Una mentida, talent i violència: per què 'Amores perros' va ser una bomba fa 20 anys

Una mentida pietosa, el talent d’un cineasta debutant i una història violenta sobre misèria humana van fer possible fa 20 anys que la pel·lícula ‘Amores perros’, d’Alejandro González Iñárritu, canviés el rumb del cine mexicà.

L’actor Gael García Bernal va fingir estar malalt per tornar a Mèxic i protagonitzar la pel·lícula d’un prestigiat publicista i exlocutor, que llavors s’obria camí en la cinematografia de la mà de l’escriptor Guillermo Arriaga.

Gael «encara no havia acabat els seus estudis d’actuació a Londres, va filmar d’amagat», explica Vanessa Bauche, coprotagonista del film la versió restaurada del qual ha inaugurat aquest dimecres 28 d’octubre la 18a edició del Festival de Cine de Morelia, en presència del cineasta. A la seva tornada a la capital britànica, l’actor lluïa el cap rapat com el seu personatge d’Octavio, per la qual cosa van creure la seva simulada convalescència.

El drama, que entreteixeix tres històries enmig d’un accident de trànsit i baralles de gossos clandestines a la Ciutat de Mèxic, va arribar aquell any al Festival de Cannes, on es va imposar com a millor llargmetratge en la Setmana de la Crítica. A més de García Bernal i Vauche, en el repartiment també figuraven l’espanyola Goya Toledo, Emilio Echevarría i Álvaro Guerrero. «Aquesta pel·lícula va aconseguir el cap, les vísceres, les tripes i la neurosi de molta gent», va declarar llavors González Iñárritu a la premsa.

Molts premis

El cine mexicà va irrompre així en el mapa de la cinematografia mundial i des d’aleshores no ha parat d’emportar-se els premis més grans de Hollywood i els més prestigiosos festivals. Només González Iñárritu ostenta cinc premis Oscar: millor pel·lícula (‘Birdman’, 2014), millor director (‘Birdman’ i ‘El renacido’, 2015), millor guió original (2014), a més d’un d’especial a millor director pel projecte de realitat virtual ‘Carne i Arena’ (2017).

Els seus col·legues compatriotes Guillermo del Toro, amb ‘La forma del agua’ (2018), i Alfonso Cuarón, amb ‘Roma’ (2019), també s’han alçat amb les estatuetes a millor director. Del Toro va guanyar a més l’Oscar de millor pel·lícula, i ‘Roma’ va ser el millor film de parla no anglesa, a la qual cosa se sumen diversos Globus d’Or.

Una autèntica revolució que va disparar la producció nacional, ja que quan González Iñárritu va gravar la seva òpera prima, a Mèxic amb prou feines es feien una dotzena de films a l’any. Ara fàcilment se supera el centenar.

«‘Amores perros’ va capgirar el cine llatinoamericà i el va reconciliar amb el públic mexicà», opina el crític Rafael Aviña. La pel·lícula es va mantenir cinc mesos a les sales del país, on va ser vista per més de tres milions d’espectadors. Va aconseguir 54 premis i una nominació a l’Oscar com a millor pel·lícula en llengua estrangera.

«La manera en què estan tractats els personatges té una visió molt global d’aquests mateixos ambients de barris baixos que es podrien veure a Espanya o Istanbul», refereix l’expert. Per a Aviña, l’èxit d’‘Amores perros’ és resultat d’un bon càsting, un guió impecable d’Arriaga i la música de l’argentí Gustavo Santaolalla, a més d’una banda sonora amb noms com els mexicans Café Tacvba i Julieta Venegas, i els argentins Illya Kuryaki.

«‘Amores perros’ marca un abans i un després perquè la influència que ha tingut Alejandro en pel·lícules que després van guanyar un Oscar també és increïble», afirma Santaolalla. El passat com a melòman i locutor del realitzador, a qui els seus amics anomenen ‘El Negro’, va ser determinant perquè la música es convertís en un personatge més en la trama. «És molt primmirat amb els detalls, però això m’encanta, perquè saps que té el cor i l’ànima posats en el que fa», comenta Lynn Fainchtein, supervisora musical.

Notícies relacionades

¿Per a què serveix aquest ‘botó màgic’ del cotxe? «Pots desfer l’accident»

Aquest és la ciutat més lletja de Catalunya, segons la intel·ligència artificial

La primera petició que va rebre de González Iñárritu va ser incloure ‘Lucha de gigantes’, cançó dels vuitanta del grup espanyol Nacha Pop. «Sempre porta una cançó al cap quan inicia els projectes», explica Fainchtein.

El crític mexicà Leonardo García Tsao evoca el repte que va llançar el cineasta al públic previ a la projecció a Cannes. «Desafio qualsevol espectador que al mig de la pel·lícula tingui ganes d’anar al lavabo que ho faci; si passa, li torno l’entrada», va dir aquella nit. L’ovació de peu va saldar el desafiament.