Anar al contingut

UN CÀNCER DE PULMÓ ACABA AMB LA VIDA DE LA CANTAUTORA

Mor Mari Trini, una de les veus més populars dels anys 70 i 80

CARMEN MUÑOZ
BARCELONA

Com els seus amors, que se n’anaven com les onades del mar, Mari Trini se n’ha anat per sempre en silenci. La cantant, una de les veus més populars dels anys 70 i 80, va morir dilluns a la nit a l’hospital Morales Meseguer de Múrcia, als 61 anys, a conseqüència d’un càncer de pulmó amb el qual lluitava des de feia un any. Les seves restes van ser incinerades ahir al tanatori de Jesús de Múrcia després d’un respons al qual només van anar familiars i amics íntims, segons informa Belén Pardo.

Mari Trini va néixer a Caravaca de la Cruz i va ser una de les cantautores espanyoles més populars pel seu caràcter sensible i reivindicatiu. La seva vida va estar marcada per la malaltia. Una nefritis crònica la va obligar a fer llit durant sis anys; a més, el fort tractament amb corticoides al qual va ser sotmesa li va deformar la meitat de la cara, un problema que marcaria la seva vida i la seva personalitat. Els seus problemes de salut van accentuar la seva timidesa. Era molt introvertida, però segons els que la van tractar, al mateix temps era molt pròxima.

Les primeres cançons les va compondre a París, ciutat en què va viure cinc anys, i les va cantar en francès; hi ha qui l’ha comparat per això amb Edith Piaf. Els seus ulls blaus i la seva cara dolça es transformaven quan interpretava les seves peces, que van arribar a inspirar la poeta Gloria Fuertes, que li va dedicar un poema.

A principis dels anys 60 va compondre la seva primera cançó, Mi pájaro, però com que a Espanya la seva carrera no despuntava va marxar a Londres, on va contactar amb músics com Paul McCartney i el cineasta Roman Polanski. Després de gravar Amores, Mari Trini va formar part d’una generació de músics que van integrar, entre altres, Luis Eduardo Aute, Joan Manuel Serrat, Camilo Sesto i els desapareguts Nino Bravo i Cecilia, que cantaven melodies encomanadisses amb textos reivindicatius en un moment en què el franquisme començava el seu declivi.

Amores, Yo no soy esa, Un hombre marchó, Ventanas, ¿Quién? Solo para ti, Escúchame, ¿Quién me venderá? i Una estrella en mi jardín figuren en l’antologia dels seus grans èxits. L’artista murciana va arribar a vendre 10 milions de discos.

Els anys 80, per fer callar els rumors que circulaven sobre el seu físic (es va arribar a dir que tenia una cama de fusta i que per això sempre actuava amb túniques), va decidir posar despullada per a la revista Interviú, com van fer moltes altres famoses del moment.

A finals del 2005 va publicar un doble disc recopilatori, i des de l’any passat vivia a Múrcia preparant el que seria el concert de comiat de la seva carrera i un llibre de poemes. Aquell mateix any va rebre un gran homenatge a la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) en reconeixement a la seva dilatada trajectòria artística, i la Comunitat de Múrcia la va premiar el dia de la dona treballadora del 2008 amb el guardó de lluita per la igualtat.

Mari Trini va fer un parèntesi en la seva carrera a causa d’una depressió, que havia aconseguit remuntar. Va ser una dona fidel a la seva feina i molt discreta amb la seva vida privada encara que destil·lava sensualitat i melancolia en algunes de les seves cançons. La mort la preocupava perquè estava plena de vitalitat. En una ocasió va declarar: «Em queda tot per fer fins al dia que em mori, però morir és una paraula lletja, un neix i després se’n va. Un dia me n’hauré d’anar i és una cosa que molesta, que fa ràbia i, com deia la meva àvia, que fot amb j, però que és inevitable i s’ha d’acceptar».

La família celebrarà un funeral després de les festes de primavera de la comunitat murciana, que s’acaben el 19 d’abril. H

0 Comentaris
cargando