa que ells també saben. Després, la reacció també depèn de moltes coses. Quan t'aixeques a les quatre del matí hi ha moltes variables, a vegades incontrolables. Unes tenen a veure amb un mateix, altres amb el mateix entorn. Però jo diria que l'episodi amb Vicenç Navarro és més aviat anecdòtic.
-Llavors, li deixo elegir el moment de màxima tensió.
-Quan li vaig dir a Álvarez-Cascos que ens havien mentit i ell, amb tota la cara, va aguantar el tipus dient que moltes vegades han de mentir perquè la ciutadania no ho podria entendre. ¡Aquell moment va ser brutal! I en l'última entrevista a Mas-Colell
també es va mig cabrejar. Però jo no he deixat de defensar determinades tesis si estaven ben recolzades per les dades.
-¿Se'n va sense ni una querella?
-Ni una.
-I amb més d'un moment de
glòria.
-Els grans moments són aquells en què hi ha hagut tensió però també veritat. El periodisme treballa amb una part del cos poc agradable, que podríem situar en el còlon. S'ha de procurar que hi hagi una circulació intestinal d'una sèrie de matèria que no vol sortir, i ho has de fer visible als altres. És desagradable. Però un bon periodista no és un paio ben pentinat i amb una Moleskine. S'ha de formar per informar i tenir les botes preparades.
-Es pot fer servir la vaselina.
-Rubianes em va fer veure que la realitat s'ha d'encarar des del punt de vista crític i no només des de la supercordialitat.
-¿Quants de la casa el ploraran i quants s'alegraran de la seva partida?
-No ho sé.
-Té la seva plataforma d'afectats.
-No sé qui són.
-Els que han dit que ha sigut un cap difícil.
-Sent jo el responsable de l'espai, l'espai ha d'intentar ser el millor, donar resposta als ciutadans que estan esperant una anàlisi del que està passant. A vegades he trobat a faltar que la mateixa estructura no marqués els criteris d'excel·lència, ni premiés el talent. Jo no hauria d'haver estat el policia que exigeix. Aquest paper li havia de tocar a uns altres. Aquí m'he trobat amb gent que depenia de mi, altres que depenien de Programes, altres d'Informatius, amb lleialtats diferents. L'estructura de Catalunya Ràdio és interdependent i comandar això és complicat.
-¿No admet sortides d'ego?
-El meu ego és bastant més baix del que els altres pensen i potser una mica més alt del que crec jo.
-¿Cap mea culpa, llavors?
-Jo només sé que ja no vull ser el més responsable de la Terra. Que ho sigui un altre. Fins avui hi ha hagut voluntat de servei. A partir d'ara la voluntat és de divertir-me.

Futur obert
I se'n va amb una credencial que ell i els seus incondicionals sabien que tenia, però que ara li queda clara a la resta de mortals: la del periodista tan autoexigent per apuntar-se a un màster de IESE només perquè els economistes no li marquessin gols. I ho ha fet deixant aquest llegat que pretenia, al portar la seva passió pel rock and roll al temps radiofònic: un principi trepidant, un passatge reposat i acceleració boja quan s'aproxima el final. Ja no hi haurà qui li digui que només és un paio que imita, canta i condueix amb habilitat late nights i talent shows. «Ens n'hem sortit», diu.
I ho ha demostrat en un moment històric d'infart, que ell va inaugurar amb el cas Millet SEnD«recordo que li deia a l'equip: `És la història més gran que explicarem en les nostres vides'»-, però al qual es van anar sumant Bankia, Bárcenas, la independència de Catalunya, les ensopegades de la família reial, la dimissió del papa Ratzinger, el clam de les marees populars, el salt del Barça de les sis copes al de l'ai, ai, ai.
Amb aquest orgull, se'n va a cuidar els pares, a estar amb els fills -el Max (11 anys) i la Bruna (6)-, a cantar amb les seves bandes, a pasturar l'alegre troupe de Tu cara me suena -ja ha firmat per a la tercera temporada- i a valorar ofertes que li van arribant a la taula, «algunes de molt sorprenents», confessa. (D'aquestes que faran ràbia a alguns, es podria afegir).

-Una última cosa, ¿faria aquest tipus de magazín radiofònic a Madrid?
-Des d'un micro que arribi a tot l'Estat, sí. Perquè serviria per canviar algunes mentalitats.
-Que en prenguin nota.
-Tinc una visió de l'economia d'aquí i d'allà. Encara vénen temps durs que s'hauran d'explicar. I encara que ara em poso el vestit de divertir-me, no guardo l'altre al fons de l'armari. S'ha d'aplicar tota la nostra saviesa per desxifrar el món i buscar bosses d'oxigen per poder respirar tots. Si sortís aquesta responsabilitat, tornaríem al combat.
Mentrestant, a tancar el micro. «I ain't here on business, baby, I'm only here for fun». I a escapar-se un dia d'aquests a París i a Londres per tornar a escoltar Rosalita en la veu de Bruce.

0 Comentaris
cargando