La lliçó de vida d'un jove que va perdre la visió d'un ull

La història de José M. Campos és una lliçó davant de l’inesperat de la vida. Un dia, aquest tuitaire es va aixecar sense la visió d’un ull, i la ciència no sabia explicar per què. Es va obsessionar durant dos anys, va insistir en un diagnòstic, va investigar pel seu compte... fins a arribar a la conclusió que l’únic que valia la pena era acceptar el que havia passat i viure. Tenir una filla, ser escriptor, i explicar-ho així per donar exemple:

Perdí la visión del ojo derecho con treinta años. Me hicieron mil pruebas y nunca supieron decirme por qué. Tras la enésima resonancia magnética, una neuróloga se sentó conmigo, se encogió de hombros y dijo: "Lo siento, a veces estas cosas pasan".

— José M. Campos (@cronopio1979) 10 de julio de 2018

En vista d’aquesta primera valoració, no es va donar per vençut. Explica que va investigar, es va passar un any llegint literatura mèdica i es va convertir en un petit expert en patologies del nervi òptic. De poc li va servir, però necessitava aquesta explicació.

Veréis: yo ya sabía que la visión no volvería jamás. Pero aun así, necesitaba una explicación. Quería conocer la causa, elaborar un relato de lo que me había pasado, poder echar la culpa a algo. Aunque fuese a la última bacteria exótica y rarísima capaz de provocar algo así.

— José M. Campos (@cronopio1979) 10 de julio de 2018

És llavors quan comença a valorar les coses i adonar-se que moltes vegades pensem que hi ha coses que sempre estan allà, que al despertar podràs fer unes torrades i un cafè, caminar, llegir un llibre. "Que algú ens estima i sempre ens continuarà estimant". Però no.

Os diré algo: es posible que no.

— José M. Campos (@cronopio1979) 10 de julio de 2018

"Som eficients acceptant la pèrdua", diu, però per a això cal racionalitzar-la. Si no, el resultat és el caos. Necessitem entendre. Però això José el va aprendre més tard, perquè per llavors caminava obsessionat a buscar una explicació. "Necessitava trobar la punyetera causa que, d’un dia per l’altre, una nebulosa negra s’hagués instal·lat al meu ull dret per sempre". Va estar a punt de perdre-ho tot.

Perdí mi trabajo. Abandoné mi vida social y cualquier ocupación que me distrajera de mi única y sagrada empresa. Ya era una cuestión de amor propio. No hacía otra cosa. Me deprimí. Si alguien trataba de animarme, me refugiaba en el orgullo del sufrimiento. Lo echaba de allí.

— José M. Campos (@cronopio1979) 10 de julio de 2018

Incluso estuve a punto de perder a la mujer a la que amaba. Pero ella siempre estuvo allí. No me dejó solo ni un segundo. Y eso que por aquel entonces yo era la peor compañía sobre la faz de la tierra. En serio: no sé qué hubiera sido de mí sin ella.

— José M. Campos (@cronopio1979) 10 de julio de 2018

Va tornar a veure la neuròloga, i va trobar la mateixa explicació. Però va preguntar si li podia passar a l’altre ull. 

— Sí, et pot passar.

— ¿Quan?

— Demà, d’aquí a quinze anys o potser mai. Hauràs d’aprendre a viure amb això. 

I va marxar de la consulta plorant. "¿Per què precisament quan tot començava a anar bé, havia trobat feina i m’acabava de mudar amb una tia de qui estava enganxadíssim? ¿Què havia fet per merèixer aquella immensa merda?", es preguntava.

Este libro me ayudó mucho. Es el diario de W. N. P. Barbellion. Vivió en la Inglaterra de principios del s. XX. Su diario comienza como un cuaderno de campo, puesto que de niño soñaba con ser naturalista. Como Darwin. Sus primeras anotaciones son sobre mariposas y hormigas. pic.twitter.com/EevtlYRu6M

— José M. Campos (@cronopio1979) 10 de julio de 2018

Els seus somnis es van truncar des de jove per la falta de mobilitat a les mans i va acabar morint jove, però ho va viure tot intensament. La seva última anotació abans de morir amb 34 anys per una malaltia desconeguda en la seva època va ser clara: "No he entès res". Però no tenia por.

"¿La muerte?", concluye desafiante. "La muerte sólo puede matarme".

— José M. Campos (@cronopio1979) 10 de julio de 2018

José va tardar dos anys a comprendre-ho tot.

Respecto a mí, pues bueno: un día, no recuerdo cuándo, dejé de llorar. Y poco a poco, comprendí lo más importante de todo: que a veces, simplemente, no hay nada que comprender. Suena fácil. Pero a mí me costó dos años mirar cara a cara a este abismo e invitarle a café.

— José M. Campos (@cronopio1979) 10 de julio de 2018

Notícies relacionades

¿Per a què serveix aquest ‘botó màgic’ del cotxe? «Pots desfer l’accident»

Aquest és la ciutat més lletja de Catalunya, segons la intel·ligència artificial

Va aprendre que és fràgil i efímer i només hi ha una oportunitat a l’univers. Va tenir una filla. "És molt bonic el drama de la vida". 

De vez en cuando, le pregunto: "¿Cuántas oportunidades tienes, Vera?" Y ella responde muy sonriente: "Una". Entonces los dos echamos la tarde jugando al Mario de la DS, para el que, felizmente, hemos hallado un truco con el que disponer de vidas infinitas.

— José M. Campos (@cronopio1979) 10 de julio de 2018

I ja han passat deu anys des que va perdre la visió d’aquest ull. Treballa com a escriptor i dona gràcies a l’univers per tenir la seva vida.

Tampoco sé muy bien por qué cuento todo esto. Este relato carece de planteamiento, nudo, desenlace, flores, agua pura. No hay enseñanza alguna en estas palabras. Y quien crea que la hay, peca de iluso. No hay nada que aprender del abismo. Sólo puedes aceptarlo. Y seguir adelante. pic.twitter.com/Bsr4EZ7ySu

— José M. Campos (@cronopio1979) 10 de julio de 2018