’Entroido’, el màgic carnaval gallec que desafia la Covid

Res és el que era en un carnaval que serà recordat pel minúscul patogen que ha trastocat tota mena d’actes culturals, esportius i reunions socials, ‘Entroido’ inclòs. La pandèmia ha provocat que Galícia i, en especial la província d’Ourense, hagin viscut un Entroido desigual, amb localitats gairebé buides mentre que en alguns llogarrets ha sigut possible veure els personatges típics d’aquesta època, gairebé sembla que recordant temps pretèrits.

Cal remuntar-se a la Guerra Civil per trobar una prohibició similar a la vigent, quan el Govern de Franco va impedir celebrar el carnaval, un esdeveniment pagà que té com a finalitat transgredir les normes establertes, circumstància que, amb tot, no va impedir que sobrevisqués a les zones més rurals de Galícia.

A Maceda, amb una població que amb prou feines arriba als 3.000 habitants, els Felos, figura emblemàtica d’aquest carnaval i entroncada amb els seus parents, els Peliqueiros a Laza i els Cigarrones de Verín, van sortir igual per la serra, emparats per la foscor. També a Bande (1.498 habitants) va poder veure’s algun Troteiro, igual com va passar a Chantada (Lugo), on els Volantes van sortir a córrer per les hortes. A Laza (1.287 habitants), 15 Peliqueiros van sortir el seu dia gran d’estrena i van esperar la sortida dels fidels de missa. Tot un desafiament en aquest any marcat per la pandèmia.

I és que el carnaval de Galícia va molt més enllà d’una festa convencional i es caracteritza per compartir uns ritus comuns i pels seus personatges propis, que van sobreviure malgrat el flagell sofert durant la repressió, la qual va provocar la pràctica desaparició d’aquestes màscares en molts llocs. Aquest 2021, la situació es repeteix tot i que, en aquest cas, per la crisi sanitària.

Malgrat les restriccions decretades a tot Galícia per l’evolució de la pandèmia, aquests personatges del carnaval gallec han tornat a sortir desafiant les normes establertes, això sí, complint –gairebé sempre– les mesures de seguretat de distància social i ús de mascareta, l’any més estrany que es recorda en aquestes localitats.

La repressió de la Guàrdia Civil

La filosofia del Felo és sortir quan li dona la gana, mantenint aquest esperit transgressor. «Ja en els anys 50 i 60 aquesta figura pul·lulava pels llogarrets amb el consegüent risc que l’aturés la Guàrdia Civil i li cremés el vestit d’una forma exemplaritzant», explica l’historiador Santiago Prol, autor de la publicació ‘As cares do Entroido ourensán’. De fet, recorda que «antigament» aquests personatges sortien igual, emparats a la nit i fins i tot, en algun cas, havien d’ocultar el vestit per evitar ser detectats per la Guàrdia Civil.

Vilariño de Conso, lloc que no ha registrat un sol cas de Covid-19 en els últims mesos, va substituir les tradicionals celebracions pel repartiment de cabrit a domicili, en presència dels Boteiros. Mentrestant, les localitats que conformen –juntament amb Laza– el triangle màgic de l’Entroido i que compten amb més població, Verín i Xinzo, han optat per la contenció. Idèntica situació es va viure a Viana, on les escasses celebracions es van limitar a cases i finestres, amb el soroll dels tambors i les esquelles.

Sabías que o #Entroido de Xinzo de Limia é o máis longo de #Galicia, e probablemente do mundo.Declarado Festa de Interese Turístico Internacional.Os protagonistas son as pantallas,que usan dúas vexigas hinchadas para producir ruido xunto co das campás, chocas e axouxeres do cinto pic.twitter.com/vsppiJKLW6

— Sabías Galicia (@SabiasGalicia) 11 de febrero de 2021

«És una pena que no es pugui viure com fèiem normalment. El ‘fulión’ i el so de les esquelles per a la gent de Viana és una cosa molt especial. Un sent que li falta alguna cosa», comenta Pedro Basalo, estudiós de l’Entroido de Viana, que forma part d’un grup de treball sobre aquest carnaval. Lamenta que aquest any no s’hagi pogut celebrar l’Entroido com és habitual, una tradició de gran «riquesa» i que veu «plena de matisos», pena que és compartida en aquelles zones on el carnaval és molt arrelat.

Juan José López Villarino, de 58 anys, de Xinzo de Limia, localitat on l’Entroido és declarat d’Interès Turístic Internacional, artesà «per la tradició» que procedeix de la seva família, comparteix la seva profunda pena pel fet que aquest 2021 serà «el primer any» que no sortirà de Pantalla. «És una pena, la localitat era una bullícia», diu resignat.

A Laza, on aquests dies llueix una pancarta que diu ‘O entroido deiquí vive», tampoc recorden una situació similar. Als seus 80 anys, Carmen, veïna d’aquest nucli, ha compartit a la sortida de missa la seva tristesa per aquest any inusual en aquesta vila que cada any atrau milers de turistes per viure la baixada de la Morena –una mena de vaca– i el llançament de formigues.

Notícies relacionades

¿Per a què serveix aquest ‘botó màgic’ del cotxe? «Pots desfer l’accident»

Aquest és la ciutat més lletja de Catalunya, segons la intel·ligència artificial

«Venen ganes de plorar. L’Entroido aquí és el més gran. No hi ha cap altra festa igual», observa aquesta dona, que destaca que «la gent el porta a la sang». De fet, crida l’atenció sobre el fet que aquest any diversos Peliqueiros hagin decidit portar mitges negres com a «símbol de dol». D’idèntica manera, Manuel Hervella, de 84 anys, expressa la seva tristesa per veure la plaça de Verín pràcticament buida. Allà hi ha un gran mural amb la llegenda «Entroido en Pause».

Més enllà de les diferències, totes aquestes localitats, amb tradicions molt arrelades, sospiren a l’uníson per poder celebrar l’Entroido el 2022, després d’aquest any estrany i pràcticament perdut, tot i que no del tot. No en va, com si d’un clamor compartit es tractés, els seus habitants reivindiquen que la devoció per l’esperit de l’Entroido no desapareix, tampoc en la pandèmia. És un sentiment que es porta dins i un període en què la gent es transforma i que, almenys una vegada en la vida, diuen, cal viure.